El dia que vam estrenar moneda

L’euro ha fet 20 anys. El Parlament Europeu ho ha celebrat formalment amb un discurs solemne del governador del Banc Central Europeu (BCE) entre el 2003 i el 2011, el francès Jean-Claude Trichet. En la seva lectura, Trichet, ha glossat, a grans trets i al seu parer, els quatre grans èxits de la moneda única: credibilitat i estabilitat de la moneda, resistència de l’euro davant la crisi del 2008, valoració positiva pel 75% dels europeus i, per últim, ha remarcat que el creixement per capita de la zona Euro i la dels Estats Units des del 1999 ha sigut equivalent.

Però com es va viure a peu de carrer els primers dies de l’adopció de l’euro? La veritat és que feia molts anys que se’n parlava. Concretament d’ençà que el 1993 es va signar el Tractat de Maastricht amb l’objectiu, entre d’altres, de tenir una moneda única abans de finals de segle. L’aprovació formal va ser el gener de 1999 però no va ser fins a començaments del 2002 que en vam poder disposar. Els Bancs centrals dels 15 països que formaven part aleshores de la UE havien de fabricar les monedes i els bitllets. És per aquest motiu que, quan l’euro finalment va començar a circular de veritat, l’1 de gener de 2002, l’expectació era màxima.

En aquella època vivíem al centre Sant Cugat. Concretament a la plaça del Dr. Galtés, a l’inici del carrer Santa Maria quan encara hi circulaven cotxes. Havíem arribat a la ciutat fugint dels preus desorbitats de Barcelona, com tantes altres parelles joves amb fills petits. Passejar pel carrer Santa Maria i Santiago Rusiñol fins al Monestir era la rutina de dissabte al matí. El trajecte estava minat de tota mena d’andròmines de fireta que enlluernaven els nostres fills de 3 i 1 anys. Motos de carreres amb soroll de minipimer, cavalls de cowboy amb cara de boig, cotxes de bombers aptes només per a nens contorsionistes, bambis amb la banya escapçada, etc. Era gairebé impossible caminar fins al Monestir sense introduir la moneda màgica de 100 pessetes perquè la pubilla o l’hereu gaudissin de 3 minuts de glòria al cavallet de torn.

Aquell dimarts 1 de gener de 2002, vam vèncer la ressaca del cap d’any tot passejant, un cop més, per Santa Maria i Santiago Rusiñol. Ens feia il·lusió treure euros del caixer automàtic per primer cop. A les 9 del matí ja hi havia cua davant de l’oficina de La Caixa a la plaça dels Quatre Cantons. Tots els que esperàvem torn fèiem càlculs per entendre el canvi. La fórmula consistia a dividir les pessetes entre 166,386 per saber quants euros corresponien. El caixer ens va donar un ensurt: “Saldo a su favor: 278 euros”. Fins que no vam entendre que equivalia a les 46.255 pessetes que teníem estalviades per passar el mes vam suar la gota gorda.

 

Vam treure un bitllet blau de 20 euros (3.327 pessetes) i vam demanar dos cafès al bar de la cantonada. Ens van costar 2 euros (332 pessetes), en comptes de les 200 pessetes del dia anterior al mateix local. Badant amb la novetat dels bitllets i les monedes del canvi no ens vam adonar de la diferència. Sortint del bar, vam caure de ple en la trampa de la moto amb soroll de minipimer i del cavall amb cara de boig. Els nostres fills, farts d’experiments sociològics, van reclamar la seva dosi de moviment sincopat matinal. Els vam enfilar a la moto i al cavall i vam posar la moneda de 100 pessetes habitual. La maquinota la va escopir. Un paper tronat i enganxat de mala manera al cavall deia: “Solo admite monedas de 1 euro”. Obedients i disciplinats com a bons ciutadans europeus que érem, vam introduir la moneda d’euro a cada andròmina per a gaudi de la nostra descendència mentre fèiem el càlcul, un cop més. El canvi de la pesseta a l’euro havia encarit el nostre oci matinal un 66,386% en un sol dia!

@rogervalsells, santcugatenc frustrat

Notícies relacionades