Maniobres de diversió política

Diu en J. Fontana, en llibre pòstum de recent aparició*, que Fernando VII, al retorn del seu captiveri, havia anul·lat totes les reformes introduïdes pel règim constitucional en un decret de 4/maig/1814, que ordenava l’eliminació de tot el que s’havia dut a terme des de 1808, “como si no hubieran pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo”. Igualment, en la mateixa avinentesa històrica, al Rei de Nàpols se l’obligava, mitjançant un article secret d’un tractat derivat del Congrés de Viena, a no introduir cap canvi en l’absolutisme, per més que els canvis produïts en l’equilibri de forces en el seu regne li fessin pensar que això era aconsellable.

En les darreres setmanes, s’ha vist com, allà on les dretes recuperen governs, –parlo de les Espanyes com també de les Catalunyes–, la primera pulsió sense restriccions ha estat la de revertir i esborrar els canvis duts a terme pels gestors que els han precedit. Paral·lelament, les esquerres que accedeixen a governar es queden garrativades davant la perspectiva d’haver de fer realitat el que varen prometre per a l’endemà de la victòria. Tot fa pensar que hi ha uns intangibles que el poder de veritat, –el del diner, per a resumir–, ha collat mitjançant clàusules i espases de Damòcles que, de tan forçades, acaben deixant-se veure per alguns descosits dels secrets, que se senten cada vegada menys en la necessitat d’amagar. Res de gaire nou sota la capa del cel, la veritat. Repassem sinó els relleus en el poder que s’han produït, a Espanya i a Catalunya, des de la Modèlica Transició fins als nostres dies, però especialment els del que portem de segle XXI.

Tal com diu en Fontana, ara com abans, el capitalisme segueix aspirant a una expropiació creixent dels beneficis de la majoria, –treball, nivell de vida, drets i llibertats–, a favor d’uns pocs, mentre els seus altaveus mediàtics, –que són gairebé tots–, justifiquen l’austeritat, la precarietat i la injustícia com a danys col·laterals d’un suposat progrés infinit i universal.

Ens podem posar pragmàtics –cínicament pragmàtics– però sembla que més val treure’s el pa de l’ull i ser conscients que l’actual sistema polític, tant pel que fa al dret positiu com al consuetudinari, té com a màxim imperatiu el d’assegurar aquest ordre i aquest control social, gràcies a una il·lusió de llibertat democràtica.

La lluita per una democràcia de veritat ha de ser una lluita constant. És com anar en bicicleta, si no segueixes pedalant, caus. La Revolució nord-americana (1765-1783) va suposar un canvi revolucionari en el dret constitucional, però alguns, com els afroamericans o les dones, no van poder gaudir-ne sinó a partir d’accions de protesta tenaç, de mobilització permanent i fins la desobediència civil de milers, de milions de persones que, com Martin Luther King, no es varen resignar front a la injustícia. A més a més, –cal insistir-hi–, de l’aturar-se, del pragmatisme cínic, no en resulta una consolidació de posicions, sinó un retrocés. Si en el passat s’ha avançat, ha estat només per la visió, la tenacitat i el treball dur de tantes persones, herois morals de diverses èpoques, la immensa majoria anònims, que no s’han resignat i que han protestat quan havien de fer-ho. Abans, M. Gandhi, M. L. King o N. Mandela, i ara, Carola Rackete del Sea Watch 3, Greta Thunberg, Òscar Camps... O encara més anònimament, dins de moviments com el 15M, l’Occupy, el Black Lives Matter o l’Extintion Rebelion, entre molts altres.

Un sistema polític pot ser considerat legítim i, tot i així, viure amb una brutal i intolerable injustícia social. Per això, els ciutadans d’una democràcia legítima requerim protecció front als abusos de poder, així com eines per a impulsar la crítica i la resistència front a tals injustícies... i mecanismes de reforma del sistema.

Entre la injuriada Revolució i el pragmatisme cínic, hi ha molta terra per córrer i moltes pedres per ensopegar. Tal com responia M. Vázquez Montalbán al Panfleto contra el todo de F. Savater: entre el tot i el no res hi ha molts matisos i feina per a fer. Després, en MVM va publicar el Panfleto desde el planeta de los simios, del que ell mateix deia: "Se me ocurrió que podía escribir desde la sensación de temor a recordar antiguos proyectos, una combinación entre el miedo a la memoria y el miedo a la utopía. Parece que estemos limitados por la condición de tener que estar viviendo el presente, el día a día porque si imaginábamos el futuro o recordábamos nos convertiríamos en delincuentes o en terroristas, en desestabilizadores de la realidad".

Tot fa pensar que aquella proclama de MVM va ser endebades i que un presentisme eixorc i frívol, amb no pocs embolics de vodevil, –talment com al Congrés de Viena (1814-1815), del que es deia: “El Congrés es diverteix”–, ens té immersos en una regressió democràtica que més endavant lamentarem inútilment, doncs serà massa tard. Això no només passa a les Espanyes i a les Catalunyes, sinó també a les Europes i més enllà. Els diktats i els vetos de l’ordre neoliberal triomfant, –més o menys secrets, però visibles per a qui no tingui pa a l’ull–, tenen cada cop més segrestada la democràcia. Els Cent Mil Fills de Sant Lluís venen ara amb la tablet i no a baioneta calada; no van vestits amb aquelles guerreres acolorides dels hússars, només amb vestits foscos i corbates discretes.

“Regna i no toquis res”, li va dir fa dos-cents anys Francesc I a Ferran I d’Àustria. I algú, en aquest mitjà, ha dit recentment que són arribats uns temps en el que les esquerres s’han de fer conservadores, i encara més, que la diferència entre esquerra i dreta és cada cop més relativa. Jo no és només que pensi que s’equivoca, sinó que crec també que l’empeny l’hàbit inveterat de parlar sempre amb contundència... encara que sigui immers en un mar de confusions, tant teòriques com emocionals. En el seu descàrrec, s’ha de dir que això passa a molta gent avui en dia per aquests verals, a gent de diferents i contraposades posicions polítiques.

Ser d’esquerres és alguna cosa. Anant només al més bàsic: és lluitar per la igualtat. Lluitar per la igualtat política en democràcia, per a què el vot, l’argumentació i els interessos de totes i tots puguin expressar-se i valdre igual, per a que aquesta igualtat nominal no es vegi subvertida per l’abús de poder del diner i la posició de força. Ser d’esquerres avui és lluitar per la radicalitat democràtica. Radicalitat democràtica que ha d’incloure irrenunciablement la incentivació i la pràctica del diàleg, atès que és el més genuí del funcionament democràtic; que no ho és el vot, el vot ha de venir després del diàleg.

Més val tenir-ho clar si no volem sucumbir a les maniobres de diversió de la política i dels mass-media, que són simbiòtiques.

Sairam Erdisi** (Isidre Marías)

*Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany, Josep Fontana. Edicions 62, Barcelona (2019). També hi ha versió en castellà a Ed. Crítica.

**Sairam Erdisi, és un mediocre filòsof pallarès amb evidents arrels al Paquestán.

Notícies relacionades