Montserrat Roig va viure a La Floresta Pearson entre els anys 74 i el 77

Montserrat Roig parla amb Rafael Vidiella al seu acte d'homenatge. Foto: Fons de la Fundació Pere Ardiaca (les fotografies de Joaquim Sempere són d'Ana Camps).

En una caseta del Carrer Piscina, al barri de la Muntanyesa, la Roig, i el seu company, Joaquim Sempere, director de la revista Treball, teclejaven hores i hores les seves olivettis. Tac-taca-tac-tac-taca-tac. Ella començava a ser coneguda. Ell no podia ser reconegut.

Ella feia quatre anys, a l’any 70, que havia guanyat el premi Víctor Català, per la novel·la Molta roba i poc sabó... i tant neta que la volen, i en feia dos, havia escrit Ramona, adéu. Ell viu en clandestinitat, no fa vida social, no convé que el reconeguin perquè està en contacte amb líders comunistes amagats, la cúpula del “partit”, que en deien, en referència al PSUC. Mentre el petit Roger jugava al jardinet del carrer Piscina, Montserrat Roig llegia i escrivia, llegia i escrivia, llegia i escrivia... Probablement treballava en Els catalans als camps nazis, ja que el va publicar al 77.

L’entrevista que llegireu a continuació és una de les que hem recollit des de la Comissió Patrimoni i Memòria, del Consell de Barri de La Floresta. Com que ningú no ens sabia dir del cert si la periodista i escriptora Montserrat Roig, que avui tindria 71 anys, havia viscut o no entre nosaltres, ho vam voler descobrir. I ara, que és El temps de les cireres, us ho confirmem amb il·lusió. Efectivament, la Roig va viure a La Floresta, comprava a la Muntanyesa, tenia un Dianne 6, i una gata... Però va, llegiu el que explica en Joaquim Sempere, el seu company d’aquells anys, sobre l’aventura florestana.

En Joaquim Sempere, doctor en filosofia, exparella de Montserrat Roig i exveí del barri de la Muntanyesa, va accedir molt amablement a rebre’m a casa seva a Barcelona, una tarda de la última tardor. Ell, ella i el petit Roger van viure tres anys i mig al carrer Piscina, del 74 al 77. Després d’uns minuts inicials de tractar-lo de vostè, em demana que el tutegi. Un descans, la veritat.

Què fas ara?

– Doncs ara sóc professor jubilat de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Des de fa cinc anys, estic jubilat. Llegeixo i faig coses que no havia pogut fer fins ara. I estic vinculat a la vida política del país, però com a observador, més aviat extern.

Ah! Sí? Assessores algun grup?

– No, però els segueixo i escric en una revista militant que es diu Mientras Tanto, on havia col·laborat. És una revista fundada pel Manuel Sacristán que s’ha publicat en paper durant 35 anys, entre 1979 i 2014, i ara només es publica en format electrònic.

Que t’ha marcat molt...

– Sí, sí.

I has escrit un munt de llibres...

– He fet uns quants llibres, sí. Sobre les necessitats humanes, sobretot. La meva tesi doctoral, que es va publicar en llibre, es titula L’explosió de les necessitats, que deu anys més tard he tornat a publicar en castellà i modificant moltes coses, amb el títol Mejor con menos. I he escrit coses més acadèmiques, de sociologia ambiental, sobretot, que és el que m’ha interessat més.

Del 72 al 76 vas estar treballant a la revista Treball. I ho feies clandestinament. T’ocupava tot el dia o feies alguna altra cosa?

– Això ho feia sense cobrar. Aleshores havia de guanyar-me la vida traduint, que era una feina que et deixa molt marge per organitzar-te l’horari. I precisament, vam anar a La Floresta perquè tant la Montserrat com jo... ens havíem posat a viure junts l’any 1973. Ella tenia ganes de tenir més tranquil·litat per treballar, per escriure. I a mi m’anava bé poder treballar també amb tranquil·litat en la traducció. I bé, La Floresta era un lloc pròxim, amb comunicació i per això vam decidir anar allà.

Qui us en parla? Ja ho coneixeu?

– No ho recordo. Em sembla que no ens ho va dir ningú. Vam estar mirant... La línia aquesta, del Metro del Vallès, era una bon lloc. No sabria precisar més en què.

Havíeu mirat més llocs de la Línia del Vallès? Bellaterra, Valldoreix, Sant Cugat, Les Planes..?

– Em sembla que vam mirar Les Planes i La Floresta i prou.

"Era una casa d’estiueig que no estava preparada per viure tot l’any"

I què us va fer decidir per La Floresta?

– Que vam trobar una casa que estava en condicions relativament barates. En aquell moment érem pobres. [Somriu] No arribàvem a gaire. I aquella era una casa bastant “destartalada”. Una d’aquestes cases d’estiueig que no estan preparades per viure tot l’any. Passàvem fred, passàvem calor i de tot. Però, bé, érem joves i ho vam aguantar bé. Eren inconvenients materials.

Era al Carrer Piscina?

– Sí

I la veu comprar?

– Sí, la vam comprar amb l’ajuda del meu pare, que ens va deixar una part important dels diners.

No deus saber a qui li vau comprar?

– Ni idea. Sé a qui li vaig vendre. A en Vicenç Fisas, que hi va estar vivint molts anys. Ell sí que hi va introduir modificacions, obres, reformes. Nosaltres no teníem mitjans per a fer-ho.

Hi vau estar tres anys i mig, més o menys?

– Sí, del 74 al 77, si no recordo malament. Després del naixement d’en Jordi, que és el segon fill d’ella, la primavera del 75, i quan ell ja tenia dos anys, més o menys, vam decidir que allò era massa complicat. Vam trobar un pis de lloguer a tocar d’on vivien els seus pares i és clar, això per a nosaltres era ideal perquè aleshores la seva mare podia ajudar-nos en la criança del menut. I vam decidir deixar La Floresta.

El Jordi neix al 75?

– Sí.

"Montserrat i jo ens havíem conegut al 68 o 69 treballant a l’Enciclopèdia Catalana"

Com us vau conèixer amb la Montserrat?

– Ens havíem conegut al 68 o 69 treballant a l’Enciclopèdia Catalana. Era un coneixement molt ocasional o superficial. El que passa és que ella havia sentit parlar de mi i jo havia sentit parlar d’ella. Jo tenia una petita fama perquè l’any 62 m’havien detingut quan era estudiant. I la nostra detenció, amb tres més, va provocar manifestacions al carrer. I jo la coneixia a ella perquè havia rebut el premi Víctor Català el 1970 amb Molta roba i poc sabó, una de les seves primeres novel·les. Aleshores, al tornar jo dels tres anys que vaig viure a París, no recordo si era al 71 o començaments del 72, ens vam trobar en una reunió que es feia a la Zona Franca en solidaritat amb un col·lectiu de treballadors en vaga. Aleshores, era una reunió clandestina, evidentment, organitzada pel PSUC, imagino. No ho sabria dir amb precisió. Tampoc recordo en quina fàbrica era, la solidaritat. I a la sortida, la Zona Franca és un lloc poc avinent, vam sortir junts i la vaig acompanyar a casa seva. I a partir d’aquest retrobament va començar la nostra relació.

Una bona tirada des de la Zona Franca fins al Carrer Bailèn!

– Sí! Suposo que devíem agafar transport, no me’n recordo! (somriu)

Quan vivíeu La Floresta i treballaves clandestinament a Treball tenies un mote?

– Un mote?

Un malnom. (pseudònim)

– Sí. N’he utilitzat diversos. Em sembla que era Ernest. Firmava els articles com a Ernest Martí.

Per algun motiu, aquest nom?

– Ernest en part pel Che Guevara i perquè havia tingut un oncle que havia anat voluntari a la Guerra Civil i va morir a la Batalla de l’Ebre. I es deia Ernest.

Un petit homenatge.

– Sí.

Ella, a Treball, hi va fer algun article?

– Sí, algun.

Amb malnom també?

– Em sembla que hi va col·laborar quan Treball era legal i ja no calia “nom de guerra”, com en dèiem nosaltres.

"A La Floresta ella treballava en les seves novel·les i el seu periodisme"

Tornem a La Floresta. Com era el vostre dia a dia? Escrivíeu molt, no? Ella escrivia i tu traduïes... De quin idioma a quin traduïes?

– Sí és clar. Del francès i l’anglès al castellà i al català. I ella treballava en les seves novel·les i el seu periodisme. El nostre dia a dia és difícil de dir perquè al mateix temps, és clar, volíem La Floresta perquè està a prop de Barcelona. I la nostra vida social, política i cultural la fèiem a Barcelona. Per això vam escollir una localitat ben comunicada i propera. I és clar, jo anava amunt i avall, també. Tot i que la meva vida política estava molt limitada. Com que estava en contacte amb l’aparell clandestí (del PSUC) tenia prohibit anar a manifestacions i fer activitat oberta.

Perquè no et tornessin a agafar.

– Exacte.

Llavors, ens hem d’imaginar que l’estona que esteu treballant a casa, –òbviament no hi havia ordinador–, estàveu cadascú amb la seva Olivetti? Clac-clac-clac-clac?

– [Somriu] Sí. Exacte. Després pel que fa a la vida social allà, ens hi vam vincular poc. Teníem uns veïns que eren immigrants andalusos. Ell era paleta i ella es dedicava a fer feines a les cases, era proletariat del més precari, amb els quals vam fer molta amistat. Aleshores, el Roger, que és el fill gran, que quan ens hi vam instal·lar tenia quatre anys, anava a l’escola bressol. I a través de l’escola vam tenir alguna relació. Sobretot una que va ser molt important per la Montserrat, la Montse Blanes. Tenia dos fills. Allò va ser una amistat molt perdurable i que va ser molt, molt important per la Montserrat.

 

A Barcelona hi anàveu amb tren?

– Sí. Fins que ens vam comprar un Diane 6. No un Dos cavalls, eh! Un Diane!

En una biografia, he llegit que la Montserrat Blanes es troba la Montserrat al Roig al tren i l’anima a comprar-se un Dos Cavalls...

– Però això va ser més tard, quan ja estàvem separats.

De quin color era el Diane?

– Ha! (riu) D’aquell verd una mica caqui.

Compràveu els queviures a La Floresta? Al súper del barri, a la Muntanyesa?

– Sí, exacte, a la Muntanyesa. I jo diria que l’escola bressol estava per allà. La Muntanyesa està per allà a l’avinguda Sant Joan, oi?

Sí.

- T’explico una anècdota relacionada amb la llar d’infants. Allà hi vivien molts hippies. I vam sentir a parlar d’un matrimoni hippy que tenia dos fills i que era molt radical amb el seu anticonsumisme. I aleshores no tenien televisió. I els fills que anaven a l’escola bressol, quan arribaven a l’escola sentien parlar els seus companys dels programes de la tele. I el resultat va ser una contra educació d’aquests nanos perquè, en comptes de créixer sense voler tele, es van convertir en uns teleadictes perquè justament era una cosa que els faltava. I recordo que això ho vam comentar molt amb la Montserrat, de les dificultats d’educar les criatures i de pensar que la família és un ens al marge de la societat. I no, no, la família no està mai al marge de la societat! Per mi va ser una experiència molt significativa.

Per tant, dedueixo que vau tenir tele.

– Sí.

I llavors, amb aquesta vida que m’has explicat què fèieu, festes a casa no en devíeu fer?

– No.

I no anàveu a casa d’altres a fer festes?

– No.

"L’aparell d’impressió i distribució de Treball era estrictament clandestí"

Quan treballaves a Treball clandestinament i ho havies de mantenir en secret, què va passar un dia quan anaves a buscar el tren?

– A veure, l’aparell d’impressió i distribució de la premsa era estrictament clandestí. La impremta estava en una fàbrica d’una localitat del Vallès Oriental. L’impressor tenia un cotxe senzill i anava a treballar a aquesta fàbrica que era d’un simpatitzant del partit que li deixava un espai discret. Allò jo no ho he conegut mai. Jo només coneixia els de l’aparell central de distribució. Érem una tribu, diguem-ne. Érem aquest impressor, que es deia Rafael Juan Pérez, el Napoleó Figuerola, que era el cap de la distribució, els germans Vives, Enric i Josefina, que s’ocupaven de les correccions del català i del muntatge de la maqueta i encara hi havia un parell més encarregats de la distribució. En vaig conèixer un que es deia Ramon Domènech. Era a aquest nucli molt tancat que, molt de tant en tant, cada tres, quatre o cinc mesos, en Gregori López Raimundo ens reunia per discutir de temes que ens interessaven a tots. I era l’únic contacte que teníem i es feia amb moltes mesures de seguretat. Fora d’això, no ens coneixíem, ni de nom, ni d’adreça, ni res. Aleshores, un dia que anava jo caminant pel camí aquell que porta a l’estació (l’avinguda Verge Montserrat des de la Plaça del Centre) s’atura un cotxe al costat. I era el Rafael Juan que diu: “Puja! puja!” I després em diu: “Mira, ja t’he vist unes quantes vegades, però és clar, com que això que estic fent està prohibidíssim no m’atrevia. Però ja no puc més!” Vaig descobrir que era una persona d’una gran curiositat intel·lectual, amb molt neguit, que tenia molta opinió sobre coses de la política però no les podia compartir amb ningú. Només amb en Figuerola, però s’hi portava a matar. Coses que passen! I amb mi ens vam entendre molt ràpidament. Teníem gran afinitat afectiva. I vam decidir que com que vivíem a 200 o 300 metres de distància que ens aniríem veient per poder discutir de tot. Teníem trobades molt llargues d’un parell d’hores o més i discutíem de tot. Ho fèiem a casa seva.

Ell vivia a l’avinguda Sant Joan.

– Sí. Ell es deia Rafael Juan Perez i estava casat amb una aragonesa que es deia Adela Lacasa, tots dos eren unes persones esplèndides.

Llavors aquestes trobades eren secretes?

– Sí, eren secretes. No li podíem dir ni al Gregori ni a ningú. El Gregori ens les hagués prohibit! O almenys s’hagués sentit molt malament.

O sigui que a La Floresta vas viure una mena de clandestinitat dins la clandestinitat?

– Exacte.

Per què has dit que la Montserrat Blanes va ser tant important per a la Montserrat Roig?

– Perquè es van fer molt amigues. Eren molt complementàries. La Montserrat Blanes és tímida, és molt insegura i una persona sense formació cultural. Però, en canvi, tenien molta afinitat personal i aleshores van tenir una amistat molt forta i feien moltes coses juntes. Sobretot quan ens vam separar. Després, la Blanes se’n va anar a viure a Canet i la Montserrat (Roig) hi anava molt sovint amb les criatures. La Blanes tenia un fill... i després va tenir una filla amb l’Ovidi Montllor.

Amb en Roger quan era petit, ell estava a l’escola bressol i vosaltres amb l’Olivetti. Però a les tardes i els caps de setmana treballàveu i el nen estava per allà?

– No recordo tants detalls. Recordo que la Montserrat Blanes ens va ajudar però també els pares de la Montserrat Roig. Els meus sogres van ajudar molt. Quan teníem algun problema de sortir o marxar...

Quin record en tens de La Floresta? Et va agradar viure-hi? Ja m’has dit que les condicions de la casa eren una mica precàries. Què recordes? Humitat i fred?

– Sí, humitat i fred! Molt! Ara està molt més urbanitat que llavors. Ara ha canviat molt. Abans quan plovia ens enfangàvem, això si que ho recordo, i condicions precàries.

Hi has tornat?

– Sí, ocasionalment. A veure la casa i l’entorn, fa uns quinze anys.

Doncs torna quan vulguis, que hi seràs benvingut!

– Gràcies.

Teníeu gos?

– No. Teníem una gata.

– Com es deia?

– [Somriu i rumia] Mmm..., es deia Pepita.

"Era Montserrat, no li agradava que li diguessin Montse"

A la Montserrat Roig com li deies?

– Montserrat. No li agradava que li diguessin Montse.

Mira, com jo! En motiu del 25è aniversari de la mort de la Roig s’han fet algunes entrevistes a persones del seu entorn. A tu no t’he vist. No t’agrada?

– Prefereixo no sortir.

Trobes que t’han posat massa l’etiqueta de “l’home de”?

– No.

Ho dic perquè a l’entorn de les figures molt conegudes sovint es fa referència a altre com l’ex de, la dona de, el fill de... i no sé si t’ha passat?

– En el meu cas no he tingut mai aquest problema. Potser perquè quan ella va començar a ser més famosa ja estàvem separats.. Potser per això. Era quan va començar a fer els programes de televisió...


A la pàgina memòria.lafloresta.info hi ha més informació sobre Monsterrat Roig a La Floresta i altres entrevistes a veïns i veïnes del barri. Estem recollint la memòria florestana. Us animo a entrar-hi, a badar una mica i a col·laborar-hi si us ve de gust. Us sorprendrà!

Categoria: 

Notícies relacionades