Avui tinc ganes d'escriure aquest article a causa d'un pensament que m'ha sorgit mirant Les amants réguliers (2005). Normalment gaudim les pel·lícules d'una tirada, sense pauses entremig i absorbint els 90 o 120 minuts, per una possible raó, submergir-se profundament en la història i els personatges.
Quina legitimitat tenen les institucions per commemorar el 25 de novembre –dia contra la violència masclista– quan aquestes posen en dubte si una dona ha patit una agressió, quan no doten de mesures suficients per protegir a les agredides i permeten una impunitat insostenible en els delictes de violència masclista, quan es posen l’etiqueta per disposar de centres d’igualtat però després dediquen una partida pressupostària ínfima?
Començo dient que estic en contra de tota la violència, sigui aquesta física, psicològica, social i més encara si aquesta violència és exercida envers dels més febles.
En altra ocasió he afirmat i reitero que les sigles dels partits polítics no ens indiquen de quin peu calcen.
Començo aquestes paraules pensant que ja era hora, que potser hauria d'haver-les dit temps enrere, però aquest moment és un bon moment també. No explicaré els motius pels quals he deixat el partit i la vocalia en l'EMD de Valldoreix, els que em coneixen o s'han preocupat en conèixer-me durant aquests dos anys i escaig, ho saben i ho entenen, els que no ho saben ni ho entenen és que no s'han preocupat en conèixer-me.
Un ciutadà, un votant dels anys 30 del segle passat, i anteriors, tant aquí com arreu d’Europa, podia saber què representaven les sigles dels principals partits i votar-los o apropar-se en conseqüència: Partit Comunista, Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), Fascista, Falange,etc.
Penso que després del viscut els tres primers dies d’octubre, si algú no veu clar on estem, el perquè i qui en son els protagonistes, és que no vol mirar.
Aquest diumenge vaig tenir la sort de participar en l'Assemblea per la llibertat, la fraternitat i la convivència. Una assemblea que va reunir a Saragossa uns 500 càrrecs electes de tot l'Estat, parlamentaris autonòmics, del Congrés, del Senat, electes locals, etc.
És un concepte permanent en el temps: ja porto 70-75 anys amb el mateix (en tinc 82).
Els atemptats del 17 d’agost i l’àmbit de l’educació
