Alimentant la crispació. I que no pari

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Des de fa un temps, massa i tot, hi ha una paraula que és repeteix amb freqüència als mitjans de comunicació: crispació. En el discurs polític, sobretot, s'ha instaurat la bronca permanent, amb contínues desqualificacions vers l'adversari, amb un llenguatge brut, on l'insult es normalitza, on l'atac sense raons és habitual, que no més intenta apel·lar als instints més primaris dels receptors.

Crec que la crispació del discurs polític i social no és patrimoni exclusiu del nostre país, no tenim més que recordar l’ambient dels Estats Units a la legislatura passada. Aquí sembla, per declaracions i discursos, que aquest fenomen ha arribat, almenys en gran part, amb la irrupció del partit d'extrema dreta Vox, però crec que va més enllà i comprèn molts més escenaris que els referits al partit. Si aquest tipus de llenguatge i actitud pública fos pròpia només de Vox, no hi hauria problema, seria una veu al desert.

Per a mi es un tema de màxima preocupació, sobretot perquè és un referent i un exemple per les noves generacions, sobretot per a adolescents en plena formació de la seva personalitat, quan el seu ideari comença a estructurar-se. No és un bon referent.

Freqüentment sentim als mitjans queixes i comentaris sobre la direcció que ha pres el discurs públic, polític i social, però falten anàlisis en profunditat de les causes i origen, amb propostes serioses sobre la manera d’aturar-lo o almenys pal·liar la repercussió sobre la societat, especialment sobre nens i joves. Però el que trobem és que aquests mateixos mitjans ho fomenten, en alguns casos perquè està al seu ADN, ve de naixement, és la contribució a les ideologies que tenen a darrere. I els mitjans que s'autoqualifiquen de líders de la informació veraç, líders de l'opinió independent?

Un exemple. “Hora 25 de la Ser”, dilluns 13 de setembre passades les nou, l'apartat d'economia, informant de la pujada del salari mínim interprofessional que porta de cap al govern de l’Estat, s'utilitza de manera reiterada el terme “guerra civil” dintre del govern, és més, empren els termes “primera guerra civil”, “segona guerra civil” i “tercera guerra civil”, fent referència a les fases en què s'ha desenvolupat el procés de negociacions dintre del Consell de Ministres. No parlen de discrepàncies, de punts de vista diferents, més tenim en comte que es tracta d'un govern de coalició, on el desacord es pot donar en qualsevol moment. Doncs no, directament parlem de “guerra civil”, i no una o dues vegades, moltes; no les vaig contar. I no era opinió, era la informació d'un periodista, de prestigi, de la casa. Suposo que aquest cas que refereixo aquí no es un cas aïllat, que es dona en altres cadenes i emissores.

La crispació al llenguatge polític i social no és un bolet que creix de la nit al dia, s'ha anat gestant al llarg del temps i tots han col·laborat en la seva implantació i normalització.

I com es fa el camí invers?

 

De moment crispem, que sembla que dona audiència i vots.

Mariano Martínez, diletant a jornada completa

Notícies relacionades