Els límits ambientals de Sant Cugat al 2021; a propòsit el conflicte del Bosc de Volpelleres

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Després del segle XX del cas de Torre Negra i el Pi d’en Xandri que va fer modificar el límit del Parc Natural de Collserola a favor dels interessos urbanístics, els tres temes més importants ambientalment de Sant Cugat del segle XXI són el desmantellament de la Via de Cornisa al Parc de Collserola proposada per Molins de Rei, el Camp de Golf de Can Sant Joan impulsat per entitats de Rubí i Sant Cugat, i la preservació del connector verd del Torrent del Bosc de Volpelleres, que donava aigua al nucli medieval i al Monestir de Sant Cugat (Edifici BCIN, llei de patrimoni cultural) documentat ja des de fa un mil·lenni d’anys, però no valorat ambientalment, tot i ser defensat per una plataforma ciutadana en contra de silencis associatius rellevants del Sant Cugat de sempre.

L’any 1976 es va fer l’aprovació del Pla General Metropolità-PGM, un pla predemocratic franquista, impulsat per J.Antoni Samaranch i totalment desarrollista del baix Vallès com un creixement de Barcelona (3 túnels de Collserola, Vies de Cornisa, creixements continus a la B-30, ACTURS, Direccional, etc...) El PGM en els articles 200 a 204 de les NNUU dels espais lliures urbans, només els va indicar “como Parques y jardines urbanos que por exigencias de la ordenaciòn se preveen al servicio de un municipio, y son destinados a espacios verdes superiores a 12.000m2s”, i no consta cap article ni informe ambiental del PGM que indiqués la diferencia entre el Parc Urbà i Parc Forestal com ho fa a Collserola. Ningú ha tramitat legalment el concepte de Parc al Bosc del torrent de Volpelleres, i mentre l’ordenació urbanística de les finques privades el PGM 1976 preveia més de 200 articles normatius, per a l’ordenació dels espais lliures, només en va destinar 4 pobres articles, i la inexistència normativa de les paraules medi ambient i sostenibilitat, i amb això vivim el nostre dia a dia de l’any 2021, sense fer els deures municipals.

El PGM-76 és evidentment un pla urbanístic obsolet, només serveix per repartir aprofitaments urbanístics i no ha resolt cap dels problemes ambientals de l’urbanisme metropolità, ha estat modificat més de 3.000 cops en Mod. del PGM entre els 27 municipis metropolitans (veure Avanç de Pla del PDU Metropolità) i no està adaptat a la Llei 2/2002 d’Urbanisme catalana ni els seus Texts Refosos posteriors fets pels consellers de Territori, un Pla que no ha fet cap adaptació a la Llei de Canvi Climàtic ni a les Directrius Europees de Biodiversitat, ni a la Declaració d’emergència Climàtica i, a més, no compleix els requisits de participació ciutadana fixats a nivell europeu del Conveni d’Aarhus. (primera cambra ciutadana de participació per Consell de Ciutat i/o Consell de Medi Ambient). Això és sempre important en els temes crítics anunciats al principi, i que fan perdre moltes batalles ambientals i judicis per una normativa obsoleta.

Sant Cugat del Vallès és el quart municipi en població AMB amb 92.977 hab. el 2020, però ja el 2013 era la primera ciutat en “zones verdes” amb 471,5 Ha. seguit de Cerdanyola del Vallès amb 385,3ha., els dos municipis del PGM amb més sòl urbanitzable. Sant Cugat amb 48.2 km2 de Terme Municipal, i amb un Sòl Urbà de 1.527ha. és el municipi més gran dels 36 municipis AMB ampliada, excloent Barcelona i superant àmpliament Badalona, l’Hospitalet i Santa Coloma, els municipis més gran de Catalunya en població. Tot i ser el municipi del PGM que més ha crescut en superfície en els darrers 25 anys i amb més espais lliures/habitatge i habitant, (Miquel Sodupe, Estudi Expropiacions AMB 2013) ha quadriculat la vegetació dels seus espais lliures sense cap tipus de criteri de biodiversitat. Sant Cugat té molta quantitat d’espais lliures (estàndards urbanístics) però poca qualitat en temes científics ja que els espais són bàsicament una plantació regular d’arbres i una superfície de gespes per l’ús d’usuaris i mascotes i control visual de la Policia municipal, quan incorporar biodiversitat vol dir incorporar arbrat, vegetació arbustiva, herbassars i plantes amb tots els substrats de l’ecosistema per incrementar la biodiversitat urbana. I d’aquesta manca de sensibilitat ambiental s’ha menystingut el valor de la natura i s’ha destinat l’únic espai buit per posar els equipaments de barri, després de l’especulació urbanística, el Bosc de Volpelleres és el fracàs miop del compromís ambiental:

1. SOS Bosc Volpelleres defensa que quan es va fer l’institut Leonardo l’any 2016-2018 l’anterior govern ja va prometre protegir la resta del Parc i/o Bosc de Volpelleres. Així es va dir a una petita comissió ciutadana, amb una persona de referència com Marta Tafalla, filòsofa, que ja es va sentir indefensa davant la “maquinaria municipal”.

2. Els informes municipals dels Projectes de l’IES Leonardo i de l’Escola la Mirada són incomplets ja que no aborden el conjunt ecosistèmic del torrent del Bosc de Volpelleres, i són només de l’àmbit afectat, i no permeten afrontar mesures del seu futur i la seva evolució en termes de biodiversitat, connectivitat i risc ambiental d’incendi.

3. L’Ajuntament va incomplir les directives europees i no va mai posar aquest projecte ni al Consell de Ciutat ni al Pla de l’Emergència Climàtica, previ als tràmits de Ple Municipal. Ni hi ha mesures noves de compromís ambiental amb el Bosc, com la desqualificació urbanística o altres millores de connectivitat i de preservació de l’accessibilitat al torrent.

4. No es van acceptar els informes de la OTAAA amb excuses administratives pactades entre polítics, ni es va fer cap estudi d’alternatives en altres ubicacions més lluny de Volpelleres o en finques privades d’entitats que tothom coneixem.

5. En aquests 10 mesos que s’ha recollit més de 20.000 signatures i cartes a l’Ajuntament no ha convocat una Taula per parlar de la protecció integral del Bosc de Volpelleres i la protecció dels seus elements més rellevants de vegetació, ni de la protecció de la biofauna del bosc ni de la connectivitat, ni de la requalificació urbanística, ni de l’ampliació de la protecció urbanística de l’arbrat més singular indicat per l’OTAAA.

Davant aquesta immobilitat i de manca d’iniciativa política en el sentit ambiental de l’equip de govern, sembla que les entitats han iniciat la seva única opció de defensa, el procés judicial per defensar la Causa Justa del Bosc de Volpelleres, la d’un bosc assetjat i empresonat pel creixement urbanístic amb el xantatge emocional d’ubicar un equipament educatiu al bell mig del bosc, i sense que Sant Cugat del Vallès faci una reflexió sobre els límits del creixement urbanístic.

Les posicions socialdemòcrates son les mateixes que les liberals, seguir creixent més, fer un Sant Cugat sense límit sense línies vermelles, sense capacitat de resoldre les innumerables llicències d’obres pendents del creixement desaforat de Sant Cugat del Vallès, insostenible però suportable, perquè ja hi ha les zones verdes i ja hi ha el Parc Natural de Collserola perquè els conciutadans tinguin qualitat de vida, en termes estrictament antropocèntrics.

Si no assumim aquesta manca d’Estètica i Ètica filosòfica humana, només nosaltres, s’ha de dir en veu alta, que “també hi ha cases d’algú”, que “hi ha gent que no té casa i la natura quan s’altera i es modifica, fa fora de casa moltes bèsties, la biofauna”. Estem en un dels episodis d’Ecocidi Sistèmic més importants de la història natural, i Sant Cugat del Vallès en participa des de la posició que “som els més guais”, en la nova diagonal de Catalunya, la B-30, és el municipi de Catalunya amb més advocats i Consellers d’Ordenació de Territori i altres de Catalunya (Lluís Recoder, Damià Calvet, Mercè Conesa, Jordi Puigneró, Marta Subirà, etc.) i més consellers de la Generalitat inclòs el conseller Raül Romeva, pacifista i pres polític encarcerat que defensa el “concepte de causa justa”.

El Bosc de Volpelleres és un cas de causa justa, recordant la saviesa i la paràbola sobre l'anell del Rei Salomó, un bosc sotmès a judici i sentència per la seva tala i desforestació de més de 400 arbres en un torrent per construir un equipament, no pot ser tallat abans de judici perquè és l’objecte del judici, i després fer un judici i decidir qui té la raó major.

En l’actual context ambiental de Canvi Climàtic guanyar temps ja és un triomf en molts aspectes. No s’entén que hi hagi polítics que defensin que independentment del judici, que tot continuï. Això no és considerar l’aplicació del concepte de principi de bona fe en la legislació de les administracions públiques i la gestió publica, i que han estat sentenciat un bosc des de la destrucció dels valors naturals.

Podem dir que a Madrid son injustos amb la justícia i Catalunya, diem que aquí no fem això, potser només és que qui té el poder perd el sentit de realitat i de la justícia, i ho afronta com un combat on l’objectiu es només guanyar, sigui aquí o arreu, i no s’aprofita per fer pedagogia del conflicte ambiental que tenim entre mans, en nom d’un desenvolupament insostenible. L’ecofeminisme ja va avisar que aquest debat de l’emergència climàtica i ambiental també és un debat de participació ciutadana, i mentrestant, pel poder polític, sempre són els altres els que ens porten al declivi i crisi ambiental més gran de la humanitat, mai som nosaltres mateixes, sempre la culpa és de l’alteritat.

Josepa Camps Venut, geògrafa UAB

Notícies relacionades