L’adéu de Maria Dolors Renau

Se n’ha anat sense fer soroll, com va decidir viure la política en els seus darrers dies. Maria Dolors Renau, socialista de cor i de cap, va deixar enrere l’etapa institucional per a entrar a l’activisme de barri des de l’Associació de Veïns del Centre-Estació. Amb el seu currículum pot semblar una anècdota començar un comiat per ací però, ben vist, la seua implicació des de la base abans i després de la vida institucional demostra aquell saber fer que malauradament bona part de la política actual ha perdut.

Sempre m’he mirat la Dolors com una sàvia, una persona que, fins i tot abans d’haver-me parat a descobrir les seues perícies en la política de la transició i la immediatament posterior, em transmetia una experiència de vida que era de lluita. Perquè entre la Dolors que parlava català d’amagades per a no ser enxampada per la Guàrdia Civil a una família que tenia guardada una senyera per a què no oblidara quina era la bandera del seu país i la Dolors de l’associació de veïns no hi ha grans diferències i sí un gran tret en comú: el compromís amb la societat.

Dolors va entrar al socialisme quan era una esperança i el va representar a les institucions quan una incipient democràcia començava a consolidar-se set anys després d’un intent fallit de colp d’estat. Primer va estar al Parlament Europeu –quan la Unió Europea no despertava tantes reticències– i després al Congrés. Ho va fer la mà del PSC, el partit del qual no ha renegat ni en els moments més difícils; i així li ho han reconegut els companys i companyes socialistes de Sant Cugat.

Des del socialisme no només ha defensat la socialdemocràcia i, en conseqüència, la classe obrera sinó que també ha fet bandera del feminisme. M’ho deia en una entrevista la tardor passada: al Congrés eren poques, massa poques dones. L’esperança feminista que vivim en aquests dies mama directament de la valentia d’elles i de l’intent d’incorporar una incipient perspectiva de gènere en la vida política espanyola.

Això la va portar a presidir la Internacional Socialista de dones entre el 1999 i el 2003, un d’aquells espais internacionals per a intentar l’avanç de les dones enmig d’una societat patriarcal. El seu compromís no l’ha abandonat fins a darrera hora, sense por a opinar en els grans debats oberts en el feminisme actual. Obertament abolicionista en quant a la prostitució i defensora de la llibertat de les dones respecte als homes dins i fora de casa, Dolors era una clara hereva de l’onada feminista que va recórrer el món entre els anys 60 i 70 i que explica els avenços aconseguits en les darreres dècades.

Tots som víctimes del nostre temps però ella va decidir que era el moment de canviar eixos temps, fer-los evolucionar reflexionant-nos i portant-nos a un futur més esperançador. Una empenta que mai li agrairem prou i que la seua mort no ens ha de fer oblidar. Gràcies per tot Dolors.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades