Pel·lícula de 4 dies

Avui tinc ganes d'escriure aquest article a causa d'un pensament que m'ha sorgit mirant Les amants réguliers (2005). Normalment gaudim les pel·lícules d'una tirada, sense pauses entremig i absorbint els 90 o 120 minuts, per una possible raó, submergir-se profundament en la història i els personatges.

Les amants réguliers, una de les pel·lícules especials de Philippe Garrel, curiosament, intencionadament i podríem dir també aleatòriament, l'he estat veient durant aquests últims quatre dies. Entremig, pauses de 24 hores diferents. Aquesta forma de reproduir una peça fílmica, estranya, més pròpia d'una sèrie de televisió, dividida per capítols, m'ha fet reflexionar i recordar altres moments on també ho he portat a terme. Són pel·lícules que decideixo, normalment per la seva llargada, estirar i apreciar de forma diferent, però la decisió és especial i poc usual, sense cap raonament.

Curiosament Les amants réguliers ha suposat una experiència profundament vital, he conegut unes persones, uns amics durant quatre dies i no durant les 3 hores que dura el film. Això, crec, no és a causa d'allargar la projecció, sinó de la matèria amb què estava tractant, una pel·lícula fresca, expositiva, que em mostra la dels anys 60 a França, les revoltes estudiantils, com a context, però sobretot les relacions que s'estableixen entre uns quants amics, drogues, art i amor. És possible que aquesta empremta que m'ha deixat, sigui la mateixa que la que va deixar Philippe Garrel a l'antic negatiu de la pel·lícula The Dreamers (2003) de Bernardo Bertolucci, també protagonitzada pel seu fill Louis Garrel. P. Garrel va aprofitar la pel·lícula per reescriure amb imatges la seva versió.

Dos films més recullen aquesta experiència de projecció a llarg termini. La mirada d'un nen en vers la seva família, les injustícies, l'opressió i l'ambient màgic o misteriós que l'envolta, en un context de canvis constants, va generar en mi una tranquil·litat en un període estressant de la meva vida. També projectada en 4 dies, a partir de les seves 4 parts, va ser Fanny and Alexander (1982) de Ingmar Bergman. És probable que la no estabilitat que pateix Alexander en la seva etapa de transició, com és la infància, era la mateixa que em perjudicava o beneficiava a mi en aquell moment. Aquells retrats i ambients van penetrar en la meva memòria de la mateixa forma que ho han fet les paraules franceses mencionades anteriorment.

Però fent més marxa enrere, em trobo segurament amb la primera situació d'experiència cinematogràfica relacionada amb el pas del temps, la projecció també prolongada en 4 dies de La Meglio Gioventù. La pel·lícula més llarga de les tres, d'una durada de 6 hores narra la vida d'una joventut i d'una família, conduint a l'espectador per totes les etapes de la seva vida, entrant dins d'un personatge, per després encaminar-te cap a un altre i així anar construint les relacions d'amistat i de sang. El context varia amb les persones del film, els anys avancen, els minuts es fragmenten i la frescor entra pels meus ulls. També m'agradaria pensar que així ho reben els tres directors, Philippe Garrel, Ingmar Bergman i Marco Tullio Giordana.

 

Sempre pensant amb Before Sunrise (1995), Before Sunset (2004) i Before Midnight (2013).

Jaume Claret Muxart, membre de l'Associació Jove de Cinema

Notícies relacionades