Un immoble. Buit, a mig acabar. Sense ús des de fa anys. Una veïna, com tantíssimes d’altres, amb la necessitat d’un sostre per viure. La història recent de Sant Cugat, cuinada durant les darreres dècades amb color blau convergent; l’emergència habitacional o l’exclusió residencial, com li vulgueu dir. Capitalisme en qualsevol cas. Així doncs, hi ha qui opta legítimament per l’okupació com a únic mitjà per poder accedir a un habitatge. És també el cas de centenars de persones i famílies arreu del l’Estat.

Sovint, els més enèrgics detractors d’aquesta pràctica apel·len a l’imperi de la llei. Aquella que sempre s’ha canviat quan la societat ho ha considerat legítim. Recordeu Rosa Parks? Recordeu d’on ve la jornada de vuit hores? Recordeu les sufragistes? Doncs això. Ja fa molt que fem tard, de fet, en tenir lleis pel que fa habitatge que es preocupin de les persones i no del negoci i l’especulació amb els immobles.

Tornant a la okupació –política i per necessitat vital– ja fa una setmana que vam advertir la presència de la infame empresa Desokupa a Sant Cugat, concretament a Valldoreix. Una empresa que ha guanyat notorietat, en la meva opinió, per l’essència que la fa néixer: fer negoci de la misèria i pobresa alienes. I és que, aquesta gent (oju, que no és l’única empresa però sí la més coneguda) es dedica a exercir de mercenaris executant desallotjaments extrajudicials. Com ho fan? Sovint mentint, dient que tenen permisos d’aquí i d’allà, d’una administració o altra, inclús de la policia. Que no se’n surten? Doncs opten per començar amb tàctiques intimidatòries. L’objectiu, atemorir i coaccionar les persones que viuen en l’immoble per tal que hi surtin.

Certament, actuen amb premeditada traïdoria i, si escau, amb amenaces, insults i d’altres intimidacions. De fet, els mateixos integrants d’aquesta empresa vergonyant materialitzen en la pròpia figura aquestes funcions. Es tracta, en la majoria de casos, de neonazis, membres de l’extrema dreta i, inclús, paramilitars. No els importa massa què pot tenir a dir el jutge de torn que porti el cas d’okupació en qüestió. Ells es deuen al particular que els contracta i faran ús de totes les tàctiques possibles (entre allò al·legal i allò il·legal) independentment del procés judicial obert. Per això mateix han sigut denunciats i portats a judici vàries vegades.

Altrament preocupant és l’absolut i aclaparador silenci al respecte, tot i haver sigut interpel·lats insistentment, per part de l’EMD de Valldoreix i de l’alcaldessa de Sant Cugat. És inadmissible que una empresa d’aquest tipus operi enlloc i, després de més d’una setmana d’alerta, els màxims estaments de la ciutat han fet cas omís. Si els drets fonamentals estan en perill, s’ha de posar-hi tot l’esforç possible per protegir-los. Si l’habitatge és un problema estructural i exclou cada cop més persones s’ha de d’acceptar, dir-ho i afrontar-ho. No hi ha precampanya i electoralisme que valguin, es tracta de persones en risc, de veïns i veïnes que necessiten una resposta. A Barcelona ja tenen un protocol contra aquestes pràctiques, aquí a què esperem? És aquest el model de ciutat que volem?

Marco Simarro, educador social i membre de la CUP Sant Cugat