Història d’una declaració, i uns quants agraïments

Per la quantitat de gent que em pregunta crec que no cal explicar com és que he acabat investigat per un suposat delicte penal de desordres públics per la vaga general del 21F. Aquell dia vaig ser al tall de vies a l’estació d’FGC per a cobrir-lo com a periodista i, tot i que em vaig acreditar com a periodista, he acabat investigat, el que no deixa de ser misteriós si es té en compte que ningú em va fer una identificació formal amb DNI, carnet de conduir, passaport...

10 persones més han tingut la mateixa sort que jo. Dues ni tan sols eren a les vies. Podem obrir un debat sobre la idoneïtat d’una acció de protesta a les vies del tren però no se’ns ha d’oblidar el context, una vaga general, ni la reacció dels manifestants: marxar sense generar problemes quan els Mossos d’Esquadra van obligar-los. I sí, ens agrade o no, les protestes –emparades pel dret a vaga, a manifestació i reunió– utilitzen l’espai públic i l’alteració de la quotidianitat com a forma de visibilització.

Estem parlant de l’inici d’un procés judicial que pot acabar amb sentències penals condemnatòries, és a dir, presó o com a mínim antecedents per manifestar-se –i informar o passar pel lloc erroni en el moment menys adequat– en un dia de vaga general. És possible que tot quede en res perquè l’atestat policial està carregat d’imprecisions que ja em vaig encarregar d’esmenar en la declaració però el mal tràngol ens el fan passar.

L’arbitrarietat i l’aparent desídia policial fan pensar que potser tot plegat és una estratègia, la mateixa estratègia per la qual el Mapa de la Censura del 2019 que elabora el Grup de Periodistes Ramon Barnils ja té detectades 13 limitacions de la llibertat de premsa per resolucions judicials, actuacions policials o denúncies que poden obstaculitzar la feina de periodistes i mitjans. Si els periodistes hem de témer treballar i la ciutadania en general manifestar-se, llavors potser ens ho pensem dues vegades abans d’actuar.

Però no, no ho aconseguiran. Perquè quan s’entra en aquestes dinàmiques perverses l’exercici periodístic i la protesta social esdevenen més indispensables que mai. Es tracta de defensar els drets exercint-los. El suport mutu i la solidaritat juguen un paper indispensable. Això és justament el que vam veure el passat dia 8 quan vam anar a declarar al jutjat de Rubí, un munt de gent amb pensaments diversos fent-nos costat.

És d’admirar la capacitat dels amics i amigues de l’assemblea ciutadana de suport i de la resta de l’entorn d’elCugatenc –amb esment especial a la Plataforma de Pensionistes, si m’ho permeteu– de fer-me costat posant sobre la taula l’element diferencial respecte a la resta d’investigats, l’atac a la llibertat de premsa, al dret a la informació i a la llibertat d’expressió. Perquè això que ens ha tocat viure és molt més que un error o una negligència policial en un atestat.

 

I no, no és un cas aïllat. La mateixa vesprada del dia de la declaració la Policia Local no em va deixar accedir a l’Ajuntament per a cobrir la concentració reivindicativa que feia Arran Sant Cugat. Poc després, arran la publicació d’un reportatge conjunt amb BellaterraDiari, hem rebut amenaces –de moment sense concreció– d’una possible querella. Sí, fer periodisme s’ha convertit en un ofici de risc però som molts els que estem disposats a baixar al fang i defensar el més bàsic sempre que calga.

I sí, això també ho vaig dir a la declaració; que jo aquell dia estava treballant però que, a més, no té sentit obrir una investigació a un periodista que exercia la seua faena ja que tots els agents ho sabien. Perquè en nom de l’ordre públic s’ataquen drets bàsics que ha costat segles de lluita aconseguir. Resignar-se i callar seria una traïció a totes les persones que han lluitat per aconseguir-los, per les que encara ho fan a països on la llibertat de premsa està molt més qüestionada i per aquells que intentem que no hi haja ni un retrocés.

Amb aquest article volia posar unes bases de què és periodisme per a elCugatenc i per a mi mateix. Perquè des d’aquesta definició no retrocedirem. Gràcies a totes les persones que ens heu donat suport aquests dies. Entre totes batallarem per a no fer cap pas enrere i, quan estratègicament siga possible, seguir avançant. La història no és un camí cap a la millora però si ens unim podem aproximar-nos-hi.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades