Layret a Sant Cugat. Una història per lluitar

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

“L’esdevenidor dels pobles, en aquest sentit no és mai un simple reflex del seu passat, sinó que n’és la superació. No és l’esperit antic que es reprodueix, és l’esperit antic que es renova. El mateix, en el fons, però nou a cada moment en la forma, segons el temps i segons la voluntat dels seus.”

Francesc Macià, l’Avi

El dimarts 19 d’octubre vam presentar a Cal Temerari el llibre de Vidal Aragonès sobre Francesc Layret (Francesc Layret. Vida, obra i pensament, Tigre de Paper, 2020). Un pretext per a presentar no només el llibre de l’exdiputat de la CUP i actual professor de dret a la UAB, a més a més d’advocat laboralista al Col·lectiu Ronda, sinó també per a reivindicar una història no contada sobre el paper de les classes populars a la nostra ciutat.

Podem preguntar-nos per què és actual llegir Layret o bé quina mena de necessitat hi ha de tornar al passat, si és que ens pot servir de res. Aquestes són algunes de les preguntes que no podem deixar de respondre per justificar el perquè d’endinsar-se en un clàssic i Layret és un clàssic amb tots els ets i uts.

Hi ha un moment de l’Odissea que ens serveix de metàfora justificatòria; quan Ulisses ha de creuar l’estret de Messina, l’heroi grec es troba amb el tràngol d’esquivar els monstres a banda i banda, Escil·la i Caribdis, que l’esperen a l’estret, tant a ell com a la seva tripulació. Els Déus que l’afavoreixen li aconsellen navegar en ziga-zaga per travessar amb èxit l’estret. Amb aquest pla, i amb el coratge de triomfar, Ulisses és capaç de vèncer les pors que tenallen als seus companys després de recordar-los tots els perills que ja han superat: “Amics ja no som inexperts en desgràcies”.

Doncs bé, de manera semblant podem veure que el pensament polític contemporani es troba flanquejat per l’Escil·la del tradicionalisme conservador i per la Caribdis del neoliberalisme antihistoricista. En el primer cas, es mira el passat com si fos un fòssil i només per a justificar les estructures de la classe dominant. La història és la història dels amos, del bloc de poder dominant, i dels seus triomfs.

En el segon cas, segons el neoliberalisme de nova fornada, es considera que la història és poc més que un hobby exòtic i que no té cap utilitat estratègica. Aquí els subjectes no tenen història i en conseqüència no tenen arrels. Hem viscut el final de la història i amb la se va fi s’han ensorrat els conflictes de poder entre amos i menestrals. La gestió i el management empresarial són l’únic present possible.

Si hi penseu podreu reconèixer funcionaris ideològics del règim i de l’extrema dreta que es dediquen a aquestes tasques amb més o menys finezza.

Però la història és la base del pensament polític i de l’art de l’estratègia, que li preguntin sinó a Alexandria Ocasio Cortez i perquè va decidir apel·lar al New Deal de Roosevelt per donar forma i continguts a la seva proposta ecologista, el Green New Deal. O a aquella Syriza que en el seu Congrés de 2014 retornava a l’Atenes del segle VI a.C. per recuperar les mesures socialistes de Soló a l’hora de formular un programa per a anul·lar els deutes. I en aquest retorn el passat responia amb l’emancipació, seisachteia [del grec antic], de l’endeutament del present causat per l’FMI, el BCE i la Comissió Europea (l’anomenada Troika).

El nostre Joaquim Maurín ja ho va deixar sentenciat, en un dels millors llibres escrits als anys trenta, en explicar que l’esquerra ha de tenir arrels i endinsar-se en la terra del país on rau de manera que el revolucionari; “ha d’estar unit al passat, al present i a l’avenir del poble que vulgui transformar”.

Per això, podem pensar que tant el rebrot dels reaccionaris històrics com l’hegemonia en fallida del neoliberalisme antihistoricista estan creant les condicions de possibilitat per a una tempesta perfecta. Una tempesta que és possible vèncer reconstruint el nostre propi rumb històric, és a dir, polític. I en això ens pot ajudar aquell intel·lectual alemany d’esquerres tan conscient dels perills d’un i altre cantó sobre el qual deia Terry Eagleton, en Walter Benjamin i la crítica revolucionària, que:

“El que es transmet mitjançant la tradició no són «coses» i menys encara ‘monuments’, sinó situacions; no són objectes solitaris, sinó les estratègies amb que se’ls construeix i mobilitza”.

I el problema que tenim al nostre país rau en que el fil roig de la tradició popular ha estat soterrat a consciència malgrat els esforços de gent com Pierre Vilar, Josep Fontana o Eva Serra. Per això, endinsar-nos en Layret ens serveix per a tres coses.

En primer lloc, per a (re)descobrir el paper de les classes popular en la història nacional. De segon, per a restaurar el valor intel·lectual d’aquest paper, d’aquestes lluites, en el pensament estratègic contemporani. I en darrer lloc, repolititzar d’aquesta manera el pensament de base històrica.

A més a més, fer-ho a Sant Cugat, Pins del Vallès, és una obligació si volem contribuir a derrotar la tradició dominant. Més quan fets cabdals del país han tingut lloc a la nostra ciutat. Per exemple; que la Unió de Rabassaires es va fundar a Quatre Cantons de la mà de Layret i Companys, després de vèncer un plet contra els propietaris i a favor d’un rabassaire del Mas de Torre Negra.

Quaranta anys de desmemòria, gràcies al neoliberalisme municipal nostrat, han aconseguit això: fer-nos oblidar qui som i d’on venim mentre la Smart City malvenia el sòl públic al millor postor i s’entregava la ciutat a camps de golf, hípiques i seus de multinacionals que paguen menys impostos que Jordi Pujol.

El llibre de Vidal Aragonès, per contra, ens serveix per a “fer un salt de tigre al passat”, com recomanava Walter Benjamin en la tesi VI del seu manuscrit sobre el concepte d’història:

“A cada època ha d’intentar-se arrencar de nou la tradició al conformisme que amenaça amb subjugar-la (...) El do d’encendre en el passat l’espurna de l’esperança només és atorgat a l’historiador convençut de que ni tan sols els morts estan resguardats de l’enemic quan els venci. I aquest enemic no ha deixat de vèncer”.

Aquest és l’encert de restaurar a Layret i, així, d’endegar un fil roig del catalanisme que esdevingui consciència col·lectiva sobre els greuges i els reptes que sofreix el país en aquest moment de transició. Una situació que és, per definició, una fase inestable i contradictòria amb diverses resolucions possibles:

“Notem ara tots els mals que acompanyen sempre els períodes de transició, perquè l'antic ordre es desfà i les noves forces no tenen encara la capacitat necessària per a assumir exclusivament l'important paper que els hi pertoca".

Podria ser Gramsci però és Francesc Layret al 1919, Manifest als electors de Sabadell, deu anys abans que el gran líder sard escrigui els Quaderns de la presó. Cal pensar, doncs, quines tasques hem d’emprendre per aprofitar aquestes vetes. I en això estàvem quan vam fer la xerrada sobre Layret a Cal Temerari.

Es pot ser cugatenc i no reivindicar el paper cabdal de la nostra ciutat en la fundació de la Unió de Rabassaires? Podem permetre que el líder de la Unió de Rabassaires de Sant Cugat, Ramon Mas, sigui vençut de nou en caure en l’oblit? Vidal Aragonés cloïa la seva conferència dient-ho ben clar, si ell fos cugatenc no ho permetria de cap de les maneres.

Permetre que Layret o Ramon Mas restin esborrats seria com permetre un camp de golf a Can Sant Joan. Si hem aconseguit aturar el camp de golf de Can Sant Joan, podem aconseguir vèncer-los en el terreny de la tradició. I potser així ens acostarem més a esdevenir Pins del Vallès, és a dir, una ciutat neta de corrupció, portes giratòries i neoliberalisme d’estar per casa, però en canvi una ciutat ben orgullosa del seu passat, del seu present i del seu futur republicà.

Albert Portillo

Imatge 1: Albert Portillo

Imatge 2: Ramon Mas, líder de la Unió de Rabassaires de Sant Cugat, en un acte de la Unió de Pagesos / Foto: Arxiu històric CCOO

Notícies relacionades