Vivint el coronavirus, o no, en primera persona

Desmitificant la malaltia individual davant el greu problema de salut pública.

Fa uns dies, poc abans que es dictessin les primeres normes coercitives que pretenen baixar l’expansió de la malaltia, em vaig trobar griposa. En pocs minuts, les sensacions pròpies de la malaltia es van sumar a les que havien deixat els missatges de prevenció individual que des de feia unes setmanes difonien les autoritats sanitàries, i que jo havia defensat en el meu entorn de forma vehement. Era al carrer. En el trajecte fins a casa vaig ser molt conscient, més que mai fins aleshores, de la meva capacitat de contagiar els i les que m’anava creuant pel camí. La capacitat infectiva del coronavirus és molt més alta que la de qualsevol altra malaltia de l’entorn. No hi ha immunitat contra aquest virus. La població és 100% susceptible de contagiar-se.

La meva metgessa de capçalera em va dir per telèfon el que ja intuïa: aïllament 14 dies, tractament simptomàtic, control de la febre i mantenir-se lluny del sistema sanitari, llevat que es presentessin signes respiratoris greus. Només està indicat fer la prova del coronavirus als malalts i malaltes que hagin tingut contacte amb algun cas comprovat i als que presenten complicacions respiratòries. O sigui que jo, i la gran majoria de casos, ens quedarem amb el dubte de si hem patit o no la malaltia. Estic totalment d’acord amb el criteri que m’exclou de la prova: la informació no aporta res al curs del procés individual i dificulta l’atenció mèdica als i les que realment la necessiten. Els recursos s’han d’abocar allà on fan falta.

Comença la segona fase de la malaltia en un context cada cop més advers; l’epidèmia va en augment i cal aprovar normes on abans només es feien recomanacions. La malaltia viscuda en primera persona seguirà el seu curs, i en la majoria dels casos acabarà bé; l’epidèmia, també, a mig o llarg termini ha d’acabar, però el camí és un gran interrogant.

Passant d’aquest relat individual al col·lectiu, hi ha diferents aspectes que ocuparan les nostres reflexions en les properes setmanes:

- En la majoria de les situacions, la malaltia tindrà una evolució benigna, i serà autolimitada, llevat dels casos on hi hagi complicacions pulmonars. Aquests casos severs es donaran normalment en franges d’edat alta i en pacients amb patologia prèvia.

- Les xifres que es fan públiques dia rere dia corresponen als casos atesos i confirmats, que són una part molt petita dels realment infectats. Crec que només sota aquesta premissa s’entén la dimensió real de la pandèmia. Els casos com el meu, com el de companys i companyes que vam emmalaltir pràcticament alhora, el dels seus familiars, no entren al còmput de les xifres que es publiquen, tot i que es tenen en compte en la valoració global de la pandèmia.

- El principal problema del coronavirus no és tant ell mateix com el fet que actua sobre una població que no té cap immunitat cap a ell: la societat s’ha d’immunitzar a marxes forçades. Fa 3 mesos la immunitat era nul·la. Diuen els que hi entenen que perquè l’epidèmia s’estabilitzi cal que un 60/70 % de la població estigui immunitzada, és a dir, hagi passat la malaltia, amb manifestació clínica o de forma assimptomàtica.

- La lluita ara mateix no és per acabar amb la malaltia, sinó per aconseguir que aquest procés d’immunització és faci de forma tant esglaonada com sigui possible, i deixant les mínimes víctimes pel camí. Les mesures dictades fins ara, i les que han d’arribar, tenen aquest objectiu.

- La població menor de 65 anys, els i les joves, els nens i les nenes, tenen un risc molt baix de patir complicacions. Per ells i elles passar la malaltia no és un problema. Però darrere d’aquests casos clínics i subclínics hi haurà malaltia en majors de 65 anys i en persones amb patologia prèvia, que sí poden presentar situacions clíniques més greus i necessitar uns serveis sanitaris no col·lapsats.

- En conseqüència, en la gran majoria de casos, no ens ha de preocupar tant posar-nos malaltes com formar part de la cadena de propagació de la malaltia. L’aïllament que estem patint persegueix precisament això: frenar el contagi i evitar que la població de risc es contagiï, no tant que les persones sanes no emmalalteixin.

Amb aquestes reflexions com a punt de partida exigim unes directrius polítiques clares i valentes que convidin a un seguiment sense escletxes, sense excuses i solidari. El control de la malaltia no és responsabilitat exclusiva de polítics i gestors sanitaris, cal una ciutadania corresponsable per poder aturar aquesta pandèmia, però les directrius han de ser coherents i universals.

Volem assumir la responsabilitat d’una societat solidària i generosa que sap que l’interès individual queda supeditat al col·lectiu. I confiem que, allà on no arribi el seny ciutadà, arribarà la legislació aprovada a tal efecte.

Assun Reyes, metgessa de família i diplomada en Sanitat

Notícies relacionades