Cal Temerari, un projecte d’Unitat Popular?

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El fet que es tracti d’un projecte sorgit de l’Esquerra Independentista (EI) fa que ‘això de la Unitat Popular’ soni com quelcom sobre el que es podria reflexionar. És més, donat que és un projecte que suma col·lectius i moviments socials sembla que sigui el que toca. Parlem-ne.

Què és la Unitat Popular? Es tracta d’un terme que sorgeix al Xile d’Allende (per dir-ho pel broc gros) per referir-se als processos d’unitat del moviment obrer que es van donar en aquell context. Posteriorment, al País Basc, l’esquerra Abertzale l’adopta per referir-se a una sort d’unitat del moviment polític amb conjunt d’elements de la societat civil, però amb el projecte de l’esquerra abertzale com a pal de paller de la unitat. En ambdós casos parlem de coses molt diferents. Aquí, a través de l’EI arriba, com és habitual, una versió més aviat basquitzada que xilena.

En termes generals, per parlar d’una estratègia d’Unitat Popular podríem pensar que cal fer-se vàries preguntes. Primer el subjecte: qui o què és Popular? L’acció: què vol dir Unitat? I no menys important, el subjecte elidit: qui decideix què és la unitat i qui hi queda inclòs? L’última pregunta destapa un dels problemes viscuts i és que impulsar la UP intentant articular-la al voltant d’un moviment existent que l’impulsa, si no és un contrasentit podem dir que genera algunes contradiccions.

I vet aquí el tema, o el projecte polític que impulsa el procés d’UP es subsumeix en la UP generada o no es tracta més que d’un procés d’acumulació de forces entorn d’un moviment polític preexistent. Entenc aquí per subsumir la concepció marxista/dialèctica de la paraula, és a dir, que “esdevé un” amb allò que s’integra (diluïnt-s’hi) per esdevenir quelcom superior, sense renunciar a la seva essència i superant algunes de les seves contradiccions inherents.

Responent a les preguntes que plantejava més amunt, el subjecte seria aleshores el moviment polític que l’impulsa i aquells col·lectius que s’autoritzen a formar part d’aquesta unitat (en el grau que siguin autoritzats). Per tant, es tracta necessàriament d’una unitat entorn a quelcom preexistent, no una unitat com a quelcom creat de nou, fruit de la suma d’actors, però que esdevenen quelcom diferent. Així mateix, la definició de què és unitat, què és unitari, queda doncs com quelcom arbitrari a mans d’aquesta autoritat política que autoritza i desautoritza.

Pot semblar que es tracta d’un raonament desarrelat de la realitat política, però no és cert, un exemple molt senzill i pròxim el trobem en aquells temps en que hem tingut 2 manifestacions unitàries (a Sant Cugat, per no dir les 4 o 5 a nivell català a Barcelona) per els 1 de maig o els 8 de març. Fets reals i recents que ens posen aquesta contradicció davant de la cara. Ara les dinàmiques són les mateixes i les fal·làcies argumentatives també. Els problemes amb la “unitat”, malgrat discursos i manifestos, segueixen enquistats.

En paral·lel, durant els primers anys de Cal Temerari, altres entorns sociopolítics d’esquerres a la ciutat partien de referents diferents al de la Unitat Popular. En aquest cas, al voltant de la idea de la ‘unitat de les esquerres’, segurament més en una lògica de partits però no exclusivament. Significants diferents, significats no tant, ara bé, sens dubte també fruit d’un factor generacional que si bé amb un contingut polític diferent, no per això contradictori.

A efectes pràctics i vist amb perspectiva de l'espectre polític del país, ambdós projectes distaven i disten ben poc. Canvia l’enfocament teòric, els referents i a on es posa l'èmfasi, que és bastant. Però si no es materialitzen junts té més a veure amb espais i quotes de poder o dinàmiques polítiques ‘poc inclusives’ que no pas en que es busquin resultats diferents; o per desinterès, que és encara pitjor.

Són pocs moments en la història recent dels moviments polítics a la ciutat on aquesta confluència d’“unitats” s’ha pogut palpar, i crec no equivocar-me en dir que el sorgiment del temerari va ser un d’ells.

En aquest punt, Cal Temerari quin paper hi juga? La veritat és que mai ha tingut com a col·lectiu la intenció de tenir-hi un paper, malgrat la seva gran potencialitat (i per desesperació d’alguns). Però el fet és que es tracta d’un enginy polític que de ser volgut hauria pogut catalitzar processos d’unitat popular o d’esquerres si es treballés en aquest sentit.

Ara mateix, l’enfocament és fomentar l’autonomia de les entitats acollides, potenciant la seva activitat i fomentant la implicació i intercooperació. Es tracta d’una decisió conscient, però fins la dinàmica de coalició del nou govern de la ciutat hagués pogut ser un actor generador d’unitat d’acció entre les diverses tradicions polítiques que busquen transformar d’una manera o d’una altra la ciutat. Ara, però, ja serà el que cada un dels actors, temerari inclòs, vulgui.

El que no es pot negar, però, és, en termes de generació de múscul organitzatiu popular, el paper densificador que ha tingut Cal Temerari, com a projecte, ha estat descomunal. Per densificació entenc el procés o la situació en que s’accelera el sorgiment i creació d’iniciatives que consoliden, reforcen, visibilitzen o potencien un projecte transformador a nivell social; una dinàmica similar al que succeeix en els moments que alguns llibres anomenen “Acceleració històrica”.

La gran quantitat i diversitat des de tots els punts de vista d’iniciatives, col·lectius i projectes que han sorgit gràcies, o han estat potenciats per, Cal Temerari és clarament una de les majors contribucions a la creació d’un projecte popular a nivell local. Un procés previ i necessari, però no suficient, per la construcció del que es podria anomenar Unitat Popular en una excepció genèrica del terme.

 

Malgrat tot, però, les sinergies entre aquest conjunt d’iniciatives ha estat baix i no s’ha generat aquesta dinàmica de transcendència del propi moviment, segurament per la falta d’un lideratge capaç d’incloure tanta diversitat. Ara bé, l’autocrítica hauria de venir en aquest punt, si no s’ha pogut generar aquest lideratge o espai unitari quina capacitat té cap actor polític d’ambicionar abanderar un espai d’unitat popular o d’esquerres en el futur proper en aquesta, la nostra, ciutat?

Julià Mestieri, fundador i expresident de Cal Temerari

Notícies relacionades