Publicitat

Revictimització

Es coneix com a revictimització o victimització secundària al procés on s'afegeix un sofriment afegit per part d'institucions i professionals encarregats a l'atenció de la víctima.

És cosa comuna que en processos de violència masclista les víctimes hagin de repetir les seves vivències una vegada i una altre, passant per diferents professionals. I en massa ocasions amb judicis de valor sobre les víctimes en casos de tracta, violència sexual o violència de gènere amb preguntes dirigides i qüestionades.

Cada cop que expliques el que t'ha passat, ho revius i ho fas sense voler, alguna cosa a dins s'activa, s'encén el clic i tot el dolor torna a dins. Et canvia la cara, l'expressió, la veu... Es torna a encongir l'estómac. És inevitable perquè la revictimització genera un fort impacte psicològic, tant que tornes com en una càpsula del temps, al moment de l'agressió.

Ens alarmen casos coneguts i mediàtics com l'últim cas de la violació grupal de Sabadell on el fiscal lluny de bones pràctiques qüestionables contínuament a la víctima, preguntant contínuament si estava segura. A les víctimes de robatoris, per exemple, no se'ls qüestiona el seu relat. Aquest va ser un cas mediàtic, però als jutjats de violència diàriament hi ha molts casos semblants, plens de qüestionaments i amb manca de perspectiva de gènere.

No sols la institució judicial i els seus agents són subsidiaris de la revictimització, també els mitjans de comunicació, sanitat, xarxes socials i cada persona que amb els seus comentaris i accions no es posa al costat de la víctima.

Segur que recordes el cas de la manada on es van publicar a les xarxes vídeos i informació privada de la víctima on es qüestionava si sortia de festa o com havia de comportar-se.

Cal preservar al màxim els drets de la víctima, no difondre la seva identitat per preservar al màxim la seva privacitat.

Moltes vegades justifiquem els actes violents i canviem ràpidament el focus d'atenció, això passa bastant en els casos d'agressions sexuals, comentaris de com anava vestida, si havia begut o a quines hores de la nit estava pel carrer són desgraciadament molt sentides. També en els casos de violència de gènere on encara molta gent creu que són casos privats i que no cal ficar-se pel mig.

Cal no qüestionar el relat de les víctimes, cal que els interrogatoris siguin portats a terme per professionals especialitzats en la matèria, acollir les necessitats de la víctima, proporcionar espais segurs i sobretot que l'equip multidisciplinari estigui format en violències i amb perspectiva de genera. Que les dones no hagin de repetir contínuament el seu relat pels diferents professionals les seves agressions amb una gravació el primer cop ens bastaria.

Ajudaria que els processos judicials fossin més curts, la justícia és lenta i això agreuja la situació de les víctimes, no permeten tancar ferides i revivint al llarg dels anys situacions molt doloroses.

Contra les violències masclistes cal sumar voluntats i accions, que el silenci no ens faci còmplices.

Maribel Guillamón,
No estàs sola

Notícies relacionades