Els primers passos de Cal Temerari

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Com tants projectes, la idea i l’anàlisi inicial surt d’un grup reduït d’activistes, en aquest cas de l’EI de Sant Cugat, que esbossem la idea de la necessitat de transcendir els espais dels que es disposaven i definim una idea genèrica de cap a on ha d’anar. Des d’un primer moment, estava clar que el projecte havia de comptar amb el suport estructural de militants i organitzacions que hi apostessin per poder-lo llençar i assumir el risc que suposava, però que la necessitat de transcendir-ne feia que no pogués ser ni gestionat ni controlat per cap d’aquests espais. Intentar-ho hagués matat, i segueix podent matar, el projecte en la seva idea més àmplia i en conseqüència, a mig termini, la seva viabilitat econòmica.

Així doncs, llencem una convocatòria oberta a constituir una assemblea, adreçada a activistes de moviments socials, col·lectius polítics o persones amb algun tipus d’interès. La realitat és que és un èxit. Un èxit no casual, hi va haver molta feina, i molt bona, preparant i organitzant, típica feina invisible feta per gent que mai han sigut cares visibles d’aquest procés i que és de justícia reconèixer.

L’assemblea que en sorgeix, progressivament s’empodera de la idea i la fa seva, definint i concretant el que fins el moment eren idees generals tant en termes de contingut que volia treballar l’entitat, com s’usaria l’espai, la gestió econòmica, la petició del crèdit i avals personals necessaris, la firma del contracte, la gestió de les reformes i un llarg etcètera de tasca tècnica capaç d’acabar amb l’ànim i la motivació de qualsevol, fet que explica, entre molts altres factors, l’alt nivell de rotació que hi havia en el col·lectiu, com també la pressió i l’exigència de gestionar pressupostos de prop de 200.000€ que disten bastant del que estàvem tothom acostumats a fer en el nostre activisme previ.

Va ser en aquest procés de gestació on sorgeixen i es defineixen moltes de les idees a explicar més endavant i que avui en dia defineixen el projecte, com són els eixos, els espais i el seu ús, la relació amb els col·lectius, la gestió de l’espai gastronòmic, el nom i per què no té cap pre-nom genèric com ‘casal’ o ‘ateneu’ ... Tots ells fruit de llargs i apassionants debats :)

Entre la firma del lloguer i el crèdit i la inauguració va passar un any, i aquesta assemblea ja portava mesos treballant abans. Malgrat l’èxit del llançament de Cal Temerari i l’assoliment d’objectius tant ambiciosos, el ritme setmanal de reunions plenàries, més la feina de comissions, més les responsabilitats que tenia cada un van fer anar mermant el grup fins que al cap de poc més d’un any de funcionament en quedàvem ben poques persones. I és que vam escollir per la gestió posterior a l’obertura un model organitzatiu similar al de la gestió de la preparació i calcat de tots els altres col·lectius on participàvem: assemblea setmanal i treball en comissions; era al que estàvem acostumats i el que sabíem fer.

Malgrat això, la degeneració progressiva de l’espai de gestió de Cal Temerari va posar davant de les nostres cares la contradicció evident entre voler que Cal Temerari fos un espai de participació i l’exigència personal que suposava poder-hi participar. Així doncs, vam haver de re-dissenyar els espais de govern per arribar a ser el que és avui en dia Cal Temerari.

Per acabar la part més històrica, voldria parlar de la situació concreta de l’execució del projecte.

Ens trobàvem davant d’un escenari de necessitar un espai certament gran i cèntric a la ciutat, amb la realitat de que n’hi havia pocs i molt cars. Després de plantejar si era millor opció la compra o el lloguer, malgrat hi havia consens que la compra generava més estabilitat i projecció, era inabastable en termes de finançament. Alhora, els lloguers que trobàvem triplicaven el nostre pressupost.

Cal mencionar que per estar dins del pressupost ja assumíem que segurament seria un espai que caldria reformar. Per sort, comptàvem amb Coop57, una cooperativa de crèdit de l’economia social que estava disposada a finançar-nos les reformes amb ‘avals socials’. Un aval social és un paper que es firma a títol individual on es diu que es coneix el projecte i les persones que el tiren endavant, avalant la seva credibilitat, solvència i capacitat i comprometent-se a respondre econòmicament per una quantitat com a màxim de 2.500€. En llançar la campanya de recollida d’avals vam superar les pròpies expectatives i vam poder avalar més crèdit del que necessitàvem, gràcies a prop de 200 avaladors.

Una qüestió operativa no gens trivial va ser també com poder validar per assemblea un projecte en el temps en que vola una bona oportunitat d’un local en lloguer al centre de la ciutat. Per això, va ser clau poder preparar el projecte prèviament, amb el seu pla econòmic de viabilitat (en base als usos possibles dels espais). Si bé és cert que el temps no dona gaire marge al debat assembleari, va ser la manera millor que vam trobar. Un altre factor pel que era ben important era per demostrar la viabilitat, doncs l’espai abans d’iniciar la reforma no prometia ni de bon tros el que és ara. El càlcul més fred de metres, usos i aprofitament va ser crucial per veure-ho viable.

Cal recordar que l’espai de Cal Temerari era una casa particular on hi vivia una sola persona gran, amb una eixida (pati posterior) en desús i mal estat. Espais petits i malgirvats i una sola entrada petita per Plana de l’hospital que dona a una sala petita. També va ajudar molt la capacitat d’imaginar l’espai que ens va facilitar Cel Obert, la cooperativa d’arquitectes que ens va acompanyar i va dissenyar la reforma.

Una de les qüestions més complicades per poder tenir el Cal Temerari que tenim avui va ser el de la llicència d’activitat. Per poder realitzar una activitat pública en un edifici cal una llicència d’activitat que expliqui l’activitat, s’adeqüi al pla d’usos de la zona i compleixi totes les normatives que apliquen. Aquest tema va ser un dels més complicats, doncs Cal Temerari és un equipament cultural i disposa d’aquesta llicència d’activitat, però inicialment va semblar que no era una possibilitat, així que va requerir molt de treball amb els tècnics de Cel Obert i de l’Ajuntament.

Julià Mestieri, fundador i expresident de Cal Temerari

Notícies relacionades