Publicitat

No és moment de lamentar-se

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Aleshores, el món va parar, ara farà ja més d’un any.

Ningú era capaç d’imaginar, ni en la pitjor situació, que un cop d’aquestes dimensions pogués arribar al nostre petit univers, un paradís fet a mesura, protegit pel convenciment que la seguretat era cosa nostra. Nosaltres estàvem protegits davant de tot i de tothom.

Els habitants de les nacions riques estàvem salvats, les pandèmies eren coses de països pobres. Per nosaltres, aquest concepte era només un capítol en els llibres de història i ara, sobre el tema ja ens hi hem deixat suficient tinta.

Aleshores, va succeir l’impensable i ens vam veure sacsejats, alhora que paralitzats, per la materialització dels pitjors auguris, els pronòstics dels endevins i els guions de les pel·lícules més distòpiques. Però aquest desconcert inicial, aquesta atmosfera anestesiant, ens va obligar a mirar-nos al mirall i fer-nos una sèrie de preguntes. De cop, vam haver d’afrontar el temps, allargat; i l’espai, restringit. Era freqüent trobar articles i anàlisis que qüestionaven la societat del moment i la necessitat de buscar alternatives per reorientar el camí. Eren missatges positius i plens d’energia. Molts es plantejaven ja, canvis en la seva vida.

Després va arribar el cansament: ens van obrir les portes i ens vam llançar a buscar el temps que havíem perdut. L’alegria de sortir una altra vegada i reprendre l’anomenada “normalitat”. Això va anar diluint els bons propòsits, es va anar apagant el foc de l’esperança en la construcció d’un món, si no millor, almenys diferent del que coneixíem.

I ara què? La foguera s’ha apagat, però queden les cendres i petits focs que resisteixen durant un temps l’amenaça de les ventades i la pluja, que guarden el record d’allò van ser, de l’esperança sobre nous camins i canvis.

La feina ara es troba en mantenir aquests petits focs i reunir-los perquè serveixi per a les pròximes fogueres. No podem permetre’ns pensar que allò va ser un miratge, una primavera frustrada. Es van formular noves possibilitats i idees per a un món millor, es van recuperar vells projectes i es van refer. Evitem el derrotisme i pensem a mantenir oberts els canals de debat i la circulació d’idees, fer patent que un altre món és possible, encara que sigui difícil d’entendre des de la realitat d’aquest món dur i amb tendència a l’immobilisme, perquè no podem renunciar a caminar a la recerca d’una utopia que no arribarà, però que ha de servir de guia per analitzar la conjuntura social i individual del present. Sabem que els vents no van ser favorables i vam tenir molts entrebancs en el camí.

Mariano Martínez. 

Notícies relacionades