Avui celebrem que els plans els han saltat pels aires

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’emergència climàtica en la qual ens veiem immerses és un fet innegable i, per tant, comença a ser-nos habitual parlar més enllà del “reduir, reciclar, reutilitzar” per envoltar-nos de mesures “ecològiques” o per “reduir les emissions”. Mesures, generalment, fetes des de despatxos i no des dels carrers, mirant a qui realment en surt beneficiat. I és que el camí de la sostenibilitat és el camí a seguir, però per passar-hi no hem de deixar-nos prendre el pèl.

Dimarts 3 d’agost s’anunciava que el govern de la Generalitat i el govern espanyol tancaven un acord per l’ampliació de l’aeroport del Prat. Un projecte totalment insostenible, per molts rentats de cara que li volguessin donar. A més, aquesta ampliació suposaria una infracció de la legislació mediambiental comunitària, estatal i autonòmica. Un altre cop, un projecte que passa per la destrucció del territori per tal d’enriquir encara més les butxaques de les empreses privades. Mentre Foment del Treball diu que “sí” a l’ampliació, diu que “sí” també als lobbies com el Grup Godó o el DeutcheBank, i a un augment extremat d’emissions de CO2 proporcionalment inversa a les reduccions pactades a l’Acord de París.

Nosaltres ens preguntem, llavors, per què es fa una crida a la “responsabilitat ciutadana”, tot penalitzant els cotxes que més contaminen i sumant-se al carro de les mesures “eco” i omplint les ciutats, sobretot metropolitanes, de “zones de baixes emissions”, si després es signa per ampliar una infraestructura completament innecessària per la majoria de la població?

Cal que les polítiques territorials s’adaptin a l’emergència climàtica en comptes de fer ciutats atractives pel turisme, amb distribucions urbanístiques que fomenten la producció i dificulten la generació de xarxes comunitàries i veïnals. Hem de posar la vida al centre i això també implica canviar la manera com han estat construïdes les ciutats on vivim.

I és que aquest macroprojecte, com el dels JJOO d’Hivern 2030, només es regeixen per un model turístic massiu basat en la destrucció del territori, l’explotació i l’empobriment de la classe treballadora i el manteniment d’una economia dependent basada en els serveis als “guiris” i no en la generació d’un teixit productiu que respongui a les necessitats de la població. Per no parlar de la precarietat laboral i d’habitatge que en resulten conseqüentment com a danys col·laterals.

Quan parlem de canviar la manera com han estat construïdes les ciutats on vivim parlem, per començar, d’un canvi de mentalitat a l’hora de plantejar-se aquests projectes. D’acord que l’ampliació depenia d’una gran inversió del govern espanyol, i els patrocinadors inherents d’aquest, però hi havia una inversió que s’estava disposat a fer. Una inversió de 1.700 milions d’euros. Si en lloc d’apostar pel transport aeri en els enllaços de curt i mig abast, s'apostés pel transport ferroviari, amb una inversió equivalent a la prevista per l’ampliació del Prat es podrien fer tots aquells desdoblaments que fa més de 40 anys que s’esperen a la xarxa de rodalies (R3 i R1), iniciar les obres del túnel de Montcada (R4) i crear un servei ferroviari regional en alta velocitat per a les ciutats no metropolitanes (R11 a R17), segons els estudis de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic.

Això suposaria una millora qualitativa per la vida de la població de Catalunya. No només això seria beneficiós per la vida quotidiana de les veïnes d’aquests pobles, sinó que suposaria una oportunitat de creixement d’aquests, sense aïllar els que no tenen accés a aquest transport, deixant de perpetuar la configuració “ciutat centre i perifèries”... També permetria connectar millor les famílies que viuen arreu del país, donant opcions més enllà del transport privat, els desplaçaments per feina serien menys farragosos…

Un altre argument per blanquejar aquest projecte és la generació de treball. No en tenen prou amb explotar la classe treballadora, que encara han d'instrumentalitzar la precarietat en la que ens tenen sotmeses? Parlen de la creació de molts llocs de feina, com si aquesta fos la resposta a la precarietat laboral.

A més, per justificar l’ampliació de l’aeroport es parla de la creació de molts llocs de feina, però, què passa, que només es poden crear llocs així i ens hem d’empassar bogeries com aquesta en nom de la precarietat laboral? Si s’apostés per mantenir la pagesia del Baix Llobregat també s’augmentaria l’oferta de feina. Segons el responsable de canvi climàtic i biodiversitat comarcal d’Unió de Pagesos al Baix Llobregat, “hi ha entre 200 i 250 finques al Parc Agrari i entre 2.000 i 3.000 treballadors al camp, sense comptar els llocs de feina indirectes. Som un sector econòmic i no ens poden menystenir”.

Finalment, però, davant els dubtes que ha creat la forta oposició popular al projecte, el govern espanyol anunciava que suspenia l’ampliació de l’aeroport. Victòria, sí, però parcial. No podem oblidar que se suspèn aquest projecte, però segueixen en peu els JJOO d’Hivern 2030, l’ampliació de l’aeroport de Palma o el port de ZAL a València. El problema va més enllà de si es fa o no es fa, el problema és com es segueixen plantejant-se aquestes infraestructures, i és que una vegada més veiem com segueixen abaixant-se els pantalons davant de l’oportunitat d’embutxacar-se milions, enlloc de preguntar-se què necessita el poble, el país, la terra.

Arran Sant Cugat

Notícies relacionades