El preludi d’un pacte impossible?

Agraïsc la consideració que em té molta gent però ni sóc vident ni influent en la política com per a determinar si hi haurà un pacte independentista, d’esquerres o un govern en solitari. Són bastants les persones que s’ho pregunten i ho comenten. Acudeixen als periodistes pressuposant que tenim alguna informació extra que realment no tenim perquè encara ni existeix. Les cinc candidatures que tindran representació al Ple durant el mandat que començarà en breus tot just comencen a parlar internament i amb la resta de forces així que d’especulacions se’n poden fer moltes i de concrecions més bé cap.

Al màxim que puc aspirar en la meua condició de periodista és compartir algun missatge i conversa amb polítics i gent de base dels partits afectats. I amb molta molta sort potser aconseguisc que alguna de les trobades no siga off the record. Però res més. Els periodistes estem al mig de tot plegat com uns personatges a esquivar, no siga cosa que acabem publicant res que desmunte les negociacions o un hipotètic preacord.

Però sí, és cert. Després de 32 anys en què només hi havia una alcaldia possible ens plantem en ple 2019 i això ja no està tan clar. Carmela Fortuny obre negociacions però no sap si seran fructíferes perquè els mateixos negociants poden parlar entre ells per a fer-la fora. De fet, els partits d’esquerres –ací incloc ERC-MES, PSC i CUP-PC– tenen l’obligació d’intentar el pacte però no perquè ara em vinga més o menys de gust aquest pacte sinó perquè han centrat la campanya en aquest canvi.

Mireia Ingla, d’ERC-MES, ha reiterat la seua voluntat de guanyar i ser el pal de paller del pacte. Sap que anant amb Fortuny té molt difícil ser alcaldessa i, en canvi, en les esquerres sí pot agafar la vara de batllessa. El PSC, com de certa manera també els republicans en clau pressupostària, està dolgut per com va acabar el pacte de govern i, a més, amb quatre regidories té molta capacitat de maniobra i influència, més que abans de les eleccions.

Finalment, la CUP-PC ha parlat insistentment del model de ciutat. És cert que amb el pacte d’esquerres que es dibuixa sobre la taula no és possible en els termes que agradaria als cupaires però entre una transformació gradual i el manteniment del que hi ha el seu electorat no té dubtes. El debat està en quina fórmula pren l’hipotètic acord. Tots al govern –a tots els partits hi ha gent disposada a fer-ho– o algú a l’oposició?

La complexitat d’un suport des de fora és que el govern dependria d’aquest suport i quedaria amb només una regidoria més que Junts per Sant Cugat si el pacte és ERC-MES amb el PSC o amb les mateixes regidories si és amb ERC-MES i CUP-PC. Ciutadans amb els seus tres regidors podria esdevindre determinant i a un govern d’esquerres no li convé que la pressió li vinga de la bancada liberal. Però el todos a una no és tan fàcil tant per les diferències en l’eix dreta-esquerra com (sobretot) per l’eix nacional.

 

És cert, però, que el procés no ha marcat la cursa electoral encara que potser sí ha estat determinant en el resultat. Junts per Sant Cugat ha parlat de model de ciutat, ERC-MES de temes en clau local com habitatge i seguretat, el PSC també amb habitatge i ocupació i la CUP-PC impugnant el model de ciutat que defensen els primers. Ciutadans, que sí ha parlat més en clau nacional, també ha reivindicat temes locals com ara la transparència i la seguretat. És a dir, pressuposar un pacte en clau nacional seria contradir-se però tot està per veure.

És cert que els partits sempre defensen la clau municipal perquè tothom s’ha de mostrat interessat pel poble però no és menys cert que hi ha negociacions en esferes superiors que poden marcar directius i indicacions que condicionen moltes coses als municipis més grans –i estem entre ells–. Segurament el que passe en aquestes esferes que se’ns escapen als periodistes locals també condicione el que puga passar a nivell de país. Hi ha veus que apunten a eleccions catalanes a la tardor, Gabriel Rufian els ha posat data al febrer i hi ha qui diu que el març seria una bonica revenja al Mas o març.

Amb tants fils per cosir també queda l’opció d’un govern en solitari, amb una fragilitat importantíssima. I si la fragilitat és tan gran és, justament, perquè la resta de candidatures tenen la capacitat de posar-se d’acord en eixos estratègics bàsics del mandat. Aquesta possible estratègia conjunta a l’oposició és una bona base per a aproximar-la a un pacte de govern. Junts per Sant Cugat ha de saber jugar les seues cartes per a aturar-ho i convèncer que amb ells al govern també es poden fer moltes de les coses que les esquerres porten al programa.

Els propers dies seran determinants perquè estem en el preludi d’un hipotètic pacte aparentment impossible. Però la paraula pacte serà determinant aquest mandat perquè si no s’aconsegueix de partida –o fins i tot aconseguint-lo però sense una majoria àmplia– haurà de tornar cíclicament per a aprovar polítiques, projectes i, sobretot, pressupostos municipals. El dia 15, al Ple d’investidura, tindrem moltes més pistes i qui sap si un acord.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades