Un 20% de la població no té a qui explicar els seus problemes

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Les dades de la segona onada del Baròmetre Inclusiu, presentada a finals del curs polític, han deixat sobre la taula que Sant Cugat no és l’idil·li que es projecta portes enfora. Realment això ja ho sabíem, especialment quan parlem de crisi habitacional. No és casual que la meitat de la població diga que té dificultats per a pagar la hipoteca o el lloguer. Que aparega a un document és, senzillament, la constatació del que ja intuíem.

Ara bé, aquell document apunta a altres xifres preocupants, com ara que un 20% de la ciutadania santcugatenca no té ningú de confiança a la ciutat amb qui parlar de temes personals. La xarxa més bàsica apareix trencada en una ciutat de creixement ràpid i poca integració real. La gent que es mou a les entitats és sempre la mateixa i, encara que aquesta xifra no ho contempla, s’hauria de veure quantes persones de l’entitat en què es participa són de la confiança suficient com per escoltar-nos i ajudar-nos en els nostres problemes personals.

Aquest 20% ressona al meu cap com una mostra més de l’individualisme cap al qual ens porta la societat de consum i les dinàmiques comunicatives actuals, més propenses a la divisió i competició que a la cohesió. Les persones que vivim soles tot sovint ens trobem amb la solitud no volguda, amb un sentiment fins i tot d’absència que és molt difícil de gestionar. Però què passa quan aquests moments puntuals esdevenen continus? Què passa quan no és la sensació d’una vesprada d’estar blaneta –com deia la meua iaia– sinó una constatació fefaent de la falta d’arrelament?

Després d’un any i mig de pandèmia que ens ha aïllat encara més del que ja ho estàvem, pensar en aquest 20% és dolorós. Pensar que pràcticament una quarta part de la nostra gent gran viu sola, també. Veure que les càrregues de cura indispensables per a la quotidianitat de persones dependents cada vegada pengen més de familiars –i de les dones, vaja– ens porta directament a pensar en tot el treball no remunerat ni reconegut però que és bàsic per a la vida.

Les xifres també ens han de portar a pensar en la salut mental. Fa temps que els professionals adverteixen dels problemes de salut mental com ara depressions que es deriven del model social actual, una advertència esdevinguda crits amb la pandèmia. Necessitem ser conscients de la gravetat de l’assumpte i ser corresponsables del benestar del nostre entorn familiar, veïnal, d’entitat... alhora que demanar a les administracions que no deixen la salut mental com l’última actuació en la llista de prioritats de salut.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades