Temps afegit

Escric açò el matí de divendres, a falta de poc més de 24 hores per al Ple de constitució del nou consistori i encara sense concrecions del pacte de govern, tot i que sembla clar –massa of the records– que el tripartit d’esquerres no té aturador. És interessant deixar unes reflexions prèvies escrites abans que la resolució del misteri ens porte a nous dubtes, com qui va resseguint un camí ple de bifurcacions.

Els periodistes tenim pressa –i som preguntats– per a saber els detalls de quin govern capitanejarà la ciutat durant els propers quatre anys. Però de què serveix? De què ens serveix ser els primers en dir que hi haurà un pacte? De què serveix fer titulars impactants en base a suposicions, com ha fet la premsa nacional? I de què ens serveix, tenint-ho clar, ser els primers?

Allò que importa d’un pacte de govern és el qui però, sobretot, el què. És a dir, que un govern estiga capitanejat per una persona o una altra o per un partit o per un altre a priori no vol dir res. El que com a ciutadania necessitem saber és quina és la traducció real de l’acord –o del no acord–. Dir que A i B han pactat a poques hores de la constitució del consistori no serveix per a res si no es coneixen els detalls programàtics de l’acord.

Per això, i contradient-me ja al quart paràgraf, potser la pressa dels periodistes no només es deu a la societat accelerada de xarxes socials i titulars impactants sinó també a la voluntat d’explicar els detalls de l’acord per a què la ciutadania tinga com a mínim dret al rebuig abans del Ple en què es faça oficial. Però el secretisme ha sigut digne d’admirar.

 

De partida sempre és millor que la ciutadania tinga informació però saber de què es parla i quins acords i desavinences hi ha però el context pesa. Si sense concreció però amb les negociacions en marxa ja hi va haver comunicats de l’Assemblea en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC), de l’ANC i de la Joventut Socialista (JSC) –fins i tot Ramon Gutiérrez es va acomiadar del Ple demanant un pacte d’esquerres després que Sant Cugat en Comú no haja aconseguit representació–, què hauria passat si s’hagueren tingut detalls al minut?

Arribar al temps afegit i no tindre concrecions no ajuda a explicar la política i la converteix en aquella imatge caricaturesca de despatxos i bars on pactar cadires entre corredisses per a fugir de periodistes i adversaris. I ho deixe ací perquè just quan escric estes línies pensant com acabar l’article he rebut la convocatòria de roda de premsa de Carmela Fortuny. Vull que la reflexió quede en la innocència –i dubtes– de les setmanes de negociacions.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades