Fer viable Cal Temerari, fer de la debilitat una virtut

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El tema econòmic és un dels grans temes. Com muntes un espai social autogestionat al centre d’una ciutat on el metre quadrat és com el del passeig de Gràcia? Sembla difícil. És difícil.

Per fer una pinzellada, el pressupost anual de Cal Temerari és de prop de 85.000€. És una xifra molt gran per un espai autogestionat. Més encara si tenim en compte que la part corresponent a les subvencions públiques és 0€, per decisió política.

La necessitat de fer un pla de viabilitat abans de firmar els contractes necessaris (crèdit per les reformes i contracte de lloguer) era un imperatiu. La pròpia activitat de l’espai podia donar ingressos, així com l’acollida de col·lectius que fins el moment pagaven un preu per un local, però era clarament insuficient.

Com a espai social autogestionat la base de l’enfocament econòmic havia de ser i segueix sent la contribució voluntària de qui creu en el projecte i li dona suport. Alhora, és impossible només amb aportacions d’aquelles persones més activament militants en el dia a dia. Calia fer un canvi de mentalitat.

En aquest punt, una vegada més, l’enfocament de Cal Temerari va ser fer de la necessitat virtut. Doncs calia implicar, almenys econòmicament, una base social molt més àmplia tant en termes numèrics com en termes d'extensió sociodemogràfica (edats, entorns socials, interessos, orígens, afinitats polítiques…) de la que fins ara ho havia estat en un mateix projecte a la ciutat.

Alhora, la necessitat d’aquest creixement de base social respecte del que hi havia en el 2013 estava totalment alineat amb l’objectiu polític: no només créixer en espai per acollir actes i col·lectius afins, sinó esdevenir el pol de projectes transformadors de la ciutat, anant més enllà i generant una idea comuna de com transformar la ciutat.

Fins el moment, mai s’havia aconseguit superar els 100 socis en un projecte similar i en calien com a mínim el doble en la previsió més pessimista i 300 en la ideal. Arribats a aquest punt, entra en joc un premisa clau que distingeix l’enfocament de l’acció política de Cal Temerari en els seus inicis, i és que per poder existir no s’ha d’adreçar a les persones activistes, sinó a totes aquelles persones que tenen la idea de ‘transformar la societat’ en un sentit progressiu. En números, com a mostra d’opinió, vam prendre els resultats de les municipals del 2011 a Sant Cugat. El càlcul era els votants d’ICV, ERC, CUP i del PSC, això era un públic objectiu d’unes 7.000 o 8.000 persones a les que calia arribar, de les quals calia que en fossin sòcies aproximadament un 3% (noti’s la ironía del número).

Per fer això, hi havia una feina titànica de comunicació, la necessitat d’un canvi d’estratègia en aquest sentit i altres reptes dels que parlarem més endavant.

El que és important remarcar, és que passàvem a ‘competir’ amb ONG’s com Metges Sense Fronteres o Intermón, doncs necessitàvem el suport de la gent que entenia que la seva contribució podia ser una donació periòdica sense necessitat de més implicació. Fet que suposava un repte comunicatiu gegant.

Finalment, un punt clau era que la idea de Cal Temerari havia de ser validat pel ‘mercat’. Igual que Marx descriu el mercat capitalista com un espai d’intercanvi de mercaderies en què a priori no se sap si les que es fabriquen seràn validades (és a dir, venudes) per satisfer una necessitat.

Ens trobàvem en un punt similar, teníem la idea i el projecte però calia que al sortir al carrer un conjunt de persones desconegudes la validessin fent-se’n sòcies, d’altra manera no podria exisitir. Aquesta idea obligava a sortir de tota lògica auto-referencial, egocèntrica o identitària; calia transcendir tot el que s’havia fet fins el moment perquè el propi esquelet del projecte tingués sentit.

Julià Mestieri, fundador i expresident de Cal Temerari

Notícies relacionades