Publicitat

Periodisme de servei públic no és al servei del govern

Ahir em vaig despertar abans d’hora i em vaig perdre l’editorial de Sandra Rosel al Matí de Catalunya Ràdio. Poc després el vaig poder escoltar per Twitter i, amb ell, un seguit de comentaris a favor i en contra de la seua asseveració en contra de les crítiques d’Oriol Mitjà a la consellera Alba Vergés. Un “això no toca” de reminiscències pujolistes que, més enllà dels interessos partidistes de molts dels comentaris que pul·lulaven per la xarxa del pardalet, ens haurien de preocupar des d’un punt de vista periodístic.

Dir que “no toca” criticar el govern “sigui veritat o no” (sic) és realment preocupant perquè una de les funcions clau del periodisme és, precisament, fiscalitzar el poder i contrastar la informació per saber què és veritat i què no ho és. Acompanyar-ho d’una volguda infantilització de la ciutadania, que “només sap que porten un any molt complicat, amb tot de cap per avall, quedant-se a casa, patint, en molts casos amb familiars malalts, morts, molts d’altres sense feina, amb ERTOs” (sic), és prendre’ns per idiotes.

La nostra alcaldessa ha defensat l’editorial dient que “toca donar-se suport entre institucions i entre tots els sectors o no avançarem”, donant per vàlid un tancament de files amb el govern que de forma puntual pot quedar com una anècdota però que de forma continuada és un flac favor a la democràcia. Altres defensors de l’editorial han saltat dient que les crítiques a Rosel tenen molt a veure amb la seua condició de dona jove, obviant que gairebé tothom parla del contingut i no de qui el diu.

Alhora, un grapat de crítics amb l’editorial –començant pel propi Mitjà al primer tuit de resposta– han començat a dir que és un text que no ha escrit ella, donant a entendre que Catalunya Ràdio està sotmesa al control polític. Se sumen així a les crítiques que durant dècades han llençat els sectors més espanyolistes sobre un suposat control polític de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que, de ser cert, ningú s’ha plantejat solucionar escoltant els treballadors.

El Sindicat de Periodistes de Catalunya porta anys exigint millores i més llibertat dels professionals que hi treballen, el darrer cop aquest juliol demanant que s’ature la ingerència política però, sobretot, evidenciant que el Consell està caducat i que els polítics no s’han posat d’acord per a renovar-lo: “Reiterem la crida als grups parlamentaris perquè, al marge de les expectatives electorals, procedeixen a renovar el Consell, abans que no es compleixi un any des de l'aprovació de la Llei”. El Comitè d’Empresa, altres sindicats, periodistes a títol individual... també s’hi han pronunciat però no els hi fan cas perquè resulta molt més divertit repartir-se el pastís que escoltar qui el fa possible.

El debat a l’entorn de l’editorial de Rosel deixa en evidència aquells qui fan soroll per a no canviar res i també ens presenta un debat periodístic interessant. Un mitjà públic ha de tindre editorials? Realment se sap qui opina? Es diferencia clarament el periodisme de l’opinió? Com es compagina el servei públic en temps de pandèmia amb la tasca indispensable de fiscalització del poder?

I no és fàcil parlar-ne en un marc de periodisme deslegitimat. No és fàcil quan Sandrine Morel –per no citar els típics (pseudo)periodistes– publica un article d’opinió vestit de notícia a Le Monde del dijous passat en què posa el govern de la comunitat de Madrid d’exemple d’un suposat fracàs de la descentralització de la salut a Espanya i col·locant el govern d’Ayuso al mateix sac que el govern de la Generalitat. No és fàcil afrontar un debat tan ampli amb periodistes fent passar per informació les seues opinions, en un context tan hostil per a la professió, en una situació de crisi generalitzada i tenint un mar d’exabruptes al Twitter.

Però, alhora, és sa. La funció política i el periodisme són oficis de projecció pública, sotmesos a les crítiques de la ciutadania. I així ha de seguir sent. El que hauríem de fer és redirigir el debat i, en lloc de dilapidar Rosel per se, entendre i afrontar els debats que s’obren darrere d’un editorial que moltes persones creiem desafortunat.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades