Generació inoblidable

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Quan era joveneta, la meva àvia i jo seiem al petit menjador de casa seva i acompanyades d’un cafè en got de Duralex m’explicava històries de la Guerra Civil, de la seva joventut, de la llibertat que li donava el seu pare i de l’opinió dels darrers llibres que devorava. Eren hores infinites que no tinc paraules per agrair perquè en certa manera m’han preparat el meu propi camí de vida. A la fi, som el que hem viscut, escoltat o estimat.

Occident té la mala praxis d’oblidar quin és el nostre millor tresor; els nostres avis, la història viva d’un quadern de bitàcola explicat entre somriures i plors, entre solcs a la cara i ulls vibrants. Quan deixen de ser autònoms els convertim en oblit sense pensar que el que estem dilapidant no només són persones sinó els nostres orígens, els nostres records i les nostres galtes enrogides.

Tot això s’ha fet palès amb la pandèmia perquè per primera vegada hem estat conscients que hem estat executors d’una gran injustícia i allò que ells van fer per nosaltres, protegir-nos, nosaltres no els hi hem sabut retornar com a societat quan eren més vulnerables. Hem fracassat i no hi ha prou disculpes per a posar-hi remei, no s’han queixat ni quan la vida se’ls hi escapava entre els dits, no van posar pegues per a vacunar-se, no han fet cap retret. Tancats entre quatre parets han sofert l’angoixa de portar un número d’anys a les esquenes que els condemnava en una macabra rifa, han vist patir a companys d’habitació i de vida, a amics, han vist morir als seus.

Sembla que els nostres inoblidables avis que han estat artífexs dels més grans avanços socials no tenen dret a descansar. Són la més gran generació que ha donat l’últim segle i nosaltres entre smartphones i tik toks pensem que gaudim d’una bona vida, diguem-ho clar, som molt mediocres. Quan aquest bitxo s’estabilitzi i formi part del nostre dia a dia haurem de pensar com reformulem els espais per ells, com volem veure créixer als nostres estimats.

El que decideix una societat amb la gent gran és el que defineix la nostra integritat i moralitat col·lectiva. Vull inversió tant pels que es puguin mantenir a casa com els que necessiten viure-hi en residències, fomentem espais vius, agradables i acollidors. Vull veure els somriures mentre ballen, l’emoció als ulls quan fan teatre, la il·lusió de assaborir cada instant de vida amb una nova esperança. Tant s’hi val quines siguin les limitacions físiques i mentals, quan hi ha un batec hi ha un desig que t’arrela a la vida.

Però, tant important és això com la necessitat de fer pedagogia als joves. La interacció social entre generacions sempre han donat un fruits enormes, nens a residències que han animat els avis i canalla emocionada de rebre els seus afectes i paciència permeten donar valor a la senectut i estableixen relacions d’estima i respecte mutu. Seria agradable que els avis entressin a escoles i instituts, que aportessin l’experiència d’una vida en temps complicats i un bri d’esperança a una generació pixelada i perduda. Programes i projectes de recuperació de les seves històries perquè arribin a la societat, exposicions de fotografies històriques on ells siguin els protagonistes, és a dir, donar el lloc que mereixen i l’espai que necessiten.

Gràcies a la nostra gent gran, per la seva lluita i compromís, pels seus petons plens d’orgull i afecte, pels anys tenint cura dels néts, per aquelles monedes ficades a la butxaca quan eres jove mentre et feien l’ullet en clara complicitat vers els pares, per aquelles cames que servien de protecció quan et renyaven, per trobar milers d’excuses per a justificar-nos, per l’amor infinit que ens heu procurat. Mai una generació us ha deixat tant a deure, almenys que l’infinit dol de la vostra pèrdua serveixi com a punt d’inici d’un canvi per sempre.

Mireia Gallego, membre de la Xarxa Monestir-Sant Cugat

Notícies relacionades