Quan ets diferent

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El món no està preparat per la gent diferent, pels que la seva sensibilitat els impedeix respirar, pels que no poden gestionar l’estrès, per aquells que pateixen en un absolut silenci una tortura diària en forma de batecs accelerats, sudoració o por. El món estigmatitza la diversitat, l’aïlla, l’aparta i la maltracta des de petits.

La nostra societat hiperaccelerada és la causa de moltes d’aquestes noves malalties i la competitivitat per arribar a allò que tothom espera de tu és una llosa massa insuportable. No parem de buscar una perfecció inexistent i exigim als nostres que continuïn en aquest camí encara que sabem que mai arribaran a l’objectiu, simplement perquè aquest és tan intangible com utòpic.

Estudia, treballa, prepara’t, lluita, no desisteixis, no t’aturis, no ploris, no mostris debilitat, no siguis vulnerable, no esclatis... I per què no? Hem perdut el dret a viure com pensem, el dret a dir NO quan alguna cosa no ens agrada i com si fos una bomba amb temporitzador ocultem les nostre fòbies a l’espera que un dia ens esclatin per dins. Quan això passa, quan el teu cap i cos no poden pair tanta càrrega et trobes incomprès i en soledat.

Les malalties o els trastorns mentals formen part de cadascú de nosaltres, és una companya silenciosa que es manté alerta a qualsevol impuls i que quan desperta t’ataca de sobte sense temps a reaccionar. La depressió, l’ansietat, la hipersensibilitat, la fòbia social, l’agorafòbia o qualsevol expressió porta darrera una història de lluita i superació inimaginable. Les persones que l’han sofert, la pateixen actualment o la patiran en un futur són gladiadors de segons, Quixots d’hores o superheroines d’anys. Homes i dones valents que es desperten amb la voluntat de controlar sensacions que no entenen i que et limiten fins i tot la innata capacitat de respirar.

Cadascú gestiona els traumes o neguits de la seva vida com bonament pot, si fóssim conscients del que cada individu suporta com a càrrega sobre les esquenes ens tornaríem més empàtics. Quan us trobeu amb algú que pateix no cal qüestionar la seva angoixa ni tampoc espera els vostres consells, no viviu dins els seus caps ni sota les seves pressions tan personals, només heu de ser-hi quan us necessitin i acompanyar-los en un procés íntim per no deixar que caminin tots sols.

Per tots aquells que esteu lluitant valentament el meu escalf, la meva solidaritat i la meva comprensió. No tingueu por en dir que patiu tant si la vostra malaltia té nom com si està per diagnosticar, no cal que us feu els forts ni que digueu allò que penseu que vull escoltar, necessito que us trobeu el millor que pugueu al meu costat i que la meva presència no us aporti més càrrega ni una pressió afegida. Sou valents, sou especialment forts però quan no pugueu més amb la vostra vida, perquè és fotudament cabrona, demaneu ajuda. Cada vegada existeixen més solucions eficaces amb menys impacte i més professionals que donen valor a aquests petits indicis que presagien que alguna cosa passa sota pell.

Tots som susceptibles a patir però no tothom tenim les mateixes eines per afrontar-ho ni tampoc les mateixes possibilitats. Incloem aquest tema als sopars familiars, a les sortides amb els amics o a la nostra feina, potser amb posar-ho sobre la taula aconseguim que algú es reconegui i s’obri tímidament. Si som capaços de donar la mà i dir “si em necessites aquí hi seré” esdevindrem una bona versió del que significa ser persona i aïllarem a qui contempla la diferència com un estigma fins que desaparegui per sempre.

Mireia Gallego, membre de la Xarxa Sant Francesc - Monestir

Notícies relacionades