Publicitat

La pandèmia, els recursos sanitaris i el codi postal

Ja fa més d’un any que convivim amb la Covid19, i durant aquest temps s’ha vist alterada la salut de moltes persones encara que no hagin patit la malaltia. I és que tenir salut va molt més enllà de no estar malalts, fet que s’ha posat al descobert amb la pandèmia d’una forma molt cridanera.

Semblava que a Catalunya teníem un sistema sanitari de primera divisió però l’hem vist trontollar de valent durant la pandèmia, amb un finançament que està per sota de la mitjana espanyola: representa només el 5,2% del nostre PIB, en front del 6,5% i amb una despesa per càpita al 2019 de 1353€, mentre que la mitjana de les Comunitats Autònomes va ser de 1612 €. Així doncs no està per tirar coets.

Però es que tampoc tenim un Sistema Públic de Salut que vetlli per la salut de tota la població i atengui les necessitats de les persones que han de ser el centre i les protagonistes. Un Sistema que ha d’estar orientat, no només a l’atenció sanitària, si no molt especialment a vetllar per la salut integral; i això vol dir que ha de contemplar els factors psico-socials, econòmics, culturals, mediambientals, de gènere, ètnics, a més dels genètics i biològics. En resum un Sistema de Salut que ha de ser integral, universal, accessible i de qualitat, tal com va establir la OMS el 2008 en considerar els determinants socials de la salut.

Per tant, sí que podem dir que la salut, considerada de forma global, és més depenent del codi postal que del genètic. És evident que els confinaments han afectat de manera molt dura la salut de les persones amb una vivenda sense les mínimes condicions d’habitabilitat, amb manca de recursos per la connexió digital per treballar o facilitar el seguiment educatiu des de casa dels filles i filles. I ho han patit especialment les dones, moltes d’elles amb treballs essencials que, a més, s’han hagut de responsabilitzar de la cura dels fills i de les persones grans.  I no és el mateix poder treballar des de casa, si vols, que haver d’anar a treballar sí o sí cada dia, o tenir un sou assegurat i un treball digne o precaritzat.

Així que està molt bé seguir les indicacions de portar “una vida saludable ”: menjar sa, no fumar, no beure massa, fer exercissi i portar-se bé a nivell personal, però el que realment condiciona una bona salut és disposar d’un habitatge digne, unes condicions de treball adequades, uns salaris que vagin més enllà de la subsidència, el poder respirar un aire net i tenir accés a la cultura. I molts d’aquests condicionants no estan en mans dels i les sanitàries sinó de les prioritats dels nostres polítics.

No cal dir que això no exclou tenir un sistema sanitari que proporcioni una atenció universal, equitativa i de qualitat, amb uns recursos adequats, amb uns i unes professionals amb condicions dignes i estables, i amb una participació ciutadana prepositiva que ajudi a enfortir-lo. 

Roser Casamitjana Abella
Membre de Marea Blanca Sant Cugat

Notícies relacionades