El foc com a conseqüència

L’empresonament del raper Pablo Hasél ha iniciat una nova onada de protestes a nivell estatal, recordant les mobilitzacions de pocs dies abans a Linares per l’agressió de dos agents de la Policia Nacional, les de la sentència del judici del procés, les dels barris obrers de Madrid en contra de les mesures de restricció que diferenciaven els barris rics dels pobres, les del 2017 i 2018 a Múrcia contra el mur que dividia barris sencers per fer passar l’AVE per superfície o les del 2014 al barri del Gamonal (Burgos) contra l’obra faraònica de la construcció d’un bulevard.

Recorde la pintada que hi havia a Alcoi aquell 2014 –“Gamonal arde. Aquí huele a humo”– i com indirectament recordava totes les mobilitzacions obreres d’aquella ciutat ara víctima de la centralització en les capitals. L’Alcoi dels fets de 1821 en què es van destruir màquines de les fàbriques –i es va enviar l’exèrcit per a reprimir-ho–, el de la revolució del Petroli (1873) que va matar un alcalde després que aquest ordenara reprimir amb armes les manifestacions obreres i el posterior control obrer de la ciutat durant cinc dies, el de les multitudinàries manifestacions de les dones obreres de la Mistera a principis del segle passat i el de les vagues i repressió en paral·lel a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).

I a la capital catalana, la rosa de foc, no només amb exemples com la Setmana Tràgica; també la vaga de la Canadenca (1919) o les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil: “Por primera vez en mi vida, me encontraba en una ciudad donde la clase trabajadora llevaba las riendas. Casi todos los edificios, cualquiera que fuera su tamaño, estaban en manos de los trabajadores y cubiertos con banderas rojas o con la bandera roja y negra de los anarquistas; las paredes ostentaban la hoz y el martillo y las iniciales de los partidos revolucionarios; casi todos los templos habían sido destruidos y sus imágenes, quedamas” [(Homenaje a Cataluña, George Orwell, 1938), faig la cita en castellà perquè tinc el llibre en aquest idioma].

No cal anar a ciutats industrials per trobar-s’ho. Al Sant Cugat rural de principis del segle passat, el moviment rabassaire, amb la força de la Unió de Rabassaires i la Unió Santcugatenca com a espai de trobada de les esquerres, va ser clar amb conflictes a la verema del 1931 amb la decisió dels rabassaires de no pagar els propietaris fins que es resolgueren les revisions dels contractes en marxa, el que va provocar la detenció dels rabassaires Joan Mas Jané, Domènec Solà Puigoriol i Albert Llunell Debesa. La resposta va ser una crida a la vaga i una manifestació massiva.

També a l’octubre del 1934 Sant Cugat va mostrar la seua vessant més revolucionària amb la declaració de la República Socialista Catalana des del balcó de l’Ajuntament a la plaça de Barcelona per part de membres del Bloc Obrer i Camperol, que van acabar ocupant l’Ajuntament i prenent les armes. No es van rendir fins que es van veure envoltats per la Guàrdia Civil, arribada d’altres municipis.

Quan es parla de fil roig de la història no és en va. I aquest fil roig ha anat acompanyat, de vegades, de violència i, d’altres, d’autodefensa. Agradant més o menys la destrossa del mobiliari urbà que hem vist de nou aquests dies, criminalitzar-ho com a producte d’una minoria –amb tots els adjectius que s’han vist per a qualificar-la– suposa no entendre aquesta memòria social que ens diu que en moments d’amenaça l’organització popular més o menys espontània sempre ha estat contundent. I clar, no és el mateix un contenidor que una botiga, una comissaria que una persona. No tot es pot posar al mateix sac.

El foc no és el fi, és la conseqüència del retrocés de drets, de la manca d’expectatives socials, del cansament continuat d’una part de la població que cada vegada se sent més exclosa i amenaçada; i amb cada vegada més amenaces. És una forma de pressió i d’indignació cansada de les palmadetes a l’esquena i els canvis mínims –i els retrocessos–. Entendre el foc com a conseqüència –com a símptoma per a qui arriba tard– ens ha de portar a parlar de les causes, de les condicions materials i dels drets de la gent. I treballar per a no deixar ningú enrere i teixir un país sense exclusions, però no com a lema de campanya sinó com a polítiques reals. Mentrestant, més o menys assíduament, el foc persistirà.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades