Estabilitat per a qui i per a què?

Com si fos un mantra, no paren de repetir-nos per terra, mar i aire que cal estabilitat, que l’estabilitat és tan necessària com l’aire que respirem, que el que estabilitza és una benedicció divina, una mena de “bálsamo de Fierabrás” de les llegendes carolíngies, que evoca Cervantes al Quixot*. Aquesta matraca ha estat també incorporada a l’argumentari del debat de la investidura no investida, que s’ha quedat nueta, pel davant i pel darrera. Un debat bastant manicomial, te’l miris com te’l miris.

Però aquest bàlsam, presentat com una poció màgica capaç de guarir totes les dolències del cos humà, dista molt de causar el mateix efecte a tothom. El cavaller Quijano, en beure-se’l, pateix vòmits i suors, i se sent curat després de dormir. No obstant això, per a l’escuder Sancho té un efecte laxant, que el de la trista figura justifica pel fet de que el rodanxonet que l’acompanya i el serveix, no sigui cavaller errant.

Resulta que la patronal implora sempre aquesta estabilitat per a tothom en tot moment, però, a l’hora de comprovar-ne els resultats, fixa’t tu, que el problema és que els pobres no són prou emprenendors. Tot i que, si un es posa a espollegar a consciència tant el cavall com el ruc, s’adonarà que les grans fortunes s’han amassat en temps d’inestabilitat. Només cal veure les dades oficials sobre l’evolució de la pobresa i el creixement de les grans fortunes en els recents anys de crisi econòmica.

On és l’artifici? Doncs, que el que és estabilitat per a uns suposa inestabilitat per als altres. Clar que no en diuen així, eh! Els que tendeixen a fer-se amos de tot, també de les paraules, en diuen “flexibilitat”. Si no t’avens a sous de misèria, si no acceptes condicions contractuals que no et permeten de projectar la teva vida i la dels teus més enllà de la setmana vinent, si no assumeixes que si no pots pagar un habitatge al lloc on has nascut i on tens arrels, si van baixant la qualitat de l’ensenyament o l’atenció sanitària i tu no pots pagar-te’n uns altres... és culpa teva que no ets prou flexible.

Amb tot d’artificis teòrics i gran desplegament mediàtic, ens volen fer creure que no hi ha altre camí i que no hi ha més veritat que la que a ells els interessa. Que, de fet, sí que a la majoria li fan creure, com a mínim a la majoria suficient per a seguir controlant el cotarro. Com la recepta del bàlsam de Fierabás, –que no té més ingredients que oli, vi i romaní, que el cavaller bull i beneeix amb vuitanta parenostres, vuitanta avemaries i vuitanta credos–, l’artifici dels masteritzats i doctorats gestors públics i privats i els seus acòlits mediàtics, es resumeixen, –a poc que s’espollegui el ruc–, en els principis bàsics de la llei de l’embut. Això sí, amanits i repetits, 80x80 vegades, per tots els mitjans de persuasió social (TV, ràdio, premsa...), gairebé sense marge per a que hi intervinguin els que mantenen plantejaments crítics.

Per exemple, ara que comencem el curs acadèmic, ¿podem plantejar-nos com n’és de difícil que un noi o una noia progressi adequadament en els seus estudis, si viu en una família on la feina és precària, el lloguer és car i de futur incert?

Aquí ho deixo. Me’n vaig al llit. A veure si avui puc dormir, que la inestabilitat em té insomne. Miraré de repensar el relat** vuitanta vegades, a veure si així em ve la son.

 

Sairam Erdisi / Isidre Marías

*Capítol X i XVII del primer volum del El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha

**Sííí, “el Relat”, coi! “El Relaaat!”

Notícies relacionades