Relats de comunicació no violenta

La meva mare és estúpida, i el burro del meu pare és un titella que sempre fa el que ella li mana. Hi ha dies que és que la pegaria. Com fa una estona, que jo estava tan tranquil·la al sofà escoltant música amb els auriculars posats i el meu germà estava al meu costat jugant a un d’aquests jocs online que li molen, també amb els auriculars i parlant amb els freaks dels seus amics. Tot era pau i harmonia, amb el meu germà no sempre és així la cosa, estàvem els dos passant-ho bé, però de sobte arriba la bruixa. Ja entra per la porta cridant, que si els plats del berenar, que si les motxilles a terra, i els deures què?, etc. Ens deixa anar que som uns mantes, que ja podem estar aixecant el cul i que així serem uns paries tota la vida. Però que s’ha cregut la paia! A mi ningú no em tracta d’aquesta manera, encara que sigui la mare que em va parir. Evidentment, li dic que es calmi, que es prengui una til·la i que si és una amargada i no sap disfrurtar de la vida no és culpa nostra. És pronunciar les primeres lletres de la paraula a-m-a-r-g-a-d-a, que ja veig en slowmotion com entra en còlera. Cara vermella, venes inflades, ulls molt oberts... Us haig de confessar que quan aconsegueixo que es posi així sento un sentiment de satisfacció que em recorre les venes, la sensació d’haver vençut una batalla. Ella segueix cridant i em mana que ho reculli tot i vagi al quarto a fer els deures, jo li responc que ho faré quan em doni la gana, que no em ralli. Aquí comença la guerra. Jo crido i ella crida, fins que de sobte el meu pare entra per la porta.

– Però que us passa? Se senten els crits des del vestíbul!

La meva mare li diu que soc una mal educada bla, bla, bla... Jo li dic que la mama és una amargada que ens vol amargar la vida als demés. Sincerament en aquell moment no recordo massa bé per què estem discutint, les baralles s’han tornat tant freqüents que sovint perdo el fil, però al final el motiu no és tan important com el fet de demostrar-li que està boja i que vol fastidiar-nos a tots l’existència. El meu pare, com de costum, li dona la raó a la mama i deixa anar un:

– O reculls ja i vas a fer els deures o et quedes castigada tot el cap de setmana.

Veig que la mama aixeca subtilment la comissura del llavi, gest de pura satisfacció. És un acte reflex, creu que ha guanyat la partida, ho porta clar. Marxo del menjador insultant-los, ara no recordo ni que els dic, i surto per la porta del carrer tancant-la amb totes les meves forces. Ara sóc jo qui entra en còlera, aquests idiotes no em poden deixar en pau ni un moment, fes això, recull allò altre, estudia, no facis això, estàs castigada...n’estic farta! Me n’adono que porto una bona estona donant voltes pel parc de davant de casa maleint internament els meus pares. Amb l’eufòria del moment no he agafat el mòbil, ni les claus ni res de res. Fot rasca i no sé on collons anar, decideixo tornar cap a casa. I ara aquí estic, al replà de l’escala, quin pal haver de picar el timbre i veure’ls la cara aquells idiotes. En fi, pico, amb sort obrirà el meu germà.

No hi ha sort, obre la mare, jo miro a terra, ella em busca la mirada i em diu:

– Carinyo, sento haver entrat a casa cridant i donant ordres abans de ni tan sols preguntar-vos com us ha anat el dia. No he actuat bé, però és que quan veig que la casa està feta un desastre em sento esgotada, necessito recolzament per part vostra. A més quan em dius aquestes coses tant lletges que m’has dit avui en sento molt trista, necessito sentir que m’estimes. M’agradaria que puguem parlar les coses sense arribar a aquests nivells de violència.

No, si en el fons no és tan xunga la tia. Ara mateix el meu orgull m’impedeix posar-me tendra amb ella, però amb un assentiment amb el cap espero que capti que li agraeixo les paraules. Recullo la motxilla i els plats del berenar i me’n vaig a quarto a fer els deures.

Mònica Marqués, psicòloga i psicopedagoga d’Actua

Notícies relacionades