El bosc de Volpelleres i el corredor verd

Corria l’inici del mil·lenni i l’Ajuntament planificava com havia de ser el creixement de la ciutat. Després d’una modificació urbanística aprovada definitivament al 2002, el consistori va impulsar els dos documents que havien de concretar com seria Volpelleres. Un Programa d’Actuació Urbanística i un Pla Parcial que van dibuixar per primera vegada la relació del nou barri amb el bosc. Al primer document el carrer Alfons d’Aragó discorria paral·lel a la via dels FGC excepte al nord de l’àmbit. Al segon, es va rectificar el carrer per deixar-lo tal com el coneixem ara.

Allà va néixer la primera reivindicació ecologista, que no se’n va sortir, amb propostes com fer que no hi haguera cap carrer que delimitara el bosc, proposant que la via esdevinguera la frontera entre l’espai natural i la futura zona urbana. No aconseguir-ho va ser la primera derrota, no perquè suposara un atac directe a una massa arbòria que quedava lluny de les vies sinó perquè es començava a definir que l’únic que mereixia preservar-se era la zona arbrada, al tocar de la riera.

No és una anècdota. El bosc de Volpelleres i el seu entorn immediat es dibuixaven llavors –i encara ara– com una entrada a la ciutat de la via verda que el moviment ecologista vallesà reivindicava conservar entre Collserola i Sant Llorenç del Munt. Aquest corredor havia de connectar els dos paratges per garantir la connectivitat ecològica i no aïllar els seus respectius ecosistemes. Tenia la virtut de fer xicotetes entrades en els nuclis dels municipis que el comprenien.

Però aquella planificació ho dificultava fins al punt de no només construir un carrer al costat de la via sinó també preveure pastilles d’equipaments al tocar de la zona boscosa, demostrant, novament, que l’única zona que mereixia preservar-se a ulls dels planificadors de l’època era la que tenia arbrat, obviant el valor natural que també tenen les clarianes tot i ser resultat de l’abandonament dels camps de cultiu. Les resistències en clau de preservació que han vingut després han topat sempre amb el mur d’aquesta qualificació.

Primer Volpelleres Viu va topar amb un institut que es feia a una zona reservada per a equipaments. Una moció els va convèncer que es protegiria la resta del bosc, amb el compromís del Ple de només edificar la parcel·la d’equipaments adjacent a l’institut i no fer res a la que restava al nord del bosc. També es preveia qualificar el bosc de metropolità.

L’alegria va durar poc a Volpelleres Viu perquè, de sobte, la proposta metropolitana va esdevindre una forma de convertir el bosc en un parc amb la pavimentació dels camins i la instal·lació d’elements com una zona d’esbarjo. La resistència a aquell projecte –que es preveu ampliar amb nous canvis– va ser gairebé inexistent després de la desmobilització de moltes persones que participaven al col·lectiu, que va nàixer amb l’objectiu d’evitar la construcció del Leonardo però va topar amb un bany de realitat burocràtica.

Per això és una sorpresa que SOS Bosc Volpelleres, amb el suport de l’ADENC i altres col·lectius, tinguen tanta capacitat de pressió davant la construcció de l’escola la Mirada. Però tampoc ho és tant. Des del 2000 cap govern s’havia atrevit a posar la mà a la part boscosa densa –excepte el projecte que ha suposat la pavimentació dels camins– però ara el canvi d’ubicació marcat per la impossibilitat de fer l’escola dins de la franja de protecció de Renfe sí suposa tocar molt arbrat. D’acord que no és el bosc primigeni però és una part frondosa amb impacte sobre la resta del paratge.

Per ara es tracta d’un informe de l’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental que no ha obstaculitzat l’aprovació definitiva però que esdevé un argument més per a l’ADENC i SOS Bosc Volpelleres, que es poden suportar en aquest informe si decideixen arribar als tribunals i demanar mesures cautelars. Tot i que no n’han fet sang, alguns polítics –també del govern– han apuntat a un possible interès polític per a aturar la construcció de l’escola.

I la veritat és que això és relativament poc important perquè, fins i tot suposant que tot és una estratègia per a fotre al tripartit, el tràmit és impugnable davant la justícia i, si el procés judicial s’accepta amb mesures cautelars (evitar la tala), el calendari previst per a l’escola es veuria alterat. Així que més que lamentacions ens calen solucions, especialment per a unes famílies a les quals se’ls havia fet creure que aquell emplaçament era possible i que ara es troben de sobte que, potser, els ecologistes que porten reivindicant l’espai des de fa dues dècades tenien una mica de raó. Més ens val deixar de plorar, assumir la realitat i buscar una solució alternativa per als infants de la Mirada per si un hipotètic procés judicial ho torna a aturar tot.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades