Eva Serrats: “Quan promous converses de qualitat entre veïns evites confrontació i generes comunitat”

Fotos: Aina Serra

Entre l’artista de carrer i la científica de laboratori, a peu pla de la plaça del Poble (oficialment plaça Miquel Ros) de la Floresta, hi ha l’Eva Serrats. Creativa i realista a parts iguals. Accessible, atenta, reflexiva i disposada a conversar.

Durant molts anys ha participat de l’arquitectura des d’una condició perifèrica: des de la fotografia, des del cinema documental, donant-li una mirada àmplia i comunitària al seu ofici, l’Eva va molt més enllà de l’arquitectura, prefereix parlar d’equips que posen les condicions perquè passin coses.

Arquitectura i cinema… on es troben?

– Comparteixen envergadura i procés creatiu. Són projectes que necessiten una mirada llunyana i entremig tenen un recorregut que implica moltíssimes etapes i intervencions. La gràcia està en no perdre’s en aquest procés, que sigui el més ric possible, alhora que mantens el sentit del projecte. De fet, estàs construint unes idees, amb un recorregut complex. Tant hi fa si t’envoltes d’actors o de paletes.

Desgranem aquest recorregut complex...

– És clau fer-se les preguntes adequades. No és només: cal fer un pont. No, es tracta de pensar qui i què hi ha a cada banda del pont, perquè cal unir-los, damunt de què passa el pont... Sovint el que fem és donar la volta a l’enunciat i això genera noves mirades i solucions. Per suposat, acaba essent un pont que s’aguanta, que compleix els codis d’accessibilitat… però això és tècnic, el que volem és un pont integrat al seu entorn i comunitat, un pont on hi passin coses.

Es pot aplicar en tots els projectes aquesta mirada?

– Pensem que sí. Per exemple, ens van demanar que féssim una exposició sobre disseny sostenible, i vam acabar fent un banquet sostenible i suculent per 900 persones al mig de Barcelona. Volíem que el món del disseny visqués la sostenibilitat en primera persona: plantar enciams, transportar-los en bicicletes, cuinar... Vam creure que això era més transformador que fer un recull de propostes sostenibles fetes fins el moment, per exemple.

I es pot aplicar a l’obra del dia a dia?

– Sí, la mirada sempre és la mateixa, canvia l’escala: quan planteges la festa del riu Besòs o la reforma del veí de la Floresta. I és que volgudament tenim l’estudi a peu pla a la plaça de la Floresta. Aquí ens demanen tant si venem loteria de Nadal com si els ajudem a entendre la carta de l’Ajuntament, i és aquí on volem estar, perquè ens agrada i creiem en la poesia de la petita escala.

Es tracta d’arquitectura comunitària? Feminista? Inclusiva?

– Em costa posar-nos etiquetes. Però la idea de generar les condicions perquè passin coses m’agrada. Sovint l’arquitectura i l’urbanisme s’han imposat des de dalt i des dels homes, així que cal fer-los saber que s’han perdut dues mirades, la de la gent i la femenina.

Com serien les ciutats si s’hagués incorporat aquesta mirada?

– No és tant si les coses serien rodones o quadrades, altes o baixes, és una qüestió d’actitud. És una manera d’aproximar-se a les coses, amb propostes menys intervencionistes, menys èpiques, més atentes… Quan després de la 2a Guerra Mundial cal reconstruir Europa, la indústria ho fa de manera industrial i ràpida, i aquest és el món que tenim. Un món de formes abstractes que s’imposen, i la vida s’adapta a això. En lloc d’entendre la reconstrucció des del deixar créixer una altra vegada les coses i per tant adaptar l’arquitectura a la petita escala, a les necessitats de la vida, del territori.

Té molt de comunitat i participació tot això.

– Sí, d’alguna manera la tasca del professional és plantejar una conversa i guiar-la perquè sigui de qualitat. Des de la democràcia, on representa que els càrrecs electes i les institucions ja resolen qualsevol voluntat de participació popular, s’han bastit les ciutats d’equipaments públics, que ha fet que tota una generació d’arquitectes treballés per allò públic però sense implicació real amb la societat. És fàcil prendre decisions tot sol, és dificilíssim fer-ho en col·lectiu, i fer-ho col·lectivament de debò. De fet, això forma part del caràcter de la Floresta que recordo dels 70 quan era petita

Com per exemple...

– Hi havia molta participació, participació de subsistència, i això genera molt teixit. Era un barri perifèric i abandonat de l’assistència, i per tant la gent s’autoorganitzava. Amb el veí de sota perquè tenia telèfon, el del costat perquè l’ajudava a tallar un arbre o amb el de més enllà perquè feien una canal plegats.

 

I avui que tenim la subsistència bàsica més resolta, com es tradueix això?

– Jo ho visc des de ‘La Floresta Parla’, on participem molts veïns i veïnes. El meu granet de sorra és que s’hi generin converses de qualitat sobre aquells temes que jo puc aportar més. Per exemple, davant l'asfaltat de carrers podem quedar-nos en asfaltar Sí o asfaltar No, però si ampliem la mirada tenim una conversa sobre ecologia, sobre gentrificació, sobre història... evites una confrontació i crees comunitat. Fruit d’una cosa molt concreta aflora tota una metodologia. Allò concret, allò local, és interessant i poètic, però és que a més a més és escalable.

Com veus Sant Cugat des d’aquesta mirada?

– A mi el creixement de Sant Cugat em té en estat de xoc. Recordo les gallines passejant per la plaça de l’Ajuntament. En poc més de 20 anys ha fet un creixement ràpid i extensíssim.

I quines conseqüències té això?

– El creixement ràpid ha generat una ciutat homogènia… urbanísticament i sociològicament. És una barreja dels esquitxos de la Vila Olímpica del 92 i la serie Neighbours, on els models de vida de tothom són iguals! I el creixement extens implica una ciutat caríssima, amb grans parcs d’herba per regar, amb molts carrers per il·luminar i que esgota el territori, la ciutat ja comença a pujar per la muntanya.

La ciutat ofega Collserola?

– Sí, s’ha seguit la cultura d’aprofitament urbanístic, on cada metre que allò urbà guanya a allò rural és entès com una victòria, perquè dóna beneficis econòmics, clar. Així s’ha acabat anul·lant el coixí, la transició entre urbà i rural. Ara és una línia, un carrer, no hi ha cap teoria que avali aquest model en quant a ecosistemes. A més, llavors s’ha venut Collserola com un espai d’oci on desconnectar d’aquesta urbs promovent un oci massificat que també fa malbé el bosc.

I quines alternatives tenim?

– Posar el model en crisi. És un model ideat els anys 80, quan et xiulaven baixant per la Rambla i es fumava als hospitals. Ara el grau de consciència és un altre, cal repensar-ho i és urgent. Cal aturar qualsevol nou intent d’urbanitzar el bosc i la muntanya, per això a la Floresta, on encara hi ha terrenys, estem demanant estudis per protegir-los, per protegir-nos!

Notícies relacionades