Populisme assegurat

Ja fa temps que el nombre de robatoris a la ciutat és un dels temes en boca de molta gent, però especialment de determinats partits polítics. Ciutadans i el PP estan intentant fer d'aquesta preocupació un dels seus cavalls de batalla electoral, amb discursos plenament demagògics i simplistes i amb solucions igualment poc profundes.

Primer de tot, quan parlem de seguretat hauríem de parlar de la manca de seguretat més enllà de la de qui pateix robatoris, sinó de tot allò que fa que les persones no ens sentim segures. Tenir por pels carrers de nit quan tornem a casa, tenir por a no poder pagar la propera mensualitat del lloguer, tenir por a haver de marxar de la ciutat o tenir por que et tanquin en un CIE per no tenir els papers també fa que la gent no tingui una sensació de seguretat, tot i que no ocupin la majoria de programes electorals i portades als mitjans de comunicació. Tot això també són fets a tenir en compte quan parlem de garantir la seguretat de la ciutadania, i cap d'aquestes se solucionaria amb una major presència policial.

Perquè ara anem a les propostes: augmentar la policia és la manera de fer que ens sentim totes més segures? La dreta a nivell global està fent en molts països de la falsa seguretat la seva bandera, com hem vist amb Trump o amb Bolsonaro –com s'assemblen els discursos de certs sectors polítics no s'ha d'analitzar aïlladament, però la qüestió de la seguretat no és l'única mostra de quin projecte defensen partits com Ciutadans i el PP (per no parlar de VOX), a qui també hem vist recentment defensar el cop d'Estat a Veneçuela del costat de governs reaccionaris com els d'EUA i de Brasil–. Augmentar la policia és un pedaç que només mira des d'una única visió la qüestió de la seguretat i que, alhora, no soluciona el problema de fons.

I ara anem a l'arrel del problema. Evidentment hi ha màfies que fan dels robatoris la seva font d'ingressos, i que estan organitzades com a tal per fer-ho. I també hi ha persones que roben, sigui immerses o no en màfies d'aquest tipus, perquè estan excloses socialment i no opten a un altre tipus de vida, que també per a elles seria més “segurˮ. Perquè a ningú no li deu agradar robar. A ningú no li deu agradar jugar-se la presó contínuament. Si parlem de robatoris hem de parlar també de llocs de feina, hem de parlar d'igualtat d'oportunitats, hem de parlar de racisme i hem de parlar de desigualtats. I de desigualtats, a Sant Cugat se'n sap massa.

Avui, sense anar més lluny, m'han intentat robar el mòbil a Plaça Catalunya. Podria haver-me ofuscat amb ells i odiar-los, podria haver desitjat que hi hagués davant un policia que els arrestés. Però en lloc de mirar només el fet, i pensant en el context, hi veia dos nois, els quals probablement venien d'un altre país, i que amb total certesa haurien vingut fugint d'una vida precària sense cap perspectiva de futur, en el millor dels casos, o fugint d'alguna guerra, en el pitjor dels escenaris. Què faria jo en el seu lloc, si no tinc cap oportunitat de tenir una feina i necessito viure? Què hagués passat si un Mosso d'Esquadra hagués intervingut i ells haguessin acabat en un CIE i retornats a un lloc del qual han hagut de marxar?

 

Segur que ells preferirien no haver de fer-ho, però sense igualtat d'oportunitats no podrem evitar mai els robatoris. De la mateixa manera, podem posar-hi pedaços tenint més policies. Però, d'una banda, així només satisfem la manca de seguretat concreta que representen els robatoris i, de l'altra, no solucionem l'arrel de la qual en molts casos parteixen aquests fets. Amb això no dic que estigui a favor dels robatoris, evidentment, sinó que emplaço a no caure en el discurs de la inseguretat des d'una òptica simplista i populista que només parli de més policia i no vagi a l'arrel dels problemes que acabaria realment amb els robatoris, que és la justícia social. El que està clar és que el debat sobre la seguretat des d'alguns partits només ens porta a un populisme assegurat.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades