La banca sempre guanya

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La transformació del teixit comercial de la ciutat continua, de manera accelerada, en els últims temps. En aquest procés estem veient com desapareixen dels nostres carrers oficines bancàries, una darrera l'altra, una mena de cascada que no para. Fins fa ben poc hi havia una oficina en cada carrer i n’hi havia alguns que tenien més d'un. Més bancs que forns de pa. Qui tingui curiositat que busqui el nombre de tancaments, es quedarà sorprès.

En una ciutat, aquest procés no comporta més problema que desplaçar-te alguns carrers i ja està. Però als pobles pot arribar a ser un drama, especialment per la gent gran. No m'estendré sobre el tema, ja s'ha parlat suficientment als mitjans de comunicació, però no puc deixar d'esmentar que la situació s'agreuja en els indrets petits on han desaparegut, fins i tot, els caixers automàtics, llocs on ara s'ha tornat impossible obtenir diners en efectiu. Llocs on viuen persones, encara que siguin grans, continuen sent persones amb necessitats, amb drets. Les entitats públiques i privades tenen alguna responsabilitat?

Tornem a la ciutat, on no tenim aquests problemes, però sí que cada vegada és més difícil accedir a una oficina per realitzar qualsevol tràmit; hi ha ocasions que és més difícil que aconseguir cita amb la Seguretat Social. I no és culpa de la pandèmia que ara sigui més difícil que t'atengui un empleat que una màquina, la reducció del personal ha anat en paral·lel a les concentracions bancàries i a l'augment dels seus beneficis. Però aquestes retallades, brutals i obscenes amb els dos casos que s'estan debatin actualment a les taules de les negociacions sindicals, no és un fenomen que ha aparegut de cop i volta. Fa relativament poc temps, anaves a una entitat bancària i l'empleat de torn ja t'animava a utilitzar el caixer. Tu li deies que preferies el tracte personal, que volies ser atès per persones i, a més, que el seu lloc de treball segurament correria perill si cada vegada fèiem servir més les màquines. Algun treballador t'entenia, o ho feia veure, però també et trobaves gent que volia anar pujat de posicions dins l’empresa, per aquella llegenda que un pot passar de botons d'oficina a director general, gent que et contestava que el món està en continua transformació, que igual que desapareixien llocs de treball, també se’n creaven de nous. La seva feina empitjorava cada dia, amb condicions més draconianes.

Després dels consells passaren a les restriccions i dificultats per allunyar-te de les oficines, per exemple, per finestreta ja no podies retirar diners en efectiu per sota d'una quantitat mínima. I més tard, començaven a introduir-te en la banca online. I tot ho feien per la nostra comoditat, per la nostra felicitat. I quins temps aquells, quan et trucaven sovint com si fossin del teu entorn familiar, a qualsevol hora, oferint-te tota mena de productes i serveis!

Jo no vinc de Mart, sé que és com una allau de neu, imparable, un procés de canvi al qual ens hem d’acostumar i conviure-hi, però em resisteixo a acceptar que no puguin quedar petites illes, territoris de trànsit per la gent. Segurament en poc temps seran minories, allò que no vols deixar, almenys no del tot, vells hàbits i costums adquirits en la llunyana joventut.

I en aquest bassal estan les entitats que van sorgir de les antigues caixes d'estalvis, que hem de recordar, perquè la memòria és fràgil, que van ser entitats sense ànim de lucre que no havien de rendir comptes als accionistes, que no les tenien, i que una tasca important que desenvolupaven era mantenir l'obra social, una col·laboració amb projectes al barri i a la ciutat. Aquesta obra era fonamental amb activitats culturals i esportives d’entitats locals. No és una obra social mantenir, com abans, una cobertura dels serveis bancaris a tot el territori? A mi, personalment, em produeix indignació aquest abandonament per maximitzar beneficis, augmentar els guanys i, de pas, els sous dels directius, unes entitats que han entregat un patrimoni social al capital privat. I més indignant quan algunes han rebut ajudes i diners públics per reflotar-les, per després fer acomiadaments salvatges, tancaments d'oficines... Tot sigui per un major repartiment de beneficis als accionistes.

Algú hauria d’explicar, amb un llenguatge i paraules planes, perquè ho pugui entendre tothom, com en un temps tan curt ha desaparegut una xarxa bancaria de caixes, implantada a tot el país, algunes amb dècades d'existència. Un sistema arrelat al territori, amb una tradició “de servei social”, perquè tampoc eren les germanes de la caritat. Doncs això, que m'expliquin com i on ha anat a parar aquell patrimoni.      

 

Mariano Martínez.

Notícies relacionades