Frontera Sud

Recentment, he estat uns dies a Melilla. Tenia ganes de conèixer de primera mà què és el que està passant en aquesta frontera que, segons experts acostumats a viatjar a punts conflictius del planeta, és una de les més violentes del món.

Abans de res, el meu agraïment als voluntaris locals que m’han acompanyat i m’han donat tot tipus d’explicacions.

Un lloc particular

La de Melilla, juntament amb Ceuta, és l’única frontera terrestre entre un estat europeu i Àfrica. A banda d’aquest fet, que per ell mateix ja és significatiu, hi ha molts altres elements que en fan, si més no, un lloc ben particular. Administrativament, és estat espanyol. Havia estat municipi de Màlaga i actualment és ciutat autònoma. A primer cop d’ull, ens sorprèn un centre de la ciutat cuidat, amb moltes cases d’estil modernista, que podria ser un barri de qualsevol ciutat andalusa.

L’exèrcit hi és present a tot arreu a un nivell exagerat: instal·lacions, residències, llocs d’oci, casetes a la platja... A cada cantonada trobem un “Todo por la Patria”.  A Melilla hi persisteix l’espanyolisme preconstitucional més ranci: sense cap reserva, hi ha monuments a Franco i plaques commemorant l’aixecament de 1936. Per no dir res del nom dels carrers. La taxa d’atur és de les més altes de l’estat i, tot i això, hi ha molts diners. Anualment, s’hi aboquen quantitats ingents de fons espanyols i europeus que, a la vegada, han anat creant una xarxa de clientelisme i de relacions poc clares entre administració i empreses concessionàries de serveis (Eulen, Clece, etc).

La frontera dóna lloc al que eufemísticament s’anomena “comerç atípic”, que no és més que contraban tolerat. Qualsevol mercaderia, el preu de la qual sigui diferent a una i altra banda de la frontera, és objecte d’aquest comerç. El més conegut és el cas de les porteadoras, majoritàriament dones que a diari passen la frontera a peu, carregant enormes fardells a canvi d’una compensació de tres a cinc euros.

El control fronterer

Europa, i l’estat espanyol en particular, han externalitzat el control fronterer, de manera que són les forces de seguretat del Marroc les que tenen l’encàrrec de no deixar apropar-se migrants a la frontera. Aquest control es fa coordinat amb les forces espanyoles; si no fos així, no es podrien entendre multitud de coincidències, però el gruix de la feina bruta va a càrrec dels marroquins. Trobem doncs que els migrants de Mali, Níger, Mauritània, i altres llocs, són perseguits i se’ls posa tota mena de dificultats abans que arribin a les portes d’Europa. Aquestes persones, romanen amagades als boscos de la zona del mont Gurugú, tot esperant l’ocasió de seguir el seu viatge, ja sigui en pasteres o saltant la tanca.

Les condicions de vida en aquests assentaments són terrorífiques: ràtzies de la policia marroquina que crema els campaments i apallissa i deté els estadants, abusos de tota mena, màfies dins dels mateixos migrants, delacions a les autoritats a canvi de favors... Es calcula que entre 1.500 i 2.000 persones, moltes d’elles menors, estan vivint permanentment en aquests campaments, sense atrevir-se a sortir del bosc per por a la violència policial i de la població en general. Les entitats que treballen a la zona (AMDH, ASTICUDE, Bisbat de Tànger) no ho tenen gens fàcil per a accedir a aquestes persones.

Un cas encara més greu és el de les dones, generalment enganyades amb promeses de feina a Europa i que són víctimes de xarxes de tràfic. Deutes contrets impossibles de pagar, avortaments sense mínimes condicions... En fi, tot el que us pugueu imaginar. L’estada als boscos és normalment d’uns sis o set mesos però en alguns cassos s’allarga molt més.

Marroc va signar la Declaració de Ginebra però no ha desenvolupat una llei d’asil.  El cas és que els crims comesos sobre els migrants queden absolutament impunes. Cada vegada que les organitzacions han denunciat la brutalitat de les forces marroquines, Europa ha mirat cap a una altra banda.

Dins de Melilla. El laberint administratiu i el CETI

L’accés a Melilla es fa de diferents formes: per mar, amagats en cotxes, amb passaports falsos... De tots aquests sistemes, el salt de la tanca és l’única modalitat a l’abast dels migrants sense diners i que pel seu color de pell no poden fer-se passar per marroquins. Recordem que els ciutadans marroquins de les zones de Nador i Tànger no necessiten visat per entrar a Melilla i Ceuta, de manera que el trànsit és constant entre les dues bandes de la frontera. Això fa que per als migrants siris sigui molt més senzill entrar, tot i que generalment les famílies no ho fan juntes i sempre en mans de les màfies locals.

El salt de la tanca (dues tanques de sis metres amb un fossat entre elles) és absolutament perillós, per la brutalitat de les FAM que impedeixen acostar-s’hi i pels elements de la pròpia tanca, tant físics (concertines, fil ferrades) i com tecnològics, que provoquen caigudes, ferides i fins i tot la mort. La sol·licitud d’asil en frontera és impossible pels subsaharians, simplement perquè no poden arribar-hi. Al pas fronterer de Beni-eznar hi ha una oficina d’asil on no s’hi ha registrat mai ningú.

En el territori, els que aconsegueixen entrar d’alguna manera, poden demanar asil. Aquests sol·licitants estan legalment en territori espanyol, però tenen restringida la llibertat de moviments i no poden anar a la península pel seu compte. La major part es concentren al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI), que és un dels elements més rocambolescos de tot aquest periple. L’estada al CETI és voluntària. De fet, poden entrar i sortir per la porta, però hi ha mil mesures de coacció perquè s’hi mantinguin, especialment disposar o no de la targeta que t’acredita com a sol·licitant d’asil.

Les històries terrorífiques sobre el CETI (sobreocupat i sense aigua calenta des de fa dos anys entre altres coses) donarien per a omplir un munt de pàgines. Només afegir que, a més a més del que representa a nivell de negació de drets, el CETI, que depèn del ministeri de treball i seguretat social, és un negoci que genera recursos. Des del CETI, els migrants són traslladats a la península en un període de temps que és variable i que no segueix una pauta clara. Això genera en els residents un estrès enorme.

Tot i ser una pràctica que contravé totes les disposicions a nivell internacional, les devolucions “en calent” es practiquen a la frontera sud en virtut del seu caràcter “operatiu” (segons vocabulari del ministeri de l’interior). Aquestes devolucions no les justifica ni l’esmena a la llei d’estrangeria de 12 de març de 2015, que estableix el règim fronterer especial de Ceuta i Melilla i introdueix el terme de “refús en frontera”. Com va denunciar l’ACNUR (novembre 2015) les devolucions sumàries i col·lectives estan prohibides per la legislació internacional i de la Unió Europea. És evident que els retornats a la banda marroquina seran maltractats, apallissats, detinguts... Però això no impedeix la pràctica d’aquests retorns.

Anem veient doncs, el que en paraules de l’informe d’IRIDIA (abril 2017) defineix la frontera sud com “un espai d’excepcionalitat jurídica on es vulneren sistemàticament els drets humans”. I ho tenim a tocar de casa.

Els menors no acompanyats

Teòricament, els menors que d’una o altra forma han arribat a Melilla, queden sota la responsabilitat de l’administració (Benestar Social). A Melilla hi ha tres centres de menors: La Purísima (molt allunyat del centre, que allotja uns 350 menors, majoritàriament marroquins i argelins), La Gota de Leche (pels més petits) i un altre només per a nenes que porten unes religioses. Molts menors no volen estar als centres i prefereixen sobreviure a les roques de Melilla Vieja, a tocar de l’estació marítima d’on surten els Ferrys cap a la Península.

L’accés als vaixells no és gens fàcil i a més, aconseguir arribar a la Península a bord d’un d’ells no és cap garantia que no siguin retornats a Melilla. Impressiona parlar amb aquests nois i veure la determinació que tenen: o se’n surten o s’hi deixen la pell, no contemplen cap altra opció.

Els menors malviuen en coves, exposats a la violència policial (aquesta  espanyola, que els retorna il·legalment a través d’obertures a la tanca) i als atacs de ciutadans xenòfobs. L’entorn on estan és absolutament inhòspit, brut, pudent, perillós. Entre aquests menors hi ha hagut multitud d’accidents per caigudes en intentar escalar murs i tanques, intoxicacions per fum (s’escalfen fent foc a les coves) i ferides per agressions. Tots aquests cassos que en altres llocs generarien alarma i escàndol, a Melilla fa l’efecte que entrin dins de la normalitat.

Reflexió final

El que he exposat és una petita mostra de la situació d’absoluta falta de justícia que s’està vivint ben a prop de casa nostra. Penso que és molt important prendre’n consciència i denunciar el cinisme amb que actuen els governs espanyol i europeus. Per a saber-ne més, recomano els informes del Servei Jesuïta als Migrants i de IRIDIA.

Francesc Colom, membre de l’Assemblea de Voluntaris pels Refugiats de Sant Cugat del Vallès i del Grup de Treball de Migrants de la CUP

Notícies relacionades