Contracrònica d’un “dia de festa”

Reflexions d'un ciutadà del carrer en l'acte de la primera pedra del nou institut Leonardo da Vinci. (Fotografies de Carlos Sánchez Pereyra).

"Aquest bosc m'està donant la vida", m'explica, amb el rostre extasiat, la mirada perduda en les copes dels pins de Volpelleres. "A l'estiu, aquí dintre hi respires. I a l'hivern, és ben curiós, quan passejo pel fons, noto com si em sobrés un jersei. Aquest bosc guarda la calor!..." Em mira amb un somriure que amaga un prec perquè li cregui.

Recorda un vespre en el qual va descobrir a uns nens els caus dels conills. I una altra tarda en la qual el cau ja no era. "Jo sempre hi havia seguit el consell dels meus majors. Nen no et fiquis en política. Ho comentava amb un jove que feia estiraments després de córrer pel bosc. Va ser ell qui em va dir: Amic, la política, la fas o te la fan". Voregem el tancat del bosc per a unir-nos a altres membres de l'associació Volpelleres Viu que estan lliurant els DNIs als Mossos d'Esquadra al costat d'un cotxe patrulla, aparcat a sobre de la vorera. "Molt bon rotllo –em comenta discretament– però sense justificar legalment per què els estan identificant".

"Tenim molts arbres"

Algú pregunta al caporal si cal una d'invitació o si és un acte obert als ciutadans de Sant Cugat, i el grup s'encamina cap al lloc on es fa la col·locació de la primera pedra de l'institut, encara que també es construirà una escola i un poliesportiu que serà obert al públic en general en hores no lectives. Ens apropem al lloc on s'ha instal·lat un equip de megafonia i una taula coberta amb un drap negre. El meu acompanyant mira amb tristesa l'espai on han talat una part del bosc i m'indica on hi era el cau dels conills.

Arriben les autoritats. L'alcaldessa es para a saludar un antic funcionari de l'Ajuntament que hi és entre els defensors del bosc. "És la primera vegada que sóc tan prop d'una autoritat. Els polítics no escolten, només parlen –i afegeix l'home– ha dit que tenim molts arbres!". Mentre hi comencen els parlaments hem comentat que la frase resumeix perfectament la nostra societat consumista. "No valorem el que tenim. Fins i tot ho menyspreem. Sols conta allò que anhelem posseir. Quants pobles dels voltants voldrien tenir una joia com aquest bosc?"

"Anarquistes que vénen de fora"

Passegem entre els assistents. Des de l'altre costat del grup, es veu molt clar com els Mossos d'Esquadra s'han col·locat entre els convidats a l'acte i els defensors del bosc. Algun fotògraf ha captat el moment en què va començar a parlar l'alcaldessa i ells es van tornar d'esquena. Entre la comitiva, un pregunta al veí qui són aquesta gent i li respon que "són uns anarquistes que vénen de fora".

Els polítics van rellevant-se en l'ús d'una pala amb la qual enterren alguna cosa en un clot. El meu acompanyant m'assenyala a un jove amb patinet, a tres dels manifestants silenciosos amb els seus gossos. "No sembla que vinguin de molt lluny aquests anarquistes". Alguns polítics comencen a acomiadar-se i se'n van, muntant en els seus cotxes, alguns amb xofer i guardaespatlles. "El món de la política sí que hi és molt lluny. Són ells els que necessiten cotxes per a arribar-se fins aquí".

El tema dels cotxes li ha donat una idea. S'acosta a algú, vestit i corbata però amb un casc d'obra en el cap i uns rotllos de cartolina en les mans, i li pregunta que com s'ha plantejat el tema de la mobilitat, amb totes les mares al volant volent deixar al seu fill a la mateixa porta del centre, bloquegen el pas a d'altres, i l'aparcament per a tots aquests que van amb cotxe fins al gimnàs en el qual paguen una quota per a pedalejar en una bicicleta estàtica. L'interpel·lat li respon amb una pregunta."I vostè qui és?. L'home ens sorprèn quan esclata: "Jo sóc qui et paga el teu sou".

Julio Carmona

Categoria: 

Notícies relacionades