Una resposta política a un problema polític. Les violències masclistes a l'Esquerra Independentista de Sant Cugat

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

"Germana jo et crec", "jo per elles i elles per mi", "juntes trenquem el silenci", "si toquen a una ens toquen a totes", "ens volem vives i amb vides dignes", "cap agressió sense resposta"... són lemes que l'Esquerra Independentista de Sant Cugat (CUP, Arran i Endavant), juntament amb Hora Bruixa utilitzen habitualment en la seva propaganda política. Desgraciadament es queden en això, simple propaganda.

Divendres passat Cal Temerari va convocar una reunió amb alguns col·lectius de Sant Cugat arrel d’unes pintades en les quals s’assenyalava l’espai com a còmplice i encobridor de violències masclistes. En aquesta reunió, dirigida per la comissió d’activitats del casal i a la qual no se’m va convidar, se m’assenyala com a autora de les pintades entre altres afirmacions difamatòries. Em sembla molt greu que s’hagin explicat uns fets esbiaixats als col·lectius tot construint un imaginari col·lectiu que convida a seguir aïllant-me.

La rumorologia és una de les principals armes del patriarcat per mantenir-se, legitimar-se i fer-se invisible. Qui té major capital social guanya el relat. I per a les víctimes de violència masclista, en la societat patriarcal en la qual vivim, la lluita pel relat esdevé la batalla de David contra Goliat. En aquest escenari a les supervivents no ens queden gaires més opcions que acotar el cap i autosilenciar-nos o exposar-nos públicament de forma gairebé kamikaze, revivint les violències i sent el blanc fàcil de l'estigmatització de boges i l'ostracisme.

El més lamentable és que es dediqui espai i es convoquin reunions per tractar i condemnar el fet i no per fer autocrítica i arreglar els motius que hagin pogut originar les pintades (1). Diu un proverbi xinès que quan el savi assenyala la lluna els necis es miren el dit. I com que el problema a Sant Cugat no són unes pintades, no parlaré d’aquestes sinó de les violències masclistes que s’hi donen, com s’encobreixen i els relats que es construeixen en reunions com aquestes per justificar-se.

Aquest article és doncs un acte d'autodefensa. Més enllà de la reflexió política, té com a objectiu aturar rumors. També posar en coneixement públic els fets de dos casos de violència masclista que ajuden a exemplificar les dinàmiques que es donen a les organitzacions i espais que ocupa l'EI de Sant Cugat i com Hora Bruixa, un dels col·lectius feministes de la ciutat, ho permet. Finalment també busca posar sobre la taula els motius pels que moltes dones ens hem vist expulsades de l'entorn i dels espais que ocupen aquestes organitzacions.

Per no córrer el risc que es puguin manipular les meves paraules i opinions una vegada més, i malgrat que no he volgut entrar en tots els detalls, l'exposició dels episodis més rellevants han donat com a resultat aquest llarg article. Des de la visió feminista, el relat i la vivència de les violències patides no és quelcom qüestionable, tot i així, si algú té esmenes al que exposo l'animo a fer-les i debatre-les públicament.

El que no hi trobareu en aquest article d'opinió són noves propostes de reparació cap a les organitzacions que s'hi assenyalen. Són moltes vegades les que s’han proposat i repetit sense que s'hagin posat en pràctica. En la reunió de divendres una de les afirmacions que s’hi van fer és que he anat “canviant cada 5 minuts les demandes”. És molt fàcil calumniar i dir mentides sense que la persona estigui present i sense possibilitat de desmentir-ho. Com és de molt baix nivell polític i moral llançar aquest tipus de difamacions sense sustentar-les amb cap argumentació. Si bé nego rotundament haver canviat jo les meves demandes, sí que vull posar sobre la taula que aquestes s’han anat veient rebaixades fruit de la política de fets consumats i de les pressions que he rebut per part de les organitzacions de l’EI de Sant Cugat i d’Hora Bruixa. En aquest sentit la meva part de responsabilitat és que he deixat que aquest tema arribi massa lluny, havent acotat el cap durant massa temps, per l’esperança a un canvi, per considerar-les companyes i –per què no dir-ho–, per por.

Una altra de les afirmacions que es va fer en aquesta reunió és que “han intentat comunicar-se per tots els mitjans” amb mi. Respecte a això vull dir que en els darrers 6 mesos sols he rebut dos whatsapps que sí que he contestat i un correu al qual no he donat resposta perquè no depenia només de mi. Si tots els mitjans possibles en 6 mesos són 2 whatsapps i un correu, quan ens trobem sovint pel poble i cada dia a la feina, potser és que tenim visions molt diferents de què vol dir esforçar-se per comunicar.

Davant d'aquest escenari, no em queda més remei que resignar-me i assumir que l'EI i els espais dels quals participa no seran espais segurs en termes de violència masclista mentre les dinàmiques actuals no canviïn.

"Germana jo et crec"

Fa tres anys un militant de la CUP va començar a assetjar, amb constants insults misògins i amenaces de mort, a una dona que participava d'un col·lectiu vinculat a Cal Temerari. El suposat motiu: ell estava tenint un conflicte laboral amb la mare d'ella. És important fer notar que ella ni treballava ni tenia cap mena de responsabilitat dins de l'empresa. De fet, la màxima relació que havia tingut amb el conflicte va ser recomanar-lo perquè el contractessin. També és rellevant destacar que ni les amenaces ni l'assetjament es van dirigir cap a la persona realment responsable. En canvi qui va rebre les amenaces i assetjament van ser un altre treballador (contra el que va proferir insults racistes i xenòfobs com "immigrante de mierda") i la mencionada dona.

Quan la dona agredida demana suport, s'informa a la CUP, Arran i Hora Bruixa de la situació. La resposta del grup municipal de la CUP (pel que sabem d'aquest tema no se'n va informar a les bases) és rentar-se les mans argumentant que és una qüestió laboral, obviant i desresponsabilitzant-se de la violència masclista i racista que ha estat exercint el seu militant. Davant d'aquest bloqueig, Arran i Hora Bruixa també miren cap a una altra banda. És més, escolten a l'agressor i repliquen el seu relat, mantenint l'argument del conflicte laboral. En aquell moment cap dels tres col·lectius es va voler asseure a escoltar a l'agredida, ni tan sols van voler escoltar els àudios o llegir els missatges que refuten el relat de l'agressor. De fet van criticar que la dona agredida gravés una conversa amb ell, fins i tot quan se'ls explica que ho fa per autodefensa, per demostrar el fals relat que està difonent l’agressor, l'actitud violenta i el qüestionament.

Com acostuma a passar quan la violència no s'atura, aquesta creix i s'estén com una taca d'oli. En aquest cas, altres persones del col·lectiu del qual ella formava part també comencen a rebre amenaces. Tot i demanar explícitament que es generin espais segurs en els quals ell no hi pugui participar (Quinto 2019, Taverna, Cal Temerari, FMA 2018 i 2019, etc.), la resposta per part de la CUP és el bloqueig i la resta de col·lectius acoten el cap i plantegen mesures de mediació (que per altra banda ell no respecta, sense cap conseqüència). Per no incomodar a la CUP ni fer-li front tampoc es condemnen ni s’assenyalen les actituds masclistes. En aquest moment es crea una taula de gestió on de nou s'acaba imposant la presència i el criteri del partit, impedint així que s'aturi la violència i arribar a qualsevol possibilitat de reparació. Senzillament el moviment força a les persones afectades a retirar-se dels espais si no volen exposar-se a la violència de l'agressor, que compta amb la complicitat (activa o passiva) de les militants de les organitzacions mencionades.

"Jo per elles i elles per mi"

La tolerància a aquest tipus d'actituds han tingut com a conseqüència l'aïllament de la dona agredida i de qui li ha donat suport. Això ha permès a l'agressor mantenir tota la presència que ha volgut i les simpaties que tenia en els espais alternatius de Sant Cugat i seguir agredint a diferents persones (crits, insults, amenaces, empentes, escampant calúmnies...). Tot això ho ha fet fins i tot en presència de militants i regidors de la CUP, Arran i Hora Bruixa que s'ho han mirat sense actuar. Aquestes mateixes militants han permès i participat de la rumorologia, l'ostracisme i les crítiques a les agredides.

Si la sororitat només es practica amb les teves companyes de militància es buida de contingut polític i es converteix en sectarisme. Portar a la pràctica els principis del feminisme només per a un grup de dones i amb una doble moral és elitista i reprodueix el modus operandi del feminisme burgès. Aquest sectarisme, a part d'incoherent, provoca que siguem moltes les que ens veiem forçades a desaparèixer perquè no se'ns protegeix de la violència masclista exercida pels militants. És urgent i necessari que l'Esquerra Independentista de Sant Cugat i Hora Bruixa facin una reflexió i reparació profundes d'aquestes dinàmiques.

"Si toquen a una toquen a totes"

Malauradament, aquest no és l'únic cas d'encobriment que s'ha viscut en aquest entorn polític, tant a Sant Cugat com a escala nacional. Hi ha hagut altres casos d'agressions masclistes dutes a terme per part de militants i simpatitzants que inclouen violacions, llum de gas, assetjaments, utilització de poder, violència ambiental... En la majoria dels casos, amb alguna excepció, no s'han confrontat aquestes actituds malgrat estar en boca de tothom, també a la nostra ciutat.

Recentment també hi ha hagut dones que estaven patint violència als seus domicilis que han demanat auxili a aquestes organitzacions i no se'ls hi ha donat, al·legant problemes d'agenda o de manca d'informació. En qualsevol cas sempre es repeteix el mateix patró: tot i ser-ne coneixedores i tenir eines, no s'actua ni es dona suport real per sortir de la situació de violència.

En tant que no són casos que hagi patit en persona, no em pertoca donar-ne més detalls, però com a dona feminista ni puc ni vull passar per alt aquestes violències i dinàmiques, com tampoc participar d'espais on el silenci és llei.

"Juntes trenquem el silenci"

Que el silenci és llei ho he viscut en primera persona. Fa vuit anys vaig aconseguir amb ajuda de companyes sortir d'una relació de maltractament per part d'un destacat militant d'Endavant i fundador de l'editorial Tigre de Paper, en la que vaig patir violència sexual (violacions, per si a algú se li escapa l'eufemisme), ambiental (em tancava a casa seva) i física (no necessita més explicació) i com és habitual tot plegat acompanyat per violència psicològica (humiliacions, qüestionaments, llum de gas...). Fa sis anys, sent jo militant d'Endavant, després d'haver patit la rumorologia estesa per ell i el seu entorn, i en assabentar-me que estava exercint violència cap a altres dones, vaig reunir forces per posar en coneixement de l'organització la violència rebuda i per iniciar un procés de gestió i reparació. Durant aquest procés, tot i que se l'hauria d'haver expulsat, se'l va encobrir i vaig patir una horrible revictimització i violència institucional per part de l'organització. Vaig haver de militar a un barri diferent, a ell se'l va col·locar d'alliberat de la CUP, constantment se li va permetre agafar visibilitat i ni tan sols respectar la mínima separació d'espais... Amb tot, a mi se'm va forçar a no respectar les meves necessitats en nom del bé del moviment.

Després de patir durant un any aquesta situació, l'organització (i quan dic l'organització em refereixo específicament a l'Executiva Nacional) em comunica que decideix tancar el procés, aturar les suposades mesures, que la resta és cosa meva i se’m posen sobre la taula mesures disciplinàries si em queixo. Davant d'aquesta situació abandono l'organització, m'exilio de Barcelona per no haver-me de creuar amb totes les militants que han sostingut aquesta violència i em mudo a Sant Cugat. Al setembre del 2017 decideixo fer públiques les agressions sofertes per part d'ell (2). Tot i que la resposta pública d'Endavant és el silenci, envien un comunicat als col·lectius feministes del país, censuren una carta meva a tota la militància i fan un informe intern que no s'ajusta a la realitat.

Fa aproximadament quatre anys militants d'Arran Sant Cugat em van preguntar sobre la possibilitat de tenir llibres de Tigre de Paper a la parada de Sant Jordi. Els vaig dir que no em feia sentir còmode, però que en tant que jo no aniria a la parada i que l'agressor com a mínim havia fet un cert procés de reconeixement de l'agressió (cosa que Endavant encara no ha fet), deixava la decisió a les seves mans. En qualsevol cas, vaig demanar que el fet de tenir els seus llibres a la parada no comportés altres actuacions o col·laboracions. Un altre punt a tenir en compte és que algunes persones amb alts càrrecs a Endavant que han participat de l'encobriment i de la violència institucional posteriorment s'han incorporat a l'editorial.

Fa uns mesos (abril de 2021) veig per xarxes que Arran Sant Cugat organitza una xerrada d'un llibre de Tigre de Paper a Cal Temerari. Davant d'aquest fet em poso en contacte amb elles i se'm contesta que no em preocupi, que és quelcom circumstancial i excepcional perquè la xerrada s'estava organitzant amb l'autora i no amb l'editorial. Se'm va dir que evidentment això no passaria.

Fa unes setmanes, torno a trobar-me per xarxes el cartell d'una presentació d'un llibre de Tigre de Paper a Cal Temerari, aquesta vegada sí s'organitza conjuntament amb l'editorial. Davant la meva queixa la resposta que rebo per part d'una militant d'Hora Bruixa és restar-li importància i obviar l'existència dels acords i límits plantejats amb Arran. Aquesta resposta no és qüestionada per cap persona i tampoc ningú s'ha posat en contacte amb mi per expressar cap mena de missatge o comentari (ja no dic unes disculpes o un mínim de preocupació pel meu estat de salut). A la reunió de divendres passat la comissió d’activitats de Cal Temerari [representada en aquell moment per dues militants d’Hora Bruixa (3)] afirma que al 2018 es va arribar a una sèrie d’acords amb l’editorial, com a forma de justificar la seva col·laboració. Entenc que aquests acords no tenen a veure amb la meva reparació ni amb la meva seguretat ja que d’aquest fet no se’m van informar ni consultar en cap moment.

"Ens volem vives i amb vides dignes"

No entenc que havent explicat a moltes dones d'Arran i Hora Bruixa que em genera pànic trobar-me al meu agressor o al seu entorn (que ha participat molt activament de la violència) al poble on visc, puguin organitzar una xerrada amb la seva editorial, restar-li importància a la violència ambiental que genera això i que tampoc se'm comuniqui perquè em pugui preparar per a aquest moment. També em sembla criticable que no hi hagi una corresponsabilitat a l'hora de tenir-ho en compte i que hagi de ser jo qui constantment hagi de marcar els límits. Això, a més d’esgotar-me, em revictimitza havent d'explicar i reviure una vegada i una altra l'agressió. A més a més em trobo que de mica en mica es traspassen els límits que se m'han preguntat. L'altra part de corresponsabilitat recau en Tigre de Paper i, evidentment, sobre l'home que em va agredir, que haurien de respectar els meus espais i en tot cas comunicar-se i no imposar els passos cap a una normalització.

No es podia fer una xerrada sobre el mateix tema sense haver-ho d'organitzar amb l'editorial? Potser és més important donar visibilitat a l'editorial referent de l'EI i als seus continguts que tenir en compte el benestar de les supervivents? No és més curós i soror informar i acompanyar les agredides que generar més dolor? Quina és la dificultat de reconèixer els errors? En termes feministes és millor demanar permís que perdó.

La reactivació d'un nucli d'Endavant a Sant Cugat ha estat un altre episodi de reagressió institucional. Quan es dona per feta l'entrada d'Endavant a Cal Temerari (un espai del qual he participat activament i n’he sigut alliberada) demano que això sigui una decisió col·lectiva i que no es faci a través de canals informals o tècnics. Aquest tema es parla en una assemblea oberta i la conclusió és que es congela el procés d'incorporació com a entitat mentre em reuneixo amb les dones del nucli d'Endavant a Sant Cugat i pensem juntes un procés de prevenció i reparació de les violències. Quan hi parlo, les dones d'Endavant (totes elles militants d'Hora Bruixa o de la CUP) mostren bona voluntat, ganes de reparació i una crítica compartida vers la violència masclista dins dels moviments socials. Plantegen, molt raonablement, que han de ratificar els acords que parlem amb la resta del nucli. En paral·lel, i malgrat l'acord de l'assemblea de Cal Temerari que congelava l'activitat d'Endavant, es reprèn l'activitat i la difusió de l'organització al casal abans de la mencionada ratificació. De tota manera, el nucli de Sant Cugat no ratifica els acords i no arribem a cap conclusió conjunta. Davant de la inacció de les entitats que conformen Cal Temerari respecte al no compliment dels acords que es van prendre en assemblea sobre el conveni amb Endavant, sumat a la decisió d’aquesta organització de no engegar una via consensuada, em veig abocada a donar-me de baixa com a sòcia. Són comptades les persones que participen a Cal Temerari (cap d'elles membre de l'EI o d'Hora Bruixa) que han demanat explicacions internes o els ha preocupat que Endavant Sant Cugat s'hagi saltat els acords; és més, les que ho han fet han rebut crítiques.

Algunes llegiran aquest article com molt dur o fora de lloc. En els darrers anys són moltes les converses, reunions i temps que juntes hem dedicat a intentar resoldre aquestes dinàmiques. Tanmateix, aquestes persisteixen i som massa les que hem caigut pel camí. Per a mi, la duresa rau en veure com es permet que els agressors mantinguin les seves quotes de poder. Se'm fa més dur encara veure com companyes que s'anomenen feministes participen de la justificació i perpetuació d'aquestes actituds i que quan reben crítiques es victimitzin en lloc de responsabilitzar-se'n i posar en pràctica el seu discurs.

Si necessiteu ajuda per fer front als agressors i masclistes del vostre moviment sempre em tindreu del vostre costat. Però no em demaneu disciplina, paciència o comprensió cap a un moviment que m'ha maltractat, del que se m'ha expulsat, que em calumnia i que continua revictimintzant-me. No em demaneu que calli.

Per part meva, cada cop que alguna dona ha vingut a mi demanant ajuda (ja sigui per qüestions de gènere, laborals o antirrepresives) he fet tot el que ha estat en les meves mans per ajudar-la, independentment d'ideologies, amiguisimes o sigles. I així ho seguiré fent perquè no actuar davant d'una situació d'opressió et converteix en part necessària del manteniment d'aquesta.

També cal dir que quan parlem de violència institucional acostumem a assenyalar a les organitzacions com a agressores i és quelcom correcte. Però també és necessari identificar que perquè una organització agredeixi hi ha les persones que executen l'agressió i la violència i les que permeten que això succeeixi, sigui per ignorància, por o corporativisme. Per tant, és imprescindible que totes les militants de les organitzacions prenguin consciència i posicionament respecte a aquesta situació i actuïn perquè les seves organitzacions aturin les violències presents, previnguin les futures i comencin a reparar les passades.

"Cap agressió sense resposta"

A l'EI en general, i a Sant Cugat en concret, la distància entre el discurs i la pràctica la determina qui és l'agressor i quin és el rèdit polític en l'àmbit públic que en poden treure. Si l'agressor és un militant de les seves organitzacions, les possibilitats de denunciar públicament la violència es redueixen a zero, i la probabilitat d'algun tipus d'acció que limiti la violència descendeixen dramàticament.

El problema no és la manca d'eines ni tampoc un debat sobre l'autodefensa o l'acció directa. En alguns casos que l'agressor no formava part del seu moviment polític s'han fet servir sense problemes. De fet, “organitzem l'autodefensa” és el lema de l'Esquerra Independentista per a aquest 25 de novembre.

És necessari denunciar en Josep Tugas per l'assetjament al Teatre-Auditori, fer concentracions quan s'assassinen dones, expulsar babosos de l'FMA, tenir protocols contra la violència masclista, fer tallers d'autodefensa, commemorar el 25 de novembre i les vagues del 8 de març. Però si no es fa front a la violència quotidiana que rebem dels nostres companys aquestes accions es converteixen en simples performances i, encara pitjor, en la utilització del dolor i la mort d'altres en benefici polític del propi moviment.

Quan en un moviment defensar el benestar de les agredides entra en contradicció amb els seus objectius polítics, amb els equilibris de poder interns, amb les estratègies o amb la seva imatge pública, vol dir que el feminisme que defensa no és més tangible que el de Zara.

Per a un moviment així hi ha dues tipologies de víctimes: les utilitzables i les incòmodes. S'actua per aquelles que són rendibles en termes polítics, per les que no demanen acompanyament o cobrir necessitats, per les que es pot fer un acte, tenir retuits i followers i després quedar-se amb la consciència tranquil·la, com qui paga una quota en una ONG. Però quan els casos són complicats, quan a l'agressor se l'encobreix des del moviment, quan l'agredida necessita suport i acollida, aleshores es mira cap a una altra banda. Un feminisme sense les dones agredides és un feminisme coix.

Que una organització com Hora Bruixa, que durant anys ha sostingut un posicionament de no gestionar agressions, que no s'ha molestat en fer un protocol contra les violències masclistes, a la qual s'ha demanat suport en agressions comeses a espais de Sant Cugat i no s’ha arremangat, que ha participat i participa de l'encobriment d'agressors i que perpetua les violències; ara es vegi amb la legitimitat de fer una xerrada organitzada per a l'Ajuntament sobre Abordatge de les violències sexuals des d’espais feministes i comunitaris mostra un cinisme alarmant que no hauria de tenir cabuda en polítiques feministes.

Lamentablement aquestes pràctiques treuen legitimitat i donen arguments al qüestionament del conjunt del moviment feminista. En la mateixa línia, tenir una regidoria de feminisme quan la persona que l'ostenta és una de les principals responsables de l'encobriment d'agressors i de la violència institucional (4) és d'una hipocresia repugnant. Tampoc serveix de res que hi hagi col·lectius que tenen el feminisme com un eix principal de la seva política si quan hi ha dones agredides que demanen suport i ajuda concreta aquests prioritzen altres tasques i interessos. Tot plegat allunya i divideix més que enforteix el feminisme cugatenc.

Malgrat que totes aquestes actituds les tenen persones concretes que afecten col·lectius i organitzacions concretes, es fan extensives a espais més amplis i a tot l'entorn, com poden ser la Xesca, les FMA, el Quinto i Cal Temerari. El fet que aquestes gestions no s'expliquin en els espais formals i es vulguin portar amb discreció per evitar l'escàndol alhora que es participa de la rumorologia, demostra que hi ha una major preocupació en la protecció de les organitzacions que en la de les agredides. Per altra banda, aquesta manera d'actuar comporta que moltes persones que participen d'aquests espais, però que no formen part del cercle de confiança de l'EI, perpetuïn involuntàriament les violències sense poder decidir lliurement el seu posicionament al respecte, ni donar-los l'oportunitat d'aturar la violència masclista sistèmica que es viu a l'Esquerra Independentista de Sant Cugat.

Com deia Galeano: “Som el que fem per deixar de ser el que som”. Desitjo sincerament que a Sant Cugat es comencin a posar en pràctica de forma real tots els eslògans perquè pugui arribar a ser una ciutat on totes les dones ens hi puguem sentir segures.

Laura Gené, exiliada a Sant Cugat per violència masclista

(1) Comunicat de la ODS de La Ingobernable (Madrid) en una situació similar https://ingobernable.net/2018/06/02/comunicado-de-feminismos-ingobernable/

(2) Si voleu llegir el comunicat publicat en aquell moment el podeu trobar aquí: https://trenquemelsilenciblog.wordpress.com/

(3) És important explicitar que encara que es presentin com una organització autònoma

(4) Fil de tuits sobre aquest punt https://twitter.com/lau_gene/status/1313226069932113920?s=20

Notícies relacionades