Publicitat

Vivint a les escletxes

Últimament es parla molt sobre la problemàtica de l'habitatge, però la normalització del fet que calgui suor i llàgrimes per dormir sota un sostre és tan vertiginosa que mai serem suficientment pesats.

I és que les xifres són esgarrifoses i, ho són més quan recordem que aquestes parlen de persones, amb tot el que això implica. Segons la informació extreta del 30 minuts del passat 7 de març, "Un dret en venda", només a Catalunya es van executar 326.000 desnonaments entre el 2008 i el 2019, 5737 dels quals el 2020 –la majoria per impagaments del lloguer-. En aquest punt cal remarcar que el lloguer s'ha encarit un 44% en els darrers cinc anys, mentre que els sous han augmentat un 6%.

Amb la crisi per la Covid-19 la situació no ha millorat pas: a Barcelona només, hi havia aproximadament 60 llançaments programats a la setmana durant la tardor del 2020, en plena segona onada de la pandèmia. Actualment, només a Catalunya, 1 milió i mig de persones es troben en situació d'exclusió residencial: estem parlant de més del 19% de la població. I que hi hagi un parc d'habitatge públic equivalent només a l'1,7% i que el 32% dels pisos de lloguer de l'Àrea Metropolitana de Barcelona estiguin en mans de grans tenidors, fa disminuir qualsevol guspira d'esperança.

Com ja sabem a hores d'ara, a la nostra ciutat, les dades són també extremadament preocupants. Sant Cugat del Vallès és la tercera ciutat catalana amb major augment del preu del lloguer, un 18,9% entre 2015 i 2018 i la segona amb el lloguer mitjà més car. Part del llegat de trenta-dos anys d'alcaldia convergent és aquesta ciutat elitista on el preu mitjà del lloguer se situa en 1826 € mensuals i el de venda en 3757 €/m2. I tot i que Promusa –l’empresa municipal d’habitatge- hagi aconseguit, per primera vegada, adquirir el total d’habitatges protegits per destinar-los al lloguer social (606 pisos), encara queda molt per fer.

Per això el Sindicat de Llogateres de Sant Cugat del Vallès ha de lluitar per arribar allà on les institucions no arriben. I com sempre, acaba sent la solidaritat veïnal la que pren el paper que hauria de prendre l’estat: cuidar les persones, ocupar-se de la vida. A més a més, alhora ha de fer front a la repressió d'aquells qui prioritzen la propietat privada per sobre de tot, d'aquells que formen part del problema quan no veuen inadmissible l'expulsió progressiva de la classe treballadora de la ciutat. Però cada vegada som més les que lluitem perquè l'habitatge sigui de debò un dret i no un luxe, perquè el necessari per viure no hauria de ser un privilegi.

Notícies relacionades