Publicitat

Jaume Saura: “On ens trobem més problemes és amb les administracions, en el que triguen a respondre’ns"

Jaume Saura, ajudant general del Síndic de Catalunya. Fotografia: Luana Valls 

El síndic de greuges de Catalunya es va desplaçar a Sant Cugat el passat 2 de desembre per atendre les queixes dels santcugatencs. Amb motiu del dia Internacional sobre Drets Humans el síndic local, Jaume Clavell, va organitzar un àpat on l'ajudant del síndic, Jaume Saure hi va ser convidat per reflexionar sobre temes com els drets socials en temps de crisi. 

- És el defensor institucional del ciutadà, és una mena de mitjancer entre el ciutadà i l’administració. Supervisar l’activitat de l’administració respecte dels ciutadans, que apliqui bé les lleis, que faci la feina ben feta i que respecti els drets dels ciutadans. És la idea inicial del ombudsman que és la figura abstracta del síndic de greuges, tant el local de Catalunya com el ‘defensor del pueblo’. Amb el temps, els síndics en general o els ombudsman en general han fet altres coses, per exemple, el síndic de Catalunya també fa una feina que porta bastant volum de feina, relacions o supervisions d’empreses privades. Això és el que és nou, que presten serveis d’interès general, tipus telefonia, tipus gas, energia, trens, mobilitat que està privatitzat per servei, per tant aquí també fem aquesta feina i, indirectament, doncs també fem una feina més propositiva que va més enllà de resoldre la queixa concreta d’un ciutadà sinó que d’aquí un volum de queixes porta a fer una proposta legislativa o de pràctiques administratives que poden canviar i que poden ser legals de vàries maneres, doncs intentar que sigui de la manera més favorable pel ciutadà.

- Purament competencial, és a dir, les administracions les dirigim en el cas de Catalunya principalment a la Generalitat i tots els ajuntaments. El ‘defensor del pueblo’ pot fer el mateix i, a més a més, a l’administració general de l’Estat. Nosaltres quan tenim alguna queixa a Catalunya relativa a àmbits que no són competència de la Generalitat o els ajuntaments, per exemple la seguretat social, agafem la queixa però ja li diem al ciutadà que si ens dóna permís, la transmetrem al ‘defensor del pueblo’.

- Bueno és eficaç si ho valores com a percentatge de resolucions que s’accepten. És molt eficaç, sortiran les dades a l’informe anual del gener, però jo crec que al voltant del 85% de les resolucions estan completament acceptades i un 10% més parcialment acceptades, parlo una mica a ull. Per tant, el percentatge de resolucions que l’administració et diu que no, que no ho accepta és molt petit. És important tenir en compte que les nostres resolucions no són vinculants, per tant, què vol dir això? Doncs que hi ha una feina de rigor prèvia, no tota queixa del ciutadà la trametem i la convertim en una resolució en contra o perquè l’administració canvii. Valorem l’admisibilitat, valorem els arguments, valorem la llei, valorem criteris d’equitat, normalment a favor del ciutadà, però a vegades veiem també l’interès general, perquè a vegades les queixes poden ser pensant molt en l’interés propi de la persona, sense tenir en compte l’interès general ni el món que l’envolta i feta aquesta feina de rigor, intentem fer resolucions que siguin possibilistes, que no siguin fer volar coloms. Però vaja li demanem a l’administració que canvii en un percentatge molt elevat de casos i, ja et dic, molt sovint total o parcialment, l’administració accepta la recomanació.

- El síndic és una institució civil a Catalunya per tot Catalunya però tenim una seu que és a Barcelona i, potser ara ja no és tan rellevant, però desplaçar-se a Barcelona no deixa de ser un inconvenient. És cert que, ja des de fa molt de temps, es pot fer la queixa a través de la web, a través de correu electrònic, fins i tot es pot fer una alerta que després s’ha de tramitar bé, a través del Twitter. Vull dir que realment és molt accessible fer la queixa però, hi ha un fetitxisme de tenir a les persones davant, per poder parlar amb algú i això, és completament comprensible i fins i tot, necessari. Aleshores, des de fa 4-5 anys es va iniciar aquest sistema. Ja antigament el síndic en persona, el Rafael Ribó feia visites de tant en tant, però clar no estava sistematitzat perquè altra feina té i, per això, es va crear aquest sistema pel qual diria que tres cops per setmana –o sigui dimarts, dimecres i dijous– hi ha un equip de dues persones, una persona si és un lloc molt petit, dues si és un lloc una mica més gran, que passen un matí o matí, tarda en un municipi de Catalunya. Fem més de cent i pico visites l’any i hi ha llocs que anem un cop l’any sistemàticament, a Barcelona ciutat hi anem quatre cops l’any, a ciutats grans un cop l’any i a ciutats més mitjanes o petites potser un cop cada dos, tres anys, s’intenta repartir. La idea és apropar-nos al ciutadà i tenim calculat que entre el 8 i el 10% del total de queixes que rep la institució són a través d’aquest servei, que no està mal, estem parlant de 9 mil queixes, perquè si hi ha 900 queixes l’any que arriben per aquí i ens hi apropem nosaltres.

- No perquè hi hagi aquest desplaçament canvien, poden canviar en funció del lloc del municipi. Sant Cugat no té els mateixos problemes que un municipi de Terres de l’Ebre o d’alta muntanya. Es nota, si en un municipi concret hi ha un problema molt específic, si hi ha hagut un tall de llum o tal, doncs rebem moltes queixes de temes de consum, si anem al Montseny, ara tenim un enrenou amb el tema d’una carretera que es vol construir que ens sembla que és il·legal i una sèrie de coses una mica tèrboles i clar, si vas allà, rebràs moltes queixes d’aquest tema, però si no, no. Molt sovint, les queixes que rebem quan anem a un municipi no són contra l’ajuntament, algunes sí però altres són contra Endesa o contra la Generalitat, ja que el ciutadà en comptes d’haver-se de desplaçar aprofita que té el síndic allà. No perquè anem a Sant Cugat, vol dir que rebem queixes relatives a l’Ajuntament de Sant Cugat.

- Grosso modo, àmbit social. Tenim tota mena de temes però els dos grans àmbits són territori i àmbit social que aquí incloc des de llei de dependència, inserció, infància, que rep moltes queixes... I, després, tema territori doncs clar, hem tingut temes de mobilitat de trens, de la plataforma de trens dignes que ha aportat un munt de queixes sobre el funcionament de Renfe, per tant, en general aquests dos blocs. Consum també és important, ha crescut molt. De zero, de fa cinc o sis anys perquè era un àmbit nou de la llei, ha passat el 20% de les queixes són d’aquest àmbit. Després potser hi ha temes que quantitativament són poc importants, tema seguretat, justícia, el tema de mossos, policia local, maltractaments o abusos, representen un percentatge molt petit però clar, són temes molt greus i per tant, els hem de tractar molt bé. Potser les queixes d’Endesa són molt mecàniques: no hem deixen canviar de companyia, el típic que aniries al propi defensor del client, doncs venen a nosaltres. Per la persona que ho porta, doncs és bastant fàcil, en canvi, hi ha temes que són més delicats, els temes d’urbanisme són molt complexes, vull dir que hi ha problemàtiques des de molt senzilles i bastant mecàniques a d’altres que requereixen un estudi molt potent, que potser numèricament no generen tendència o no pots dir: “Hi ha un problema sistemàtic”. Però sí que al qual li passa doncs per ell és molt greu. 

- Nosaltres tenim una carta de serveis on diu cada tràmit els dies que hem de trigar, no la complim, no la complim el 100% dels casos. Ja intentem complir-la en alts percentatges, entenen que hi ha situacions que l’estàndard de demanar quinze dies la informació a l’Administració o trenta dies, des que la reps fins que emets la resolució, pot semblar que és suficient però clar, si hi ha molt volum això es ralentitza i si hi ha molta complexitat doncs requereixes més temps, però vaja, en general ho complim bastant. On ens trobem més problemes és amb les administracions, en el que triguen a respondre’ns i, això clar, ralentitza el procés. La llei obliga a respondre amb quinze dies, prorrogables amb trenta més però clar, ens trobem en situacions d’allò més variades.

- Bueno, al final l’Administració també són persones i qui rep això és algun responsable de relacions institucionals del departament X de l’ajuntament. Tampoc és el mateix demanar alguna cosa a l’ajuntament de Barcelona que a l’ajuntament petit on hi ha un secretari municipal que ve un cop a la setmana i que ho ha de fer tot, per tant tot això també s’ha d’entendre. Mala voluntat jo crec que no n’hi ha, a vegades sí que hi ha mala gestió però a vegades quan fem requeriments amb un to menys amable i amb certes amenaces com per exemple ara que estem tancant l’informe doncs: “Escolta si no arriba aquesta informació sortiràs a l’informe com que ets no col·laborador”. Aleshores es posen les piles. Però jo en general, porto pocs mesos a la institució, però no he detectat quan he pogut parlar amb gent dels departaments i dels ajuntaments allò que diguis “m’importa un rave el que digui el síndic”, en absolut.

- Poden haver-hi però no s’han aplicat mai. La sanció és social, és a dir: “Escolta sortiràs retratat, els ajuntaments que no col·laboren són tal, tal, tal i tal”. Al final això pesa molt també, juguem amb això. La llei dóna dret a què el síndic pugui posar sancions però no s’ha fet mai i, jo crec que, a més a més, seria complicat perquè és una cosa a valorar molt seriosament. Si imposes sanció, has d’establir un procés sancionador, has de poder ser recorrible davant d’un tribunal i, per tant, entrem en una dinàmica negativa. Jo crec que no ens faria cap favor, malgrat que intuïtivament tothom pensa millor ser una institució amb capacitat coercitiva però ja estem bé així.

Poques perquè no tenim recursos per fer publicitat institucional. S’ha valorat al consell de direcció de fer anuncis però això val molts diners. Per tant, l’única via és per via indirecta, el Sap Itinerant, que és aquest servei d’atenció al públic itinerant és publicitat. Nosaltres quan venim a una població com Sant Cugat, uns quinze dies abans fem una bustiada, per tant, en totes les bústies de la ciutat reben un flyer del síndic, clar, això potser només un 0,2% de la població pensarà o anirà aquell dia però allò queda allà. És una manera de dir, el síndic existeix. També aparèixer als mitjans de comunicació, aquesta entrevista, o fer unes actuacions amb temes d’actualitat en el que el síndic pot tenir una intervenció, doncs tenir-la i tenir-la de forma encertada doncs també et visibilitza. La manera d’arribar a més gent és a través de la visibilització de la institució, no ens plantegem, perquè no tenim recursos, fer una publicitat més ordinària de propaganda.  

- Això és una invitació del síndic local, del Jaume Clavell que és el síndic local de Sant Cugat. Hi ha una quarantena de síndics locals a tot Catalunya i, aquest fa com a mínim deu anys que és síndic local, en Clavell. Des de fa 7 anys, el dia 10 de desembre que és el dia Internacional sobre els Drets Humans, fa un dinar en el qual convida als representants dels grups municipals, alguns síndics –ha vingut el síndic de Sabadell i de Terrassa, o sigui del Vallés–, gent més o menys de la ciutat, algun mitjà de comunicació i un ponent. És un dinar, una reunió entre de treball i també de celebració, no és tant de treball concret operatiu com de reflexió. A mi per exemple, em van preguntar sobre quin tema volia parlar i vaig escollir el tema sobre els drets socials en temps de crisi i és del que he parlat. És un tema molt ampli, he parlat de salut, d’habitatge, d’educació, de drets laborals i com la crisi ha afectat. També pots agafar un tema molt concret, la violència de gènere i aleshores només parlar d’això però jo he volgut agafar un tema amb un ventall molt ampli per poder dialogar. Han sortit mil temes després, alguns d’àmbit local perquè sent regidors, la majoria és lògic que ho portin al seu terreny però altres no, més de reflexió i, bueno, ha servit per això.  

Notícies relacionades