Ja tenim data per al desallotjament de la Xesca. Tenim clar, però, que no ens quedarem de braços plegats. Davant d'aquesta mostra de poder, resistirem, ens celebrarem, farem soroll i en parlarem; en parlarem perquè la resistència també es troba en el camp conceptual.
Encara recordo aquells temps en que el projecte d’un casal okupat a Sant Cugat era un somni. Feia molts anys de l’última experiència d’un Centre Social Okupat i alliberar un espai a la ciutat aparador es veia com una fita impossible, alhora que molt necessària. Les que ho teníem per somni, també sabíem que algú havia de llençar la primera pedra. I així ho vam fer el 28 d’agost del 2016. Els primers dies es respirava un aire carregat de neguit, que creixia amb la pregunta: “Quan vindran a fer-nos fora?”.
Quan sents que al costat de casa teva una persona que podria ser la teva germana, la teva amiga o la teva veïna ha estat violada, l’angoixa que t’apareix a la boca de l’estómac no se’n va fàcilment. És una angoixa que et connecta, com a dona, amb una por que coneixes; la por de quan tornes a casa de nit i has de calcular quin és el camí més segur -que no el més curt: “Si vaig per aquí, em sentiré segura perquè sé que està il·luminat però no hi ha cap casa a prop”.
‘Han picat quinto!’ Són les dues de la matinada i l’úlitma partida de la nit s’ha acabat. Però encara no és hora d’anar cap a casa. Abans, cal recollir tot l’escampall de guixes i cartons, assegurar-te que ningú es deixi el seu abric, que cap pancarta política quedi penjada a la paret i fer pedagogia perquè les persones que s’acumulen a l’entrada no deixin les burilles dels cigarros al parc infantil.
