La Síndrome Rigau o per què als feixistes (i no només a ells) els fa por Greta Thunberg

Recentment hem vist passar per elCugatenc el que és segurament la primera expressió del negacionisme climàtic de nova generació, post-Greta Thunberg, expressat per opinió del president de les joventuts del PP.

Algú que creu que el feixisme s'ha de normalitzar, no posar-hi cordons sanitaris, i que ha descobert una fal·làcia de contrautoritat que anomena la fal·làcia Thunberg, ens explica que tot i que és molt lloable tot el que fa, seguir-la és una mena d'enganyifa logicoargumental bastant confusa.

En el seu article, s'oblida deliberadament de veure que la ciència que hi ha al darreraedels nous moviments climàtics, no és una nena de setze anys, sinó que és un consens científic mundial recolzat per experiències quotidianes que ja hem experimentant tots i totes els últims mesos.

En el seu article, tot i que considera lloable defensar el medi ambient, s'oblida deliberadament de que el partit que representa és diametralment oposat, tant en la teoria com en la pràctica, en això que considera tant lloable. Que de fet, ha sigut complice històric de la devastació ambiental al nostre país, i que encara avui segueix bloquejant activament l'acció climàtica necessària en contra del sentit comú més elemental.

És realment meravellosa la capacitat que ha demostrat aquesta icona Thunberg, també, per a fer sortir de l'armari els feixistes i reaccionaris. La necessitat de sortir a dir la seva, contra tot raonament raonable.

El fenomen Thunberg ens permet reconèixer socialment una nova malaltia del grup de les angoixes climàtiques: la Síndrome Rigau. La síndrome Rigau té un quadre clínic molt concret relacionat amb les postveritats i les dissonàncies cognitives, del grup dels negacionismes "amb seny".

Estructura:

- Idea general però confusa del tipus “El moviment climàtic és una mentida”.

- No dedicar espai a tractar el moviment climàtic, o tractar-lo superficialment (potser fins i tot lloant-lo buidament) durant una línia i mitja, i la resta tirar-hi merda i construir raonaments abstractes.

- No fer cap referència directa ni indirecta al consens científic mundial que hi ha darrera el moviment.

- Centrar-se en la icona. La imatge, la líder, una vegada i una altra, oblidant que el què fa líder un líder és la gent que l'acompanya. Oblidant el missatge. Demostrant-se o fent-se l'idiota amb la màxima de que quan el dit senyala el cel, l'idiota mira el dit.

- És fàcil notar que no s'ha informat del tema més que accidentalment. No necessita haver investigat gaire per defensar el què defensa. Quan toca l'orgull de fill del plastiarcat i necessita d'alguna manera prendre part del linxament mediàtic d'una menor d'edat.

- Amb més o menys cura, dir que la nena està malalta o equivocada, i qui la segueix, també.

. . .

Tant evident com que l'Àrtic sestà desfent i cada cop fa més calor, és que la gent amb Síndrome Rigau en llocs de visibilitat o poder públic són un perill per a la supervivència humana a curt termini. Sempre havien sigut injustos, ara a més, són mortalment tòxics en un sentit global. És, per a parlar amb propietat, una mena de malaltia social que hem de curar o ens matarà aviat. La Síndrome Rigau no és una cosa amb la que es neix, sinó que es produeix per l'adhesió irracional a un sistema que s'ensorra.

Podem observar la Síndrome Rigau a dreta i esquerra del l'arc polític. No és, com alguns podrien pensar, exclusiu de "la dreta més rància”. Tot i que és cert que hi ha major correspondència entre les dretes, són a tot arreu, també entre anticapitalistes.

Com deia Roger Hallam, co-fundador de Extinction Rebellion, en relació a la incapacitat política, però sobretot moral, de veure l'elefant a la sala del col·lapse climàtic: "La realitat és la que és. Si et fa por, o et genera esperança, o hi tens un problema polític, és cosa teva, no voler veure la realitat no la canviarà.”

La Síndrome Rigau és una possible sortida reactiva a la dissonància cognitiva que hi ha en tothom, però que s'agreuja especialment en aquells qui defensen més directament els interessos cada cop més minoritaris del plastiarcat ecocida.

 

Lamentablement, la seva Síndrome ni els seus interessos particulars no excusen dels seus actes, si bé els poden explicar.

És important tenir una etiqueta clínica per a poder fer un diagnòstic correcte de la situació que vivim, entendre qui, com i perquè ens vol idiotes. Qui ens vol discutint sobre si el dit que senyala el cel està net o brut, mentre segueix enriquint-se cremant el cel.

El temps per a donar veu al negacionisme com una idea més o menys raonable ja fa temps que s'ha acabat.

Com diu aquell refrany, el feixisme es cura llegint.

Per això recomano a Ignacio Rigau que com a part de la cura calli i llegeixi una temporada. Que es revisi els privilegis i fins que no ho hagi fet, no escrigui ni parli, deixi de contaminar l'opinió pública amb ximpleries desinformants, que baixi als carrers a preguntar als nens i nenes què passa.

Si les joves ho han entès, segur que també podrà, i no es tracta d'una “fal·làcia de contraautoritat".
És que realment ho expliquen i ho expliquen molt bé. Els nens i nenes de tot el món estan ensenyant-nos una bona lliçó. Fóra bona idea practicar la saviesa del qui escolta i rectifica.

Espero que Ignacio Rigau no publiqui res més fins després d'esclarir cristal·linament si això del canvi climàtic és una enganyifa dels de dalt, i per això el seu partit ha estat dècades obstaculitzant la transició a les renovables, o bé és una realitat i combatre-ho és lloable, i per això retira el seu suport a l'organització negacionista i ecocida en la que participa.

Mentrestant, animo a la redacció d’elCugatenc a comprometre's, no amb una ideologia o altra, sinó simplement i per imperatiu deontològic amb la veritat, és a dir, a vetar les opinions fal·laces, tòxiques i incitadores a l'odi d'aquest tipus pel bé de la informació pública.

Mitjans d'arreu del món (entre ells la CCMA) s'han compromès a un nou llibret d'estil per a no deixar espai mediàtic a idees negacionistes.

Ens hi va el futur de totes.

+++

PD: No voldria que ningú interpretés el meu text com una banalització de les malalties mentals ni del feixisme, doncs com a persona amb un trastorn per dèficit d'atenció diagnosticat em solidaritzo amb les persones amb diversitats mentals, i les seves dificultats per encaixar en el món. La meva intenció era justament, seguint l'estela de Hannah Arendt, senyalar els vincles indissociables entre feixisme i ètica i psicologia autoritària. Un clar exemple el veiem en els raonaments utilitzats pel subjecte d'estudi.

En cap moment assumeix que la gent pugui pensar per si mateixa, i només parla d’una o altra autoritat. La incapacitat de pensar per un mateix (i l'assumpció que els altres tampoc ho fan) és una forma molt perillosa de mentalitat.

Greta Thunberg exposa de manera cristal·lina la relació entre la seva Síndrome d'Asperger i la seva militància política.

Altres personatges prefereixen fer-se passar per "gent sana".

Aquells són els pitjors de tots.

Isidre Castañé Campmany, llicenciat en filosofia i quan s'escau, faig classes particulars de lògica.

Notícies relacionades