Jugar-se la vida en bici

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Puge pel carril bici de Rius i Taulet. A la cruïlla amb Lluís Companys m’ature al semàfor. Quan es posa taronja deixe passar la gent pel pas de vianants i reprenc la marxa. Els cotxes que venen per la part alta de Rius i Taulet tenen el semàfor verd. Una moto passa el semàfor verd però no s’atura a la intersecció on hi ha una senyal per cedir el pas. Seguisc avançant i no té més remei que aturar-se un cop ja ha passat la senyal viària. Em mira malament. Ja a Lluís Companys em situe al mig del carril compartit cotxes-bicis i des de la moto em crida: “Carril bici!” El senyor intenta amb aquell crit que vaja pel carril bici segregat, que és contra-direcció.

Esta és una anècdota d’una problemàtica constant. És un dels llocs per on passe habitualment amb la bicicleta i quan no hi ha qui crida, hi ha qui et mira malament, qui et tira les llums... L’altre dia ho vaig explicar amb un fil a Twitter i, sense ser un èxit sense precedents, més d’un usuari va explicar les mancances de l’anella verda, concebuda com a urbanisme tàctic però amb moltes millores a aplicar: els cotxes i camions que invadeixen el carril bici, la cruïlla amb el carrer Josep Anselm Clavé o el tram d’un únic sentit del carrer Àngel Guimerà –el que de facto converteix l’anella en una no-anella.

Hem de felicitar el govern per la valentia d’aplicar una mesura com aquesta. Pacificar els centres de les ciutats és una aposta necessària per a tindre ciutats més amables i menys contaminades. Aconseguir que la convivència es faja des del respecte és essencial, sempre pensant que les ciutats han d’estar pensades per a les persones que van a peu, en segona instància per a les que aposten per la mobilitat activa, després per al transport públic i al final del tot el transport a motor privat; vaja, just el contrari de l’urbanisme majoritari a Sant Cugat i arreu.

Apostar per la mobilitat activa però no garantir-ne la seguretat és contraproduent. D’una banda, les persones que inicialment se senten cridades a fer servir la bicicleta poden renunciar-hi per la inseguretat a la qual s’exposen, moltes vegades per la impunitat de vehicles a motor que no tenen problema en saltar-se les senyals, com a l’exemple que posava al principi de l’article. D’altra, les infraestructures –és molt dir infraestructura a pintura al terra, que és el que és en molts casos– insegures poden tenir poc ús i, llavors, la ciutadania que no aposta per la mobilitat activa té la sensació de malbaratament de recursos i de complicació de la mobilitat per a un retorn baix.

Si a tot això li sumem el comportament incívic de molts usuaris de la bicicleta que no respecten les senyalitzacions, que no baixen de la bici en els carrers de vianants molt concorreguts o que van a Collserola a molt més de 20 quilòmetres per hora i, de vegades, per corriols; acabem tenint una falta de respecte creuada, una estigmatització dels ciclistes, una generalització dels comportaments dels cotxes, una ciutadania que va a peu que se sent multiamenaçada...

D’una banda, necessitem més consciència. Entendre que les ciutats són complexes i, mentre tinguem espais de convivència de tantes mobilitats –cosa que sembla inevitable excepte en la vianantització dels nuclis–, ser curosos amb les normes de circulació per a evitar que la convivència esdevinga més conflictiva. D’altra, hem d’exigir infraestructures segures a les administracions que aposten per la mobilitat activa. En aquest sentit, el govern de Sant Cugat hauria de començar a consolidar l’anella verda corregint els espais més problemàtics.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades