Matisos sobre el masclisme a l'adolescència

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Recentment, els mitjans de comunicació han presentat les dades d'un altre estudi sobre el comportament dels joves i adolescents amb relació als temes de gènere. De nou, es detecten actituds masclistes que lluny de disminuir, es consoliden, o en el pitjor dels casos, augmenten.

La pregunta: com és possible la persistència d'aquestes actituds després dels esforços i el treball realitzat des de les institucions educatives, la família, els mitjans de comunicació... ? La mateixa pregunta ens podrien fer sobre el tema de l’embaràs adolescent. Són preguntes recurrents però necessàries si volem resoldre els problemes, reconduir aquestes actituds dels nois vers les noies i esborrar el pòsit de patriarcat que resta a la nostra societat.

Qui vam començar en el món de l’ensenyament a finals de la dictadura o principis de la democràcia  i ens hi hem dedicat fins fa ben poc, aquest ha estat un tema molt present al nostre ideari pedagògic, especialment si hem transitat per les aules dels adolescents. Al començament, en les albors de la nominada transició, aquests temes van entrar a les aules de manera ocasional depenent de col·legis, de la configuració del claustre, etc. Després, de forma més reglada i inclosa en el currículum escolar. Molts pensàrem que el treball donaria els seus resultats i les noves generacions madurarien amb uns altres paràmetres de comportament, que el masclisme aniria desapareixent amb el temps.

Als anys 90 es van realitzar uns quants estudis sobre el comportament dels adolescents i es va detectar que el masclisme persistia, que no remetia com pensàvem que passaria. En un principi aquestes dades no semblaven concloents, no acabàvem d'assimilar-les; era clarament una època de canvis on diversos temes d’interès acaparaven el nostre dia a dia. En les aules, aquest no semblava un tema més preocupant que d’altres. Però amb el salt de mil·lenni, nous estudis ens van posar sobre avís i ens van fer reflexionar. Després, a vegades de manera casual, a les mateixes aules es corroborava que les actituds masclistes no desapareixien i sovint, els mateixos nois i noies no les detectaven, no associaven determinades actituds i comportaments amb el masclisme.

Aleshores, tan malament ho ha fet l'escola, la família...?

No pretenc, ni molt menys posar en dubte aquestes dades dels estudis sobre el masclisme entre els adolescents ni fer cap recopilació d’estadístiques per comprovar com ha evolucionat aquest comportament. Només voldria fer un parell de reflexions per intentar esbrinar si hi ha altres factors que intervenen i continuar buscant-ne les causes.

–      Quan es feien estudis sobre el tema els primers anys de la transició, podria ser que els adolescents, educats en el caliu de la dictadura, es mostressin més moderats en les seves contestacions, amb respostes passades pel tamís de les convencions socials? Podria ser que les actituds masclistes, quan es van fer els primers estudis, estiguessin amagades? Els temes de gènere no eren tant presents en el dia a dia, era l'inici de la lluita per la igualtat, el feminisme just començava a fer-se un lloc en l’agenda pública.

–      Les darreres dècades s'han produït canvis significatius que afecten de prop a la joventut i adolescència i que val la pena nomenar:

- La revolució en el món de les comunicacions, que repercuteix en la manera de relacionar-se i d’apropar-se al món dels adults

- La consolidació de la societat del consum i l'oci.

- El marge d'autonomia i llibertat dels adolescents és major, a la vegada que es normalitzen pautes de comportament més desinhibides, fregant l’exhibicionisme en alguns casos.

–       Pot ser que en aquesta nova realitat sorgeixin opinions i actituds que abans quedaven més dissimulades? Pot ser que la immediatesa i facilitat de les comunicacions contribueixi a l’aparició de “machitos” desinhibits?

–      Podria ser que el relatiu anonimat de les xarxes fes que alguns adolescents, que de manera presencial controlen el seu comportament i no s’atreveixen a mostrar certes actituds, en l’anonimat de les xarxes agafen un altre rol, imitant els dolents d’un grup, i intenten fabricar-se un jo propi diferent?

Per finalitzar, una apreciació positiva, una nota d’optimisme, per contrarestar els aspectes negatius de les enquestes.

La lluita per la igualtat ha estat una constant en els darreres anys, una lluita en la qual han participat el moviment feminista, partits d'esquerra, moviments socials, etc. Els joves, en diferents graus d’implicació, han participat en el procés de canvi. És cert que trobem actituds de masclisme i d’assetjament entre adolescents, però també és cert que ha crescut el nombre de joves militants actius contra el masclisme, joves que reaccionen i que es manifesten vers aquestes actituds.

No abaixem la guàrdia i confiem que a llarg termini podrem revertir la situació, amb el treball constant de la comunitat educativa (família i escola), els mitjans de comunicació i altres institucions socials. Confiem també que l'exemple que donen aquests grups de joves i adolescents conscienciats pugui fer de catalitzador del canvi. Confiem. Tot i que cada dia seguim patint els efectes dels crims masclistes, un plaga que no s'atura, des d’homes que maten a les seves parelles, fins a arribar al crim més abjecte, assassinar als propis fills per fer mal a la dona.

Aquest ferm final no vol introduir una nota pessimista, és un crit d'alerta, una proclama per romandre alertes i reflexionar sobre què podem fer nosaltres, ara, avui.

Mariano Martínez.

Notícies relacionades