Inacció

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Hi ha una certa tendència a emprar expressions com “Seguretat social” o “Educació pública” acompanyada de l’adjectiu “gratuïta” però diguem la veritat, és un eufemisme d’allò que és una gran obvietat; tots aquests serveis públics estan pagats amb els nostres impostos, que no en són pocs.

No hi ha res a objectar, em sembla correcte, adient i afegiria que estaria a favor de que en comptes d’anar dirigits a certes partides pressupostàries de dubtosa finalitat, s’incrementessin en ciència, cultura i serveis socials per als desfavorits, no hi ha res més honest en societat que voler el bé comú incidint en l’ajuda per a qui realment la necessita. No obstant això, en els darrers 20 anys, els ciutadans hem patit un notable increment del número i quantitat d’impostos repercutits de les nostres nòmines, compres o taxes vàries que res tenen a veure amb l’increment de l’IPC que se suposa que cobrem a les nostres pagues mensuals i dic “se suposa” perquè realment no només els sous estan congelats des de la dècada dels 90 sinó que a més, vàrem patir l’arrodoniment de les tarifes amb l’euro, minvant escandalosament el nostre pressupost diari no només en productes de primera necessitat sinó també en allò que es destinava a l’oci i la cultura.

Queda clar per tant que els sous baixen i els preus pugen, no cal ser economista per adonar-se’n que cada any que passa som una mica més pobres i el que és més important, més sotmesos i dependents.

Fa uns 8 mesos que el preu de la llum arriba als seus màxims, jo no sé vosaltres però les explicacions que es donen com a justificació semblen fetes pels Germans Marx per una pel·li d’embolic, no s’entenen i estan fetes amb aquesta finalitat per tant no us escarrasseu massa en intentar entendre-ho. Ara bé, la pregunta és ¿per què ningú ha sortit encara al carrer?

Estimats companys/es lectors/es, ens han creat una dependència i una necessitat bàsica a un servei i hem caigut de quatre grapes. Vaig rebre un Whatsapp convidant a la mobilització i a la queixa apagant tots els nostres aparells elèctrics durant una estona, la primera cosa que em va venir al cap va ser “qui ho farà” i “de què serveix”. Ai amics! Digueu-li als menuts de la casa que es queden sense corrent per la wifi o al teu cap que no et connectaràs per teletreballar perquè estàs al ben mig d’una protesta. ¿Poden aturar les produccions industrials tallant el subministrament? I els comerços? I la restauració? No, no és viable. L’electricitat convencional s’ha convertit en el gran eix de consum per a tota la nostra vida personal i laboral i cada vegada està més present en aparells que abans no s’abastien d’aquesta energia: plaques de cuina, calefacció i ara també vehicles. Ens han creat una dependència absoluta i és més fort el que perds si no consumeixes que el que guanyes.

Però com que no només de llum viu l’home, també s’han incrementat els combustibles que repercuteixen directament en el preu del carret de la compra. I si no fos suficient, ens han incrementat l’IBI, ens han posat l’impost de la AMB, el pagament de la zona verda, el nou impost CO2 i segurament un nou pagament de gestió de residus de les escombraries, sumem-li si us plau, l’IVA, el 44% d’impostos del rebut de la llum i un equivalent al rebut de l’aigua.

El problema mai ha estat pagar impostos, és la creixent pujada de les taxes que no es corresponen amb les prestacions laborals que percebem. Quan us venguin que a Europa es paga més, sapigueu que els salaris mínims als països més semblants a nosaltres són de 2.200 € a Luxemburg, més de 1.700 a Irlanda, més de 1.600 a Bèlgica i Alemanya i més de 1.500 a França. Aquests són els mínims, penseu en les vostres nòmines i plorem plegats.

Tenim les esquenes massa amples i pesades per a suportar tant. Als 80 vivíem amb el sou d’un dels progenitors, a dia d’avui amb dos salaris d’una parella amb sort arribes a final de mes. Potser caldria replantejar-se si el model polític de gestió pressupostària és correcte, si les portes giratòries que garanteixen llocs privilegiats als Consells d’Administració s’haurien de prohibir per llei o si caldrà despertar d’un somni col·lectiu que dura massa temps i que escanya tant fort.

Mireia Gallego, activista veïnal del barri del Monestir-Sant Francesc

Notícies relacionades