Som manada. Cap agressió sense resposta

Quina legitimitat tenen les institucions per commemorar el 25 de novembre –dia contra la violència masclista– quan aquestes posen en dubte si una dona ha patit una agressió, quan no doten de mesures suficients per protegir a les agredides i permeten una impunitat insostenible en els delictes de violència masclista, quan es posen l’etiqueta per disposar de centres d’igualtat però després dediquen una partida pressupostària ínfima?

El cas de la violació múltiple produïda en els San Fermines de 2016 n’és una esfereïdora evidència. Com també ho demostra que en aquest any a l’Estat Espanyol s’hagin produït 90 feminicidis; 522 en els últims 5 anys. I per si no n’hi hagués prou, una de cada tres dones ha patit violència física o sexual al llarg de la seva vida i una de cada deu dones serà agredida sexualment. Així doncs, afirmem que els feminicidis i la violència masclista no són fets aïllats sinó que són un fenomen quotidià i sistemàtic a la nostra societat.

Quan serà una prioritat a l’agenda pública l’eradicació de la violència masclista? Quantes proves més necessiteu per considerar urgent aquesta problemàtica? Quan concedireu les mesures de protecció necessàries a les dones agredides? Quantes assassinades més hi ha d’haver?

En una data com el 25 de novembre no es denuncia únicament la violència física o sexual sinó tots els tipus de violència que patim les dones pel fet de ser dones. Se’ns impossibilita accedir a alts càrrecs de poder i presa de decisions; som representades com objectes als mitjans i la nostra opinió únicament ocupa un 21,6%; cobrem un 26% menys que els homes per la mateixa feina, rebem comentaris sexistes quan anem soles pel carrer, etc.

Constatem que la violència masclista no és una qüestió de gestió íntima de l’espai privat, sinó que té un caràcter estructural i que per tant cal visibilitzar-lo, denunciar-lo i sancionar-lo des de l’espai social. En altres paraules, la violència masclista, té a veure amb la precarització de la vida i sobretot, amb el patriarcat i el capital. Un engranatge que mitjançant la divisió sexual del treball produeix una doble explotació de les dones; responsabilitzant-nos de les tasques reproductives –no valorades socialment– a més de participar en el treball productiu –dominat pels homes–. Impossibilitant d’aquesta manera el treball en la línia de la corresponsabilitat en la vida quotidiana. Ens seguim trobant en un sistema d’homes i per a homes on el poder masculí no ha estat sustentat únicament per la dominació de les dones; sinó per l’ús de la violència cap a elles.

Malgrat tot, som moltes les que no restem passives davant un sistema que ens oprimeix. No esperem que les institucions i l’estat posin fi a la violència masclista; sinó que ens organitzem des de baix; ens organitzem com a dones, i com a dones alcem el puny al cel. Ho fem impedint i denunciant la reproducció d’un curtmetratge anomenat Silenciados que nega l’existència de la violència masclista i mostra els homes víctimes de Llei d’Igualtat de 2004; quan són ells qui s’han de responsabilitzar i renunciar als seus privilegis. També construïm una Vaga de Totes, una vaga que no només paralitza el món productiu sinó també el reproductiu; aquell que les dones sustenten dia a dia. Convoquem manifestacions a diferents ciutats per assenyalar els abusos judicials del judici de la Manada; per reivindicar que nosaltres sí que som manada i que la sororitat és la nostra arma en aquesta guerra social. Apostem per l’autodefensa feminista com a principal eina per a fer front a la violència masclista. Som nosaltres les dones rebels, incansables i combatives que seguim lluitant per totes les assassinades de la violència masclista; que seguim, i no dubteu que seguirem, reivindicant unes vides dignes de viure perquè això, algun dia, acabi esdevenint la nostra realitat.

 

Carlota de Sojo Caso, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades