El fluir de les identitats

Al segon aniversari del primer d’octubre i, sobretot, en l’acte sobre el Consell per la República del dia següent es va dir en diverses ocasions la paraula identitat, en aquest cas vinculada a la catalanitat. Em va sobtar perquè durant els darrers anys bona part de l’independentisme havia anat desvinculant-se de la lògica identitària per vincular-se a la social, que –més o menys d’acord amb les aspiracions de tindre un Estat independent– és molt més atractiva per a aquells que no són catalans de soca-rel, el que no vol dir que renunciem a defensar la cultura catalana no només pel valor que té per ella sola sinó també per la capacitat cohesionadora.

També hi ha gent que es troba amb altres persones que imposen la seua identitat: “Tu eres homeˮ, tot i ser una dona trans, per exemple. O gent –i quan dic gent dic jo mateix– que en un diferència temporal mínima es troben amb persones que els diuen gais, bisexuals i heterosexuals; el que és bastant absurd perquè cadascú viu la seua orientació sexual i la seua vida sexo-afectiva com vol i, en qualsevol cas, és la resta de la societat qui necessita encasellar-los en una etiqueta estanca.

El món està ple de conceptes que serveixen per ficar-nos en marcs mentals quadriculats tant com a individus com col·lectivament. I segurament és útil per a intentar simplificar una realitat que és complexa, increïblement fluïda i diversa. És una forma de simplificació que ben entesa és tremendament útil però (volgudament) mal entesa no és més que una font d’estereotips i divisions innecessàries.

Així, hi ha paraules que s’imposen amb tot un significat ocult però latent i que ens serveixen per a definir perfils: català, indepe, gai, feminista, antiespecista... Són paraules que tenen sentit per elles soles, que algú pot decidir acollir-les com a part del seu ser i de la seua forma de pensar però que moltes vegades són utilitzades com a arma llancívola, sobretot quan es vincula a estereotipis o mentides evidents com ara (amb les mateixes paraules): català = agarrat, indepe = terrorista, gai = viciós, feminista = hembrista, antiespecista = desconeixedor del món rural...

I, potser, per començar a respectar-nos ens caldria entendre que les identitats no són espais estancs i que, per tant, no té sentit carregar d’estereotips aquestes etiquetes que ens ajuden a entendre el món. Un català pot ser o no ser agarrat, pot ser nascut als Països Catalans o a qualsevol altre lloc del món, pot tindre el català de llengua materna o no... I així amb totes les paraules que a poc a poc han anat agafant un volgut caràcter pejoratiu per part d’algunes persones.

 

Però, alhora, també s’ha de tindre en compte que la identitat –si és que realment existeix i com a constructe social no és un gran muntatge buit de valor– és fluïda, es mou. I això passa tant en la identitat col·lectiva –es veu quan es revisen tradicions com ara les pubilles a Lleida o l’ús d’animals en festivitats com els tres tombs– com en les individuals –quan canviem d’ideologia o sumem nous valors a la que ja teníem, quan eixim de l’armari...

Així que potser ja està bé seguir parlant d’identitat sempre i que entenguem que aquesta té molt de cartró-pedra o de màscara, al mateix temps que és una gran bola de plastilina que es va modelant per decisions individuals i col·lectives. Qui la vulga entendre com un marc fix i inamovible només estarà posant les bases d’estereotips i divisió i, en conseqüència, fent mal. I els primers a prendre mal sempre són els més dèbils.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades