Publicitat

La gent gran no pot anar en bici

En l’Audiència pública del darrer Ple es va generar un debat sobre l’anella verda amb veus favorables i desfavorables i també amb una moció rebutjada que demanava revertir els canvis efectuats durant els darrers mesos. Un dels tuits d’elCugatenc –que vaig fer jo mateix– incorporava una foto amb dues pancartes, una de les quals lluïa el cartell: “La gent gran no pot anar en bicicleta”. De sobte, diversos usuaris van començar a respondre amb fotografies de gent gran anant en bicicleta i amb iniciatives ciclistes en què la gent gran és protagonista.

Que la gent gran no pot anar en bici és una afirmació absurda per falsa. Potser hi ha molta gent gran que no pot anar en bici, certament; a l’igual que tots els menors d’edat no poden conduir un cotxe i no per això diem que s’han d’eliminar les autovies. La gent gran no només sí pot anar en bici sinó que, si pot fer-ho, li convé per motius de salut directa –activitat física– i indirecta –menys contaminació.

Però l’afirmació amaga al darrere una mentalitat que no tenim més remei que canviar si volem tindre una mínima opció de futur. Considerar que el transport enemic de la gent gran amb problemes de mobilitat és la bicicleta perquè s’ha fet un carril bici al centre de la ciutat és tindre en ment que els carrers han de ser per als cotxes, que quan algú té problemes de mobilitat només es pot desplaçar en cotxe i que, per tant, treure-li presencia al cotxe és restar capacitats de mobilitat.

Precisament és al contrari. Treure-li espai al cotxe permet una mobilitat més lenta, pensada en la gent que va a peu o amb estris com cadires de rodes, caminadors i altres vehicles de mobilitat personal pensats per a persones amb mobilitat reduïda. Alhora, desincentivar el cotxe ha de permetre a la llarga que només en facin ús les persones que no tenen més remei, entre les quals es poden incloure les que tenen mobilitat reduïda i han de fer desplaçaments llargs que no estan connectats de forma eficient amb transport públic adaptat.

Això ens dibuixa una mirada més propera a la plantejada per aquells que defensaven la mesura al Ple. L’anella verda és una mesura increïblement tova davant els reptes de mobilitat i contaminació que tenim a sobre. O s’hi aprofundeix o serà una anècdota innecessària. L’anella té sentit si està connectada amb altres carrils bici, si s’acompanya d’una millora del transport públic i si es fan més polítiques per a què la gent deixe d’utilitzar el cotxe d’una vegada –i posaré el meu cas: agafe el cotxe un cop a la setmana per a evitar que es descarregue la bateria però el necessite perquè quan vaig a visitar a la família i a alguns amics la connexió en tren és tan precària que puc perdre mig dia per a fer 500 quilòmetres–. Reduir el cotxe implica pensar en la mobilitat a petita i gran escala.

Evidentment, tots aquests canvis són de mentalitat i també de comportament social. Són canvis glocals, que pensen en el nostre municipi però apunten a una transformació global (quasi)sistèmica que estem obligats a fer si no volem un col·lapse climàtic definitiu. Pel camí s’ha de tindre en compte els seus efectes contradictoris, per exemple, l’efecte sobre un comerç local que generalment té uns criteris ambientals més positius que les grans empreses. Així que el govern té el repte per davant d’ajustar aquestes mesures per a què desincentivant l’ús del vehicle privat a motor es mantinga el comerç de proximitat.

Segurament hi ha qui aposte per una transformació de la mobilitat cap a l’energia verda. Però això només és factible si reduïm el número de cotxes privats ja que l’esforç energètic i d’extracció de matèries primeres per a transformar tota la flota actual només ens pot portar al col·lapse. Així que la mobilitat elèctrica ha de ser compartida –cotxes– i, a ser possible, comunitària –autobusos, trens, metros, tramvies...–. En cas contrari, no només no ens haurem atrevit a canviar les bases de la insostenibilitat ecològica del nostre sistema sinó que, a més, fracassarem pel camí.

El regidor de Mobilitat, José Gallardo, apunta parcialment a aquesta idea quan parla de connectar més carrils bici, també amb l’anella verda. Li queda entomar el nou contracte de transport urbà i la transformació de la flota imprescindible. S’hi fan passes i per això oposar-hi formalment és una irresponsabilitat, però alhora cal demanar més esforços. Ens hi va la vida.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades