El malestar col·lectiu

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Va començar l’estiu com una forma de retrobar-se amb les amistats amb les quals durant el curs és gairebé impossible coincidir per horaris contradictoris, obligacions quotidianes, distàncies accentuades... Les trobades i les converses disteses van començar a aflorar totes aquelles coses que no es diuen per xats sinó que s’expliquen cara a cara, disposats a plorar, a rebre una abraçada, al que calga en base a l’estima de l’amistat, un tipus de relació revolucionària perquè fuig de la lògica mercantil del nostre sistema.

Un amic es va agafar la baixa per depressió i compagina la psicòloga amb el psiquiatre, un altre amic també ha agafat la baixa per depressió després d’haver afrontat l’avortament d’un fill volgut, un altre no sap quan s’instal·larà a la seua nova casa per problemes burocràtics, una altra té el cul pelat d’hores treballades per a obtindre un sou que no li permet viure al poble on treballa, una altra està estancada i em sorprèn dient-me que té la sensació d’haver perdut mitja vida per no haver pres una decisió dificilíssima uns anys abans –tot i que al final la va prendre, que és el que importa–, un altre ha començat a anar al psicòleg perquè té ansietat i també es troba estancat sense saber afrontar el futur perquè segueix vivint a casa dels pares i té una pressió social enorme per a tindre parella, un altre vol tindre parella però no troba els espais on conèixer altres xics perquè sap que les aplicacions el sotmeten a la lògica de mercat –com tantes relacions que no es cuiden i, quan fallen, es tiren a la brossa a l’espera d’un producte millor– i un altre es troba enfonsat després d’haver perdut la parella que més havia estimat fins el moment i dubtant a cada moment si és un adéu per a sempre o si tornaran a estar junts.

Tot això són només algunes de les mostres del que m’he trobat en este estiu. No negaré que jo soc un d’eixos amics. Totes les històries, ací resumides en una frase, són reals i ens han portat a cuidar-nos mútuament perquè les persones, com a éssers socials, tendim a resoldre els nostres problemes de forma col·lectiva –el que em recorda el que vaig expressar en un altre article arran de la manca d’enxarxament a Sant Cugat–. Però, tot i veure que cadascú es trobava amb detonants diferents, és inevitable pensar quin és l’element comú d’aquest malestar col·lectiu que fa que problemes que tothom es troba a la vida ara ens porten a ansietat, estancament...

La ciutadania, especialment les generacions més joves –però no exclusivament–, viu sotmesa a un marc d’inestabilitat. Amb lligams socials mediatitzats i les relacions enteses com a béns de consum, inestabilitat laboral, contractes temporals i precaris, preus altíssims per accedir a un habitatge, desarrelament al lloc on vivim, formació acadèmica que sembla paper mullat i un munt d’expectatives frustrades com a mostra que, efectivament, moltes generacions no tindrem el nivell de vida dels nostres pares; ens aferrem a espais d’estabilitat que en alguns casos tenen forma de parella, d’amistat, d’aficions...

La pandèmia no és culpable de res d’això. Ho és, en qualsevol cas, un sistema que ens empeny a l’individualisme i a la precarietat. Però la pandèmia, especialment el confinament, sí ha tingut un efecte clar: l’aïllament extrem. La separació forçada i encara no revertida totalment ens ha distanciat i ens ha portat a la intempèrie. No és que la pandèmia ens haja afectat negativament per se, és que ens ha eliminat o tensionat els espais d’estabilitat i amb això s’han ajuntat tots els ingredients per al col·lapse.

Davant de discursos revestits d’autoajuda que repeteixen la lògica neoliberal individualista per a dir que el nostre benestar és responsabilitat individual de cadascú de nosaltres, cal posar sobre la taula la mirada global, sistèmica. No, no estem fotuts i fotudes perquè haguem fet res malament. És perquè estàvem a la intempèrie, mirant el precipici. Només ens quedava caure. I ací hi ha generacions senceres, caient.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades