L’entrellat del municipalisme o el despropòsit d’un pacte

Enmig de crits de 155 i 3%, de faltes de respecte als representants polítics, d’un quasi-assetjament per xarxes, de pintades a seus, d’un Polònia que és incapaç de posar una mirada local a les eleccions municipals a no ser que parle de Barcelona, d’una part de la ciutadania exaltada encara amb el no-res i de tantes altres mostres de sorpresa i/o preocupació davant un pacte de govern que encara no ha tingut grans traduccions reals, és el moment d’aturar-se.

Fa dies que els partits signants del pacte fan pedagogia de l’acord, una estratègia bastant insatisfactòria per a aquelles persones que han decidit que l’eix nacional és el central a la política catalana –també als municipis–. Però no es tracta d’explicar les suposades bondats d’un acord que ja veurem si aporta benediccions o penitència. Es tracta de dir que som un municipi i tenim dinàmiques pròpies que s’escapen de l’eix nacional.

Estaria bé sentir als polítics de Junts per Sant Cugat rebatent els arguments locals que han portat l’acord ERC-MES, PSC i CUP-PC perquè si un pacte tan estrany ha sigut possible és perquè hi havia molts punts en comú en les esferes que deixen les independències i estats federals de banda. I sí, Junts tindria moltes coses a dir i de ben segur que en alguns casos desmuntaria part de l’argumentari del tripartit.

Però no, només es parla de blocs en clau nacional; una avorrida dinàmica que ha arrelat a la nostra societat com un fet inamovible, per molt que la majoria de forces del Ple de Sant Cugat considere que ja està bé de convergents i dels seus hereus. Deixant de banda els motius més o menys formats per a un canvi de govern, el debat ha perdut perspectiva local perquè, em tem, la política municipal ha esdevingut l’apèndix d’una lògica que se li escapa.

Sí, la política municipal és el remolc de la nacional tot i que si parlem del catalanisme (en sentit ampli) no hem de perdre de vista que la política nacional ha estat molt vinculada a l’aparença. Durant anys la Generalitat ha jugat a simular tindre més poder del que realment tenia i, mentrestant, aconseguir una miqueta de peix al cove en l’etapa autonomista i de no sé ben bé què durant el procés –sense menystindre la força d’aquest moviment ni les seues legítimes aspiracions.

La situació és complicada i, alhora, l’independentisme ha d’acceptar que tot el sofriment dels últims mesos, amb gent empresonada i a l’estranger, no ha servit per a apropar-se al gran objectiu. De fet, potser per un excés de confiança institucional tot i les grans mobilitzacions populars, la República és un miratge quasi anecdòtic en plena fase de replegament i redefinició de l’independentisme. Ara, obstinadament, els partits juguen la carta dels presos i exiliats polítics fins a l’absurd d’haver-los de preguntar per cada pacte local.

És com si l’objectiu haguera deixat de ser traure’ls de la presó per a considerar-los uns fars espirituals en les pugnes entre partits, el que no deixa de ser un flac favor a la causa independentista i, sobretot, a la reivindicació de drets més enllà de la política partidista que moltes entitats han intentat fer. Amb tot, s’acaba banalitzant el llaç groc i el que significa, el que pren forma amb alguns actes de vergonya aliena que cada cert temps recorren Catalunya.

Però deixem l’eix nacional; parlem de Sant Cugat. El pacte de govern no entén de tot el que li recriminen i això és el seu punt dèbil, sí, però també té molts punts forts que queden amagats darrere del 155. El tripartit és possible per un recorregut històric en clau purament local però la gent no segueix la política local i els partits i els mitjans segurament hem fallat perquè la majoria de la ciutadania continua sense conèixer l’entrellat del municipalisme.

És com si la política municipal no servira per a res; una mirada fàcilment extrapolable a altres àmbits. Per a no ferir sensibilitats tiraré del meu ofici: A l’igual que hi ha molts periodistes que utilitzen els mitjans locals com un trampolí a altres esferes suposadament més dignes i pel camí es deixen les grans oportunitats que dona el periodisme local, els partits massa sovint entenen el municipi com una moneda de canvi i si això es trenca l’acusació dels damnificats fàcilment pot apuntar a temes no locals perquè saben que la ciutadania ho entén més que parlar de plans d’equipaments, taules d’emergència i altres paraules massa estranyes.

Així que, sense perdre l’ull a les tensions en clau nacional que puga tindre el tripartit, el que ens cal és estar ben pendents de com es tradueixen els seus eixos programàtics benintencionats. És del fracàs o mèrit d’aquests des d’on es podran demanar responsabilitats de forma clara ja que això sí és el seu compromís en clau local i no caminar cap a repúbliques o estats federals que no només no són competència municipal sinó que, a més, ni tan sols apareixien en forma d’accions concretes als seus programes electorals.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades