Lluitar contra el sistema: un acte d’amor

Des que va començar la pandèmia, s'ha posat encara més de manifest l'insostenible que és mantenir el sistema en què vivim. Que si ERTOs a dojo, acomiadaments improcedents, feines precàries de repartiment per mantenir l'increment de missatgeria, temporalitat laboral amb condicions indignes... No és d'estranyar, doncs, que hi hagi hagut un notori augment de suïcidis i trastorns psicològics.

La salut mental de les classes populars s'ha debilitat molt més, i això és conseqüència, entre d'altres, d'exigir-nos que continuem sent productius, inclús si el context no ho permet de la mateixa manera. En resum, el que s'espera de la classe treballadora és que fem la feina correctament, inclús en les condicions més adverses; que procurem de no posar-nos malaltes, siguem competitives amb les nostres companyes de feina, fem hores extres sempre que ens ho demanin, siguem complaents i sobretot, no ens queixem. Perquè, en cas contrari, ens acomiaden i, per tant, es veu compromesa la satisfacció de les nostres necessitats bàsiques. No obstant això, ni ser treballadores impecables ens assegura tenir feina –i tot el que això comporta-. Sense anar més lluny, La Caixa té previst acomiadar 8291 treballadors pel simple fet d'augmentar el seu capital després de fusions amb Bankia. 8291 persones fora, com si res.

Aquest és només un tímid exemple del que representa un treballador 'estàndard' i el que realment importa per l'empresa. La situació d'emergència a la qual ens ha abocat la pandèmia ha posat en relleu que el mercat no ha permès el cobriment de les necessitats més bàsiques, ni en salut pública ni en cap altre aspecte essencial per a la vida de les persones. A més a més, les ajudes –temporals i insuficients- no han fet més que evidenciar la mala gestió econòmica i els interessos hi ha al darrere.

Perquè en l'actual sistema, els diners van per davant de la vida. I per les joves, la situació empitjora notablement. No només ens hem de vendre de la manera més denigrant per fer-nos un lloc en el món laboral i aconseguir un sou que no ens permet ni emancipar-nos, sinó que, a més a més, hem d'aguantar discursos alliçonadors com si el problema el tinguéssim nosaltres.
Què ens queda, què ens deixen? Crisi econòmica, malestar juvenil i 0 perspectives de futur. Està clar que el capitalisme és sinònim de precarietat i de misèria. Si ets pobre, moriràs pobre. I la gent que és rica ho és a costa dels altres, de l'explotació i la plusvàlua.

Ara, poc després de l'1 de maig, està clar que cal replantejar-nos la planificació de l'economia i la racionalització d'aquesta. No podem comprometre el futur del nostre planeta i la nostra salut mental per mantenir un model organitzatiu que, a part de patir crisis cícliques, és injust es miri per on es miri. Cal avançar cap a un sistema on els nostres esforços no reflotin els beneficis de les grans empreses i bancs, un model que garanteixi les necessitats materials -com pot ser un sostre i un treball digne- i disposi d'un sistema de salut pública capaç de fer front a situacions adverses i complicades com l'actual.

Com diu un bon company de lluita, no demanem tant: viure en la igualtat, sense aquest ritme frenètic, treballant unes hores –menys a mesura que avança la tecnologia- i tenir temps per pensar, formar-nos, construir comunitat i gaudir.
I a hores d'ara, només si som capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, podrem capgirar les relacions d'autoritat i dominació social imposades per l'oligarquia i el capitalisme depredador i assassí. Volem posar la vida al centre, viure cooperant i no competint, i només ho aconseguirem si lluitem en el present.

Laura Luque
membre d'Arran

Notícies relacionades