Clau Mestra i Sostre Cívic: “Si hi ha col·laboració pública, l’habitatge cooperatiu és més assequible”

Imatges i fotos: Ajuntament, Jordi Pascual i Som Hàbitat

L’ocupació simbòlica de les Cases dels Mestres de la Floresta l’estiu del 2014 va donar peu a unes negociacions entre els ocupants i el llavors tinent d’alcaldia d’Urbanisme, Pere Casajoana (CiU), per intentar donar vida a uns immobles públics abandonats. Va ser així com a l’any següent va aparèixer Sostre Cívic, una cooperativa que promou l’habitatge cooperatiu, que inicialment va fer de mediadora i posteriorment, amb els seus coneixements tècnics, va començar a definir com havia de ser aquell projecte que es dibuixava en clau de masoveria urbana.

Des d’aquell moment han passat sis anys de debats i entrebancs: aconseguir definir el projecte (amb 11 habitatges), encaixar la masoveria urbana amb unes obres estructurals que no poden fer els masovers, com ajustar l’habitatge cooperatiu a una promoció de protecció oficial (HPO), haver de fer una modificació urbanística, adonar-se que l’Ajuntament no era propietari del conjunt dels terrenys i, finalment, una ocupació per necessitat que ha impedit fer cap actuació als immobles fins trobar una solució habitacional a la família que hi residia.

Durant més d’un mandat, l’acció política i tècnica s’ha centrat en salvar aquests entrebancs, davant el descontent dels futurs masovers, que tenien dubtes seriosos sobre el futur del projecte; uns dubtes que es van desdibuixar ara fa una setmana, quan l’alcaldessa, Mireia Ingla (ERC-MES), va signar la cessió s’ús de l’immoble a Sostre Cívic. Aquest pas obre la porta a iniciar les obres. Per a molts dels masovers és ara quan comença el projecte, el punt 0 de tot plegat, encara que és indubtable que després de sis anys hi ha molta feina feta. Per conèixer les claus de la masoveria urbana cooperativa de les Cases dels Mestres, parlem amb Àngel Estévez, membre de Sostre Cívic encarregat del projecte, i amb Joana Casteleiro, de Clau Mestra, col·lectiu dels futurs masovers.

S’apropen les obres però no tot podrà ser autoconstrucció. Com hem arribat a aquí?

– Àngel Estévez [AE]: Sostre Cívic va aparèixer amb l’ocupació del 2014 com una entitat que intentava fer mediació. Es va aconseguir un acord per fer habitatge cooperatiu amb una cessió d’ús amb el suport de finançament de l’Ajuntament. Com el nostre model és que les pròpies usuàries posen el capital i s’arrisquen amb el desenvolupament del projecte, vam preveure una part d’autoconstrucció assistida que havia de permetre abaratir els ostos. Amb això podem arribar a una quota mensual (4€/m2) que és la meitat que un lloguer de protecció oficial (7,29€/m2).

Certament, pel camí hi ha hagut molts entrebancs burocràtics que no ens esperàvem, com que una part del solar no era de l’Ajuntament. Mentre intentàvem solucionar-los, hem treballat el projecte amb un procés participatiu. Es tracta d’una col·laboració público-cooperativa: l’Ajuntament cedeix el solar i Promusa aporta el finançament que s’haurà de retornar després de retornar el finançament bancari de l’Institut Català de Finances (ICF), és a dir, no és una subvenció a fons perdut però ens ajuda a tenir un retorn a més de 30 anys. El retorn es fa amb una quota mensual, la de 4€/m2, que no és ben bé un lloguer.

Quant és l’aportació de capital inicial?

– AE: Una mica més de 9.000 euros per als habitatges grans (58 i 64m2) i 6.000 per als petits (38m2). És una aportació necessària perquè el banc et dona un 80% del finançament. En aquest projecte les aportacions són petites perquè també hi ha el finançament de Promusa. És una forma de reduir la barrera d’entrada perquè el capital social sempre frena a molta gent. A Sostre Cívic tenim projectes en què cal fer una aportació inicial de 30.000 euros i, clar, això no tothom ho pot pagar.

Les quotes mensuals serveixen per pagar els interessos i el préstec de l’ICF per poder construir. Quan passen els 25 anys d’amortització d’aquest préstec, les quotes passen a pagar el préstec de Promusa, que té les mateixes condicions que el de l’ICF, que és subvencionat i, per tant, té unes condicions molt bones.

L’accessibilitat a l’habitatge cooperatiu perquè no esdevingui elitista a curt termini...

– AE: És una lluita del sector. El cas de Clau Mestra és un clar exemple de que si hi ha una col·laboració dels ens públics, els projectes poden ser més assequibles. I, a més, és finançament, no subvencions a fons perdut, com ho intentem en altres municipis. Però val a dir que Sant Cugat va ser dels municipis pioners en aquest sentit.

– Joana Casteleiro [JC]: Clar, és un repte. Però dins d’un projecte cooperatiu d’HPO, es pot aconseguir que el capital social sigui més o menys assumible. Nosaltres ho hem forçat perquè tenim un retard important. El temps d’espera ha servit per renegociar els criteris.

Quina part es pot fer amb autoconstrucció i quina no?

– AE: Inicialment es preveien dues fases: la primera per rehabilitar l’habitatge i la segona per fer ampliacions. Després del taller participatiu en què les usuàries van demanar habitatges més grans i alhora constatant que fer dues fases incrementava el preu, es va decidir unificar l’actuació en una única fase i es va renegociar el conveni. Inicialment, els usuaris feien l’autoconstrucció de la primera fase però ara l’obra és més gran i tècnica. Per això la participació de les usuàries encara hi és però en un percentatge més baix. No suposa un daltabaix perquè se segueixen abaratint costos i es manté l’empoderament de les usuàries. Tenim un aparellador especialitzat en autoconstrucció que ens permetrà coordinar-ho.

Qui farà la resta de l’obra?

– AE: Una cooperativa constructora sense ànim de lucre que contracta Sostre Cívic. Com no hi ha benefici industrial, les usuàries només paguen el cost de l’obra. En farà l’estructura, els aïllaments, tancament, portar màquines...

En el comunicat de l’Ajuntament quan es va fer la cessió, es parla dels 4€/m2 com un lloguer simbòlic. Quan es començarà a pagar?

– AE: És una qüestió de llenguatge però no és un lloguer simbòlic, és una quota com la d’una hipoteca. Com aquesta quota permet pagar els préstecs i aquests tenen una carència durant l’obra, les usuàries començaran a pagar quan entrin a viure-hi.

– JC: És que no som unes llogateres, som promotores. Som usuàries actives que hem hagut d’entendre com funciona aquest món de la mà de la cooperativa mare. No és només una qüestió econòmica, també hi hem estat molt de temps.

Si és una quota per amortitzar els préstecs, arriba algun moment en què es deixa de pagar?

– AE: La quota té trams diferents. Generalment, quan s’acaba de pagar el crèdit, desapareix el tram més gran i baixa considerablement. Per evitar una diferència molt gran, sempre fixem que la quota no pot baixar més que un 75% del preu d’HPO de la zona. Els diners extra serveixen per tenir fons per a altres projectes de la cooperativa i, per tant, que a llarg termini hi hagi un capital que permeti fer front a impagaments, comprar solars...

Però a les Cases dels Mestres, pel conveni amb l’Ajuntament, és diferent. Quan ja haguem amortitzat el crèdit i el finançament públic, seguirà havent un percentatge que anirà a Promusa. Ja veurem quina és la quantitat exacta.

Com s’elegeix qui hi viurà?

– JC: Sostre Cívic ho gestiona en base a tres criteris: estar empadronat a Sant Cugat, tenir dret a HPO i formar part de la cooperativa. Ara mateix tenim dues vacants.

– AE: Al principi es va fer un concurs quan encara no teníem el dret a superfície. Se seguien els criteris preparats per Promusa amb Sostre Cívic tenint en compte els criteris d’accés a un habitatge públic. Ara que el patrimoni és de Sostre Cívic, l’accés es regula pels nostres estatuts. A banda dels tres criteris objectius del conveni que ha explicat la Joana, l’antiguitat dels socis de la cooperativa dona punts.

Com serà la relació entre Sostre Cívic i els usuaris de les Cases dels Mestres?

– JC: Som una fase de la cooperativa [una part financerament independent però que forma part de Sostre Cívic].

– AE: Tenim uns estatuts comuns però cadascun dels projectes té una comptabilitat i un reglament de règim intern propis. Això ens permet que la propietat de les Cases dels Mestres sigui de les usuàries però també de la resta de sòcies de la cooperativa. És una manera de garantir la continuïtat del model.

Que no s’ho venguin, vaja...

– AE: Clar, perquè la massa de sòcies no usuàries és major. Això ens permet enfortir l’equip tècnic de la cooperativa mentre les fases se senten segures perquè tenen la comptabilitat separada de la resta.

Per què aquest model?

– AE: Perquè garanteix projectes de convivència i de vida. En canvi, el model actual de l’habitatge expulsa la gent.

11 cases i un espai comú. Com es gestiona aquest espai comú?

– JC: L’hem de treballar amb el barri. No necessàriament és un espai, tot dependrà de les necessitats del barri, que potser no necessita un espai físic i sí, per dir, un hort comunitari o un lloc de reparació de bicis. Per ara no sé si acabarem parlant d’espai comunitari. Ara estudiem quin ha de ser el retorn de la fase cap al barri.

Com s’organitza la fase?

– JC: Tenim comissions però fins ara ens hem centrat molt en tasques concretes. Ara les comissions comencen a prendre més força: arquitectura, economia, règim intern i vincle amb el barri. Prenem decisions en assemblea i, fins ara, totes per consens. Paral·lelament hi ha una taula de coordinació entre els tècnics i les comissions.

– AE: Potser com a tasques concretes però la comissió d’arquitectura i la d’economia, principalment, han fet molta feina per arribar on som.

Ha estat un projecte ple d’entrebancs: com passar d’una ocupació a un projecte d’habitatge públic, com encaixar la masoveria urbana amb obres estructurals, canviar el planejament urbanístic, aconseguir la propietat pública d’una part de la parcel·la i, finalment, una ocupació que impedia actuar a l’immoble. Com s’han treballat?

– JC: Hi ha hagut molts canvis. Sostre Cívic també ha canviat durant aquest temps. La idea inicial era fer masoveria urbana i quan vam veure que no es podia fer el projecte com el definíem, ens vam emportar una decepció i vam protestar. Posteriorment ens vam centrar en desenvolupar alguna proposta sí o sí, tenint en compte que hi havia uns terrenys públics amb habitatges que no tenien cap ús. A partir d’aquí Promusa i Sostre Cívic van començar a entomar-ho des d’una perspectiva més tècnica, tant la solució als problemes que van sorgir com per a la definició del projecte, que es va fer de forma participativa per conèixer les necessitats. Potser els tècnics ho veien més clar que les usuàries, que dubtàvem de la viabilitat perquè no paràvem de tenir pals a les rodes.

Posteriorment ja va venir l’ocupació, que ha frenat molt tot el procés. Però tots aquests entrebancs també ens van servir per renegociar el conveni. Ara fa més d’un any que ho teníem tot lligat excepte com respondre a l’ocupació, que si es produeix és perquè l’Ajuntament ha permès que l’immoble es degradi. Per això els vam dir que se n’havien de fer càrrec.

– AE: A nivell tècnic ho vèiem clar perquè, es pot trigar més o menys, però quan inicies una modificació urbanística o la compra d’un terreny, tard o d’hora s’aconsegueix. El mateix passa amb l’ocupació. Però a ulls de les usuàries, van passant els mesos. Per això em sorprèn que hagi hagut tanta resiliència. També s’ha de posar en valor la tasca dels tècnics de Promusa que sempre ens han donat resposta. Cada part haurà aportat més o menys però hem remat tots en la mateixa direcció. Es veu clarament també amb l’ocupació. Vam demanar que no ens cedissin el dret a superfície fins que no s’hagués resolt.

Amb l’ocupació han actuat els serveis socials, que a l’inici del projecte no se’ls preveia.

– JC: Ens van dir que ells s’encarregaven i nosaltres no hem tingut res a veure. És que, de fet, moltes de les usuàries no estem en contra de l’ocupació perquè justament aquest projecte neix d’una ocupació. Per això vam negociar. No podíem ser responsables d’un immoble ocupat.

– AE: Pel que sabem, els serveis socials ho van seguir però nosaltres no ens hi hem ficat. De fet, hi havia previst un llançament que es va aturar i ens va semblar bé. Simplement, volíem una sortida digna per a les dues persones. Finalment així ha estat perquè han anat a viure de lloguer.

És normal estar sis anys esperant que es faci un projecte com aquest?

– AE: No, però el projecte encara no està enllestit. Ara hem de tancar el finançament i hem de començar l’obra, que durarà un any. Després ens haurem d’estar uns tres mesos per als retocs finals abans que les usuàries entrin a viure. No són sis anys, en seran pràcticament set! La majoria de projectes de Sostre Cívic es fan entre tres i quatre anys.

Notícies relacionades