Una altra birra i una de braves!

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Satisfet amb el sopar, la conversa podia allargar-se hores així que va decidir demanar una altra copa; res, un glop per a refrescar-se novament, un tast de cervesa regalimant per la gola per a soltar-la en una conversa banal, com qualsevol d’aquelles amb els amics en un cap de setmana. Només que aquesta vegada no era un cap de setmana qualsevol. Després de més d’un any d’amargar-se als bancs dels parcs de la ciutat quan la restauració no tenia més remei que tirar la seua clientela al carrer per a complir les normes COVID-19, per fi, PER FI, podien allargar la nit.

“Ei, una altra birra i una de braves”, va cridar una de les seues amigues, sabent que aquell últim desig en al bar esdevindria el sustent d’una nit de gintònics i licors barats. No és que no tingueren la confiança suficient per a parlar sense alcohol, és que una fita així s’havia de celebrar i, en el seu cas, la celebració era ingerir més copes. Res reprovable, aparentment, després de mesos de mitges tintes, de penúries en quasi-soledat, d’una adolescència frustrada per un virus que sí que es veia vindre però ningú feia cas a qui ho advertia –“això és cosa de la Xina”, “això és cosa d’Itàlia”...

Ara, vacunats i recontravacunats, la voluntat de la trobada, del contacte físic, de mirades lascives, qui sap si algun festeig, un polvo imprevist... eren una esperança. Què dic d’esperança? Eren la revenja a tot el que havíem viscut. L’aïllament, la tristor, una generació condemnada a viure pitjor que els seus pares deixant anar tota la frustració en botellons que, per fi, PER FI, podien deixar de ser-ho per a entrar a locals d’oci nocturn.

Amb més expectatives que realitat, la nit era jove. La lluna mirava el jovent sense saber que els excessos, les aglomeracions, les ganes desenfrenades de tornar a gaudir de la nit... podien portar moltes esperances, retrobaments i també desgràcies. Sant Cugat va ser notícia per l’allau a les Carpes com podria haver-ho estat qualsevol altre lloc. Segurament hi ha hagut escenes esgarrifoses a molts altres llocs i ni ho sabem.

Segurament hi ha hagut xiques fugint d’agressors que “només volien ballar, frígides”. Segurament hi ha hagut vòmits, excés de consum –del que siga, és igual–, algun “marica de merda” en contra de persones que només volien gaudir de la nit... Quan ell va demanar l’última copa al bar només volia ballar, trobar-se, abraçar-se..., esdevindre novament la colla d’amics que inevitablement s’havia desdibuixat i que ara, per fi, PER FI, tornava a esdevindre amb la força de la lluna que s’ho contemplava tot des del cel.

Què sabia ell? Què sabia la xica de les braves? Què podia saber tot el grup d’amics de les coses per a vindre? La nit era jove i ves a saber què es presentaria davant seu. Però sí, aquella nit va ser fatídica a Sant Cugat i sí segurament ho va ser per a molta altra gent a molts altres indrets, conseqüència d’un oci nocturn amb uns paràmetres concrets, amb l’alcohol al centre. I, hòstia, qui som per a jutjar-los després de tants sacrificis?

L’alcohol, esdevingut beguda social, és un element més que se suma a molts d’altres: el masclisme, la LGTBIfòbia, les desil·lusions de generacions senceres, el malestar... “Una altra birra i una de braves” no és cap problema; ho és la conceptualització del conjunt de l’oci nocturn, de les coses ben fetes i les que s’han de revisar. I ací és on ens hem de trobar amb la gent més jove, en com repensar els gaudi del jovent per a què siga per a ells un espai segur en múltiples aspectes.

Partir de la criminalització és un error. Insistir en construir espais alternatius sense escoltar el jovent és un error que se suma a l’anterior. Potser el fòrum jove encetat per l’Ajuntament és una oportunitat de fer alguna cosa en aquest sentit o potser simplement un intent fallit més de repensar una situació que és, bàsicament, un comportament social, una part de la nostra cultura entesa en el seu sentit més ampli. I ja sabem que els canvis culturals són, potser, els més difícils d’afrontar. Una de braves, mentrestant!

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades